Urbanisme i planificació del risc climàtic
Parar el cop del canvi climàtic
- Dossier
- abr. 25
- 20 mins

En un planeta que es continuarà escalfant, és essencial planificar la ciutat i el territori amb l’objectiu d’afeblir el perill i preparar-nos per als impactes inevitables. L’urbanisme haurà d’adoptar estratègies de mitigació, prevenció, adaptació i resiliència, de manera multiescalar, sistèmica i integrada, i assegurar, en la presa de decisions, una visió a llarg termini que garanteixi l’eficiència de les inversions.
Des de la revolució industrial, l’acció humana ha tingut una afectació superlativa sobre el planeta, i això ha produït un impacte en la biodiversitat, els ecosistemes i el clima a escala global. La interacció i la transformació descontrolada dels territoris han modificat tot el sistema ambiental i, com a resultat, molts dels processos que regulen la resiliència i garanteixen l’habitabilitat del planeta estan en crisi.[1]
Es preveu que el canvi climàtic comportarà conseqüències múltiples que, encara que seran variables en posició i intensitat, tindran efectes directes i indirectes sobre els assentaments urbans. La ciutat, que ha estat històricament un espai de refugi, esdevé ara un espai de risc. La densitat de població en entorns urbans,[2] la ubicació de més de la meitat de la humanitat a les zones costaneres i les repercussions de l’escalfament global, especialment rellevants a les ciutats per les seves característiques d’emissió i d’acabats —efecte illa de calor i escorrentia—,[3] ens obliguen a reflexionar sobre la introducció de nous criteris en la manera de planificar i renovar. A Catalunya, els efectes del canvi climàtic quantificats[4] i previstos sobre els territoris i les ciutats són rellevants i ens indiquen clarament que és hora d’actuar.
Una qüestió de planificació amb riscs
D’ençà del segle xx, el planejament ha ordenat de manera col·lectiva, interdisciplinària i global la forma de creixement, reforma i evolució de les ciutats, amb criteris que tenien el focus central en la salubritat i, posteriorment, en el creixement. Un context de crisi sistèmica ens obliga a incorporar una nova mirada, i la nostra generació té la responsabilitat de liderar aquest canvi. L’urbanisme, amb un impacte tangible en la salut i la qualitat de vida de les ciutats, majoritàriament consolidades, ha de voler ser real, no només ideològic, i la incorporació de noves estratègies i accions hi contribuirà. Però, en el marc d’un projecte holístic de ciutat on altres vectors són també rellevants, quines poden ser les estratègies i les línies d’acció per dirigir i adaptar l’urbanisme en un context de canvi climàtic? Com se’n poden limitar els efectes i reforçar la capacitat del territori i la ciutat per afrontar els impactes?
L’abast i la magnitud dels desastres dependran sobre manera del fet d’haver entès els perills, les conseqüències i la possible forma d’actuar. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, pel seu nom en anglès) descriu tres factors que, combinats, determinen el risc total associat: perill (fenòmens climàtics extrems que poden tenir un impacte negatiu), vulnerabilitat (grau en què una comunitat és susceptible de patir danys) i exposició (ubicació en llocs que es podrien veure afectats per fenòmens climàtics adversos).
En un planeta que es continuarà escalfant, és essencial planificar la ciutat i el territori amb l’objectiu d’afeblir el perill i preparar-nos per als impactes inevitables, i minimitzar alhora la vulnerabilitat als canvis. Això ho podem fer a través d’accions en el planejament, vinculades a quatre estratègies bàsiques: mitigació, per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i CO2; prevenció, a fi d’evitar i controlar l’exposició als perills directes i refrenar l’alteració de recursos existents; adaptació, amb l’objectiu de garantir la protecció i l’ajust dels sistemes, evitant o minimitzant l’exposició i els danys, i, finalment, resiliència, que ha de permetre acceptar el canvi i planificar per resistir, absorbir i recuperar-se àgilment davant de les pertorbacions.
Un urbanisme adaptat al canvi climàtic haurà d’adoptar totes aquestes estratègies de manera multiescalar, sistèmica i integrada, i assegurar, en la presa de decisions, una visió a llarg termini de les propostes —amb l’horitzó del 2100— i de la garantia d’eficiència de les inversions.
