Barcelona Metropolis

Però el contracte oblida al seu torn que les manifestacions subjectives de l’agressivitat no poden ser tractades completament per la paraula. Hi ha un component inherent als éssers humans que no es deixa atrapar per les paraules. Això es una cosa que quan atenem joves podem observar a diari: quan convidem un jove a reflexionar sobre la seva conducta violenta, pot acceptar aquesta invitació, fins i tot reconèixer el que se li planteja i, tot i així, seguir en un circuit en què les seves conductes es repeteixin. De vegades poden arribar a crear un vincle entre les seves conductes violentes i un afecte que els violenta des de dins, i això ja és un avenç.

La ràbia

Què és el que hom fa quan parla i què és el que diu quan actua? Plantejar-nos aquesta pregunta és essencial quan es treballa amb joves, posat que en ells de vegades hi ha una certa dissociació entre fer i dir, entre actuar i saber. Per això és necessari formular-nos preguntes que permetin introduir qualsevol comportament en l’estructura de la paraula i del llenguatge. Paraula i llenguatge són els instruments que utilitzarem des de la psicoanàlisi per intentar que el subjecte, tingui l’edat que tingui, no quedi atrapat en una dimensió dels efectes que pugui devorar el seu ésser, anul·lar-lo. Busquem instruments que facin que aquest comportament que sembla desarticulat s’encadeni a alguna altra cosa que no sigui de la seva mateixa matèria.

Partim de la idea que les passions no expressen necessàriament un error de judici, sinó que més aviat mostren a cel obert la relació entre les paraules no dites i el cos. Hi ha un foc que crema al cos i, perquè aquest no abrasi del tot el subjecte que l’alberga, s’expressa de maneres diferents. Aquest foc l’anomenen molts joves ràbia. “La ràbia està justificada”, era una de les pancartes a les protestes per Pablo Hasél a Barcelona. Parlen d’una ràbia que els posseeix, que els sacseja i que travessa els seus cossos. Ens preguntem, doncs, si podem triar sentir o no sentir ràbia. Com pensar aquest afecte per fora del cos que l’habita? Com pensar un afecte que, de vegades, crea llaços amb els altres i que es converteix en un símptoma social? Partim de la idea que aquesta ràbia s’expressa mitjançant comportaments violents, i el problema que aquests presenten és que, a més de destruir allò que ataquen, poden devorar l’ésser que els executa.

Símptoma social

Crec que no es pot triar sentir o no sentir ràbia, enuig o ira, almenys la primera vegada. La ràbia ens atrapa: atrapa el cos i els sentits i empeny a actuar. Té el format de la pulsió, que implica un constrenyiment a l’interior del cos que no cessa fins que obté alguna satisfacció, alguna sortida encara que sigui falsa.[7] Aquest constrenyiment sol articular el malestar dels joves amb aquelles qüestions que en l’àmbit social obren una via per canalitzar la seva protesta. La protesta pot tenir diverses causes, però crec que una de les principals és la dificultat que els joves tenen avui dia per saber com representar-se en el futur, i aquesta sensació, que molts manifesten, de quedar fixats en una posició, una mena de punt mort “sense sortida”. Avui aquesta fixació té a veure amb les crisis econòmiques, la crisi del discurs polític o la crisi que introdueix a les nostres vides la parada real de la covid-19.

D’alguna manera, els afectes dels joves s’han quedat sense acollida a les institucions, sense la seva empara. Cristina Corea[8] es pregunta si algunes pràctiques dels joves responen a la dificultat de les institucions per oferir “llocs d’enunciació” o a la pèrdua d’aquestes de la seva capacitat d’instituir. Certs joves, ens diu, no es constitueixen prenent com a marc la institució, sinó en experiències. Les violències, les protestes al carrer, són experiències que inclouen l’altre a qui es dirigeixen. Això tampoc no és nou. L’any 2005, uns joves van sortir a cremar contenidors als afores de París. Era un esclat social en què ells s’anomenaven “rebels”, però remarcaven que el ministre de l’Interior francès els titllava d’“escòria”. Expliquen com es veuen precipitats a contestar a aquest nivell: “Com que som escòria, li donarem feina de neteja a aquest racista... Les paraules fan més mal que els cops”. En certa manera, podem dir que els joves són “obedients” al lloc que l’altre els dona, encara que els convoqui al pitjor lloc. Per això quan pensem en la possibilitat d’un canvi de lloc, això té com a condició l’oferta de l’altre: el lloc des d’on els adults miren els joves és fonamental.

No podem parlar de violències sense pensar des de quins discursos o pràctiques un jove pot haver estat violentat prèviament.

Daniel Roy[9] diu que hi ha alguna cosa que ja no funciona com abans al nivell del discurs, és a dir, al nivell del que produeix un lligam social entre les persones, i això té implicacions tant al cos com a la mentalitat dels joves. És aquest canvi en els modes de configuració del lligam el que incideix en les modalitats de conductes i de respostes que ells ens presenten.