Múltiples accions per a un sol pla
Davant dels efectes de l’escalfament global, similars però diversos, el Pla (d’ordenació), entès com l’eina que permet identificar, guiar i promoure oportunitats de transformació positiva dins el projecte integral de la ciutat, requerirà l’elecció de línies d’acció directa i complementària que dotin de variabilitat i redundància el conjunt planificat. Sota les estratègies abans descrites, caldrà incorporar criteris i instrumental de caràcter estratègic o vinculant, que guiïn o regulin els projectes de creixement i renovació i que aportin noves bases conceptuals per a la reurbanització, la reinfraestructura i l’edificació que han de consolidar les transformacions. Es proposen les línies d’acció bàsiques següents:
Planificació i gestió de territoris equilibrats. Mantenir la mirada territorial per solucionar els conflictes de la ciutat és imprescindible. L’harmonització de les exigències socials, econòmiques i ambientals al territori és un element cabdal. Les polítiques públiques han de garantir, a través d’instruments de planificació d’escala territorial i metropolitana —com els plans directors territorials, els plans directors urbanístics catalans o, per exemple, el Pla conceptual de Singapur 2030—, models de desenvolupament equilibrats. Cal la consolidació de sistemes nodals polinuclears i una millor distribució de l’activitat i dels llocs de treball que garanteixin l’eficiència dels teixits i la qualitat de vida vinculada als entorns de proximitat, facilitin l’accés al transport públic i minimitzin les necessitats de mobilitat privada i l’emissió de CO2.
Planificació de la mobilitat. La reconfiguració del model de mobilitat, per tal que el lloc destinat tradicionalment al vehicle privat passi a ser un actiu per a la millora ambiental, de confortabilitat i recuperació de l’espai públic, és també una política de reducció de les emissions de CO2. Es pot complementar amb l’aplicació de restriccions de trànsit amb accés regulat per pagament o per emissions, com ja han fet moltes ciutats. Actuar sobre el model de mobilitat requerirà el reforç previ i imprescindible de la intermodalitat per part de les xarxes metropolitanes i territorials i del seu entorn, per exemple, amb el PDU d’aparcaments d’intercanvi modal a l’àmbit del sistema integrat de l’ATM o amb altres iniciatives, com les que recull el POUM de Vic. Alhora, cal implementar estratègies destinades a consolidar la xarxa ciclada de les ciutats, amb iniciatives com el pla estratègic Copenhagen’s Bicycle Strategy o les anomenades avingudes metropolitanes del Pla director urbanístic metropolità (PDUM, en tràmit). També és necessari l’ajust o la flexibilització de les normatives d’aparcament i la incorporació de reserves d’aparcament als edificis per a altres tipus de mobilitat, com les bicicletes.
Planificació de l’estalvi i de la transició energètica. El paper de les energies renovables i la reducció del consum energètic són, alhora, fonamentals. Cal ajustar o incorporar regulacions que facilitin la implantació d’energies renovables, de l’aprofitament tèrmic, de rehabilitació energètica i d’eficiència dels teixits edificats. Tanmateix, s’ha de garantir, a través de la normativa, que la construcció de nou parc edificat i de nou espai públic sigui de zero emissions netes i que es puguin incloure requisits restrictius vinculants per als edificis públics. També serà necessari adaptar els usos i la zonificació de la ciutat a les necessitats de subministraments derivades de la implantació de noves fonts d’energia, amb actuacions com el Pla especial per a la instal·lació de subministraments per a vehicles de motor —electrolineres— de Barcelona o els plans especials de regulació i criteris per a la implantació de plantes fotovoltaiques, iniciats a molts punts del territori.
Planificació del risc directe. Evitar l’exposició a fenòmens de risc i planificar els efectes també és essencial. A través de la regulació zonal (a banda de la sectorial), es pot evitar la nova implantació d’activitats a les zones amb risc d’inundació i d’esllavissades i es poden regular les existents. Igualment, es pot promoure una millor gestió del sòl per evitar el risc d’incendis, especialment en els entorns urbans/forestals i entre infraestructures / espais forestals, i incorporar regulacions que garanteixin la preservació dels entorns que contribueixen als serveis ecosistèmics[5] i la salvaguarda dels recursos hídrics, com apunta, per exemple, el PDUM.
Planificació d’una nova relació amb la costa. Al planejament, les accions vinculades a la costa impliquen avaluar i planificar les necessitats de retirada, adaptació o protecció dels entorns litorals. Cal regular també el disseny dels espais públics costaners, aplicar estratègies de tolerància i resiliència que permetin reforçar la capacitat de suportar l’excés d’aigua causat per inundacions periòdiques o pel retrocés de la costa, i garantir la recuperació de la funcionalitat natural dels espais.
Planificació dels espais públics, els espais lliures i els sistemes d’equipaments públics com a articuladors del canvi. A les àrees urbanes, la recuperació de la memòria geogràfica i la reconfiguració de l’espai públic ofereixen grans oportunitats vinculades al canvi climàtic, amb tres àmbits d’acció principal:
Reurbanització. S’haurien d’establir normes i guies de reurbanització que contribueixin a reduir l’emmagatzematge de calor. Això es pot aconseguir incorporant materials freds en paviments i envolupants (amb alta reflectivitat, menys capacitat calorífica i control dels factors d’emissivitat i d’albedo) i amb més permeabilitat. Manuals com el Pla integral per un espai públic contra el canvi climàtic de la ciutat de Gant o normatives com les previstes al PDUM sobre percentatges mínims de permeabilitat dels sòls a l’espai públic són imprescindibles. A més, la planificació i la creació d’espais d’ombra, sigui amb arbres o amb estructures artificials, així com la refrigeració per evaporació i la presència d’aigua contribueixen també a reduir la temperatura i millorar el confort tèrmic en l’espai públic, on també caldrà incidir en l’optimització del cicle dels materials utilitzats i requerits. Actualment, a Barcelona hi ha un 72% de sòl impermeabilitzat.
Incorporació de vegetació urbana i naturalització. La planificació de la vegetació urbana en xarxa és també una peça clau per mitigar la calor mitjançant l’evapotranspiració, alhora que contribueix a la captació de CO₂, afavoreix el drenatge i facilita la circulació d’aire fred per ventilar la ciutat. També actua com a superfície d’infiltració i evaporació per mantenir l’equilibri hídric i fomenta la naturalització. Iniciatives com el Pla del verd i de la biodiversitat, les places i eixos verds de l’Eixample de Barcelona o els programes de plantació d’arbres consoliden aquestes estructures. És igualment rellevant la planificació d’una infraestructura verda i blava, lligada als espais lliures vegetats i a l’aigua, que connecti la trama urbana amb la xarxa verda territorial, per garantir l’accés a espais més temperats i ajudar a consolidar, com ha passat a la ciutat de Stuttgart, corredors de ventilació vinculats als grans espais naturals de proximitat. És necessari impulsar una planificació sistèmica i consolidar una estructura verda, i alhora adaptar la regulació urbanística amb nous criteris per al disseny i l’execució de l’espai públic, amb requisits normatius sobre percentatges mínims de cobertura vegetal i tipus de vegetació. Davant dels recursos existents, els canvis implicaran acceptar l’aparició d’un nou paisatge del verd a la ciutat, més salvatge, i nous requisits de la seva gestió, com planteja, per exemple, el projecte La vora de Girona.
Reutilització. Una altra política a incorporar és la planificació d’un segon ús per a part dels equipaments i els espais públics, com a garants d’una xarxa d’espai de naturalització i protecció per a les situacions de més vulnerabilitat. Així es preveu als programes de refugis climàtics; a iniciatives com Oasis, a París, o de promoció del verd a les escoles de Barcelona.
Planificació d’una millora bioclimàtica dels teixits edificats. Cal que la normativa garanteixi les condicions per a l’assolellament, la ventilació natural i l’ocupació del sòl i el subsol, i alhora flexibilitzi la possible ordenació de volums a fi de modificar les condicions bioclimàtiques dels entorns consolidats. També ha de facilitar la millora de les condicions d’eficiència energètica i de control climàtic dels edificis, i la incorporació de solucions constructives de materialitat en envolupants amb cobertes i façanes verdes que contribueixin al confort tèrmic i disminueixin la demanda energètica. Altrament, cal incidir en l’autosuficiència energètica i de reutilització d’aigua i materials i en la regulació dels paràmetres normatius, per aconseguir que la nova edificació i la reurbanització de l’espai públic i privat incorporin criteris de millora ambiental i de devolució ecològica dels teixits urbans. Es pot assolir a través d’eines com l’índex de devolució ecològica de l’espai urbà (IDEEU) de la modificació del Pla general metropolità (MPGM) de Gràcia.