Les violències apareixen com a respostes de natura paradoxal. El subjecte ataca al lloc on ell mateix se sent atacat. Però aquesta última condició, sentir-se atacat, queda sovint escindida de la seva consciència. Ell “no en sap res, d’això”, en alguns casos; en d’altres, no se sent concernit pel que va passar o en responsabilitza l’altre, “que el va provocar”. També de vegades trobem la minimització de l’actuació violenta: es manifesta mitjançant la sorpresa del jove a allò que suposa una sanció desmesurada per part de l’adult. Hi ha en ell una sorpresa real, una dimensió enigmàtica producte del curtcircuit existent entre l’acte i la seva significació.

Crec que és necessari intentar que el subjecte habitat per la violència pugui reconduir l’escena actual en què aquesta es produeix cap a aquella “altra escena” en què ell mateix va ser violentat. Trobar l’entrellat del que va quedar fixat com un impuls, sense paraules, pot ajudar a tractar-ho i fins i tot a desactivar-ho. Del que es tracta aquí és de discernir si el que hi succeeix és de l’ordre de la repetició, que és la manera que el subjecte té de començar a elaborar alguna cosa, ja que mai no es repeteix exactament igual, o és de l’ordre de la iteració,[10] que és la reproducció del que s’inscriu d’una sola vegada i que queda fora del camp del sentit. A la iteració es tracta d’un punt fix; ho podem pensar, per exemple, en el camp de l’addicció, en què “l’experiència no ensenya res”.[11] Per això parlem d’addicció i no d’addició, perquè no es tracta d’una suma. A l’addicció sempre es tracta de la primera vegada, sempre és un, un, un... Aquesta distinció entre repetició i iteració no és banal, ja que determina els tractaments que s’han de seguir i els possibles destins de la violència.

La violència pot ser un mitjà en la recerca d’una finalitat. Això no obstant, quan parlem avui de violències desencadenades, ens apareixen les violències com una finalitat per si mateixes. Apareixen en la seva dimensió d’absurd. És quan les violències actualitzen sense parar la marca que hi va haver a l’inici i que porta el subjecte, una vegada i una altra, a una repetició sense fre.

Des de la psicoanàlisi podem afirmar que les violències són connaturals al vincle; per exemple, quan parlem de la tensió agressiva[13] amb el semblant. És una tensió que no es desencadenarà necessàriament. Pot quedar-se en el pensament.

Violències humanes

És a dir, que d’entrada, al contrari que en el discurs comú que pensa la violència freqüentment com inhumana, des de la psicoanàlisi podem pensar les diferents declinacions de les violències com allò més pròpiament humà.

Llavors, és la violència una reacció natural? És irracional? Hannah Arendt[14] opina el contrari: estudiant situacions extremes, com l’experiència dels camps de concentració, diu que l’home, en situacions de deshumanització, perd la fúria i la violència: es torna submís.

Fúria i violència sorgeixen quan se sospita que alguna cosa encara pot canviar; quan s’ofèn el sentit de la justícia. És a dir, que en certa mesura, ens assenyalen un horitzó on el subjecte encara espera alguna cosa, encara que se’ns faci difícil entendre la manera en què ens mostra la seva esperança.

Això ho observo sovint en els joves amb qui treballo: tenen un alt sentit de la justícia i estan molt pendents de l’altre que els fa de referent. Observen i jutgen les seves maneres d’intervenir i no admeten allò que consideren fals. Els joves tenen una demanda fonamental que adrecen a l’altre com poden. Es tracta d’una demanda de respecte. Lacadée[15] diu que aquesta és la demanda per excel·lència dels joves a l’actualitat. Es tracta d’una demanda paradoxal: són, freqüentment, irrespectuosos i tanmateix exigeixen respecte. Cal recollir aquesta demanda? Em sembla que, tot i que resulti contradictòria, es tracta de cedir davant aquesta demanda. La sensació de falta de respecte apareix, com diu Sennett,[16] quan la gent sent que no és vista, que no la tenen en compte. D’alguna manera, estableix una condició: el “no ser vist”. En la joventut, aquesta condició empeny a la segregació i de vegades, per evitar-la, fan molt soroll. A partir d’aquí, respectar vol dir incloure. I per fer-ho, els professionals, els referents que envolten els joves, han de realitzar actes que impliquin un reconeixement.

És important per als professionals saber que el contrari de la resposta furiosa i violenta, ens assenyala Arendt, no és la racionalitat, sinó la incapacitat de deixar-se commoure aplicant normes capritxoses. El que és irracional en la violència és quan es torna sobre substituts que no l’han causada. Però això, al contrari del que alguns discursos poden sostenir, no la converteix en una violència sense causa o immotivada.

Indagar en aquestes causes pot posar els professionals en situacions incòmodes, ja que trobar les respostes no és fàcil ni unidireccional. Tot i això, crec que certa incomoditat denota la bona posició davant els joves. Segurament, quan ens sentim massa còmodes, no ens estem situant en el bon lloc. Treballar amb joves implica sempre posar en joc la dimensió del cos. Moltes vegades s’omet pensar que el que “fa cos” en un discurs i en una pràctica és el que no està fixat, és allò que muta i és singular. Incloure el cos implica “deixar-se incomodar”[17] i estar disposats a deixar caure les significacions rutinàries amb les quals classifiquem els joves. És prendre, finalment, allò que els joves ens ensenyen del costat de l’ensenyament. Acceptar el seu repte.

[13] Lacan, J. “La agresividad en psicoanálisis”, a Escritos 1, Mèxic, 1989.