La planificació urbana ha d’integrar una gestió eficient de l’aigua, i protegir conques hídriques, zones humides i espais d’infiltració per preservar el cicle natural.
Planificació d’una nova relació amb l’aigua. La planificació urbana ha d’integrar una gestió eficient de l’aigua, i protegir conques hídriques, zones humides i espais d’infiltració per preservar el cicle natural. És clau implantar regulacions que permetin minimitzar l’escorrentia i alleugerir la pressió sobre les infraestructures amb sistemes de retenció i laminació dimensionades per episodis de risc. També cal impulsar solucions per captar i reutilitzar l’aigua de pluja, i reduir la demanda. Addicionalment, l’impuls d’estratègies com els paviments permeables i els sistemes d’infiltració al subsol permeten un millor confort i aporten beneficis mediambientals. Documents com el Paris Pluie, el Pla d’aigua d’Anvers, l’estratègia Amsterdam Rainproof o les ordenances municipals per a l’estalvi d’aigua, com la de Sant Cugat del Vallès, en són bons exemples. L’objectiu és garantir un equilibri entre l’aigua extreta i la renovada, i evitar la degradació dels recursos hídrics i dels ecosistemes amb una implementació a escala de conca, barri i edifici.
Planificació, priorització i gestió de les actuacions. En el marc d’un projecte global de ciutat, el grau de coneixement detallat que aporten les tècniques de sensorització digital i el fet de disposar d’uns recursos limitats han de portar a incorporar als plans urbanístics un estudi d’àmbits de riscs, vulnerabilitats i potencialitats. Aquests estudis —coneguts com a climatopes—, integrats amb els coneixements socioespacials i de riscs, permeten prioritzar amb criteri les possibles actuacions. Alhora, és imprescindible incorporar polítiques transversals i ampliar i modificar molts dels criteris de gestió fins ara utilitzats a les ciutats.
Tot i que sembla que fos ahir, ja és demà a les nostres ciutats i territoris. Per aquest motiu, malgrat que les repercussions poden semblar limitades i poc quantificables, el Pla (d’ordenació) de les nostres ciutats ha de deixar enrere certeses i linealitats i garantir la incorporació multiescalar, sistèmica i integrada d’estratègies i accions per minimitzar els perills del canvi climàtic. D’aquesta manera, podrem afrontar els impactes inevitables i minimitzar les vulnerabilitats del nostre entorn.
[1] Els nou límits planetaris són una escala proposada el 2009 per Johan Rockström i actualitzada per Will Steffen et al. (2015, 2023), que identifica nou processos clau que regulen l’estabilitat de la resiliència del planeta: canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, cicle del nitrogen i del fòsfor, ús de l’aigua dolça, canvis en l’ús del sòl, acidificació dels oceans, càrrega d’aerosols a l’atmosfera, contaminació química i de nous compostos, i esgotament de la capa d’ozó. Segons dades del 2023, sis dels nou límits ja s’han superat.
[2] La població urbana ha passat de representar un 15% el 1890 a més d’un 50% el 2000, i es preveu que arribi al 70% el 2050 (ONU-HABITAT, 2018). A Catalunya, més del 90% de la població viu en municipis de més de 5.000 habitants, i a l’àrea metropolitana, en un 2% de la superfície de Catalunya, s’hi concentra un 42,8% de la població.
[3] L’efecte illa de calor és un fenomen que implica que la temperatura és més alta a les ciutats que a les zones rurals properes. És fruit de l’acumulació de calor en superfícies artificials com l’asfalt, el formigó i els envolupants dels edificis; la manca de vegetació, que redueix l’evapotranspiració i l’ombra; la morfologia urbana, que limita la circulació de l’aire, i la calor generada per les mateixes activitats humanes (emissions de vehicles, indústries, sistemes de climatització…).
[4] Índex de risc climàtic global, elaborat per l’organització alemanya Germanwatch. Avalua l’impacte dels fenòmens meteorològics extrems en diversos països. En la 17a edició (2025), Espanya ocupa el 8è lloc a la llista.
[5] McHarg, I. L. Design with nature. 1969.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis