Una societat de residu zero
Afrontar l'emergència climàtica
- Dossier
- des. 20
- 8 mins
L’any 2019 es van generar a Barcelona gairebé 800.000 tones de residus. La presa de consciència sobre la brossa que generem ens pot fer passar a l’acció, ja que la prevenció en origen i la millora de la gestió i del tractament dels residus són elements clau en la mitigació del canvi climàtic. Les grans ciutats han d’obrir el camí cap a una societat de residu zero i ser conscients que, en el front climàtic, no hi ha haurà nova normalitat ni segones oportunitats.
Al sud-est de la Ciutat Eterna, i fora de qualsevol ruta turística, trobem un barri d’origen obrer que deu el seu nom al que podríem considerar el vuitè turó de Roma: el Testaccio. Un turó de 50 metres d’alçada i 20.000 m2 de superfície format per l’acumulació de més de 25 milions d’àmfores d’oli que van arribar al port de Roma entre els segles i i iii a. C. Podríem considerar el Testaccio com el primer abocador de residus? Està clar que és una mostra arqueològica del model de consum i comerç de l’antic Imperi.
I en el model actual? Quins són els nostres testaccios? En tenim molts que han passat desapercebuts, enfonsats o surant als nostres mars. En tenim d’altres, però, ben visibles i que provoquen afectacions ecològiques irreversibles com, per exemple, l’abocador del Garraf, que en trenta anys va acumular 26,7 milions de tones de residus en una superfície de 600.000 m2.
Aquest abocador és la demostració d’un sistema en què els productes no estan dissenyats per ser reutilitzats, reparats ni reciclats, i que només pretén seguir impulsant el creixement econòmic en comptes de fer un millor ús dels recursos existents. Un sistema basat en el model lineal de produir-consumir-llençar que malbarata recursos, energia i territori, i que s’ha dedicat a externalitzar residus, emissions, desigualtats socials i costos. Un sistema depredador dels ecosistemes i de la vida de les persones que no ens fa feliços i que xoca constantment amb els límits del planeta.
Recomano visitar el Testaccio a tothom que en tingui l’oportunitat i, en tot cas, fer una visita a qualsevol abocador o incineradora per prendre consciència de la necessitat d’accelerar la transició ecosocial cap al residu zero.
És obvi que tant la prevenció en origen com la millora de la gestió i del tractament dels residus de la ciutat són elements clau en la mitigació del canvi climàtic. A Barcelona, el 2019 es van generar un total de 788.920 tones de residus.[1] La generació i el tractament d’aquests residus va generar unes emissions de 360 milions de kilograms de CO2, les quals suposen el 10% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH) de la ciutat. Si aconseguíssim una correcta recollida i gestió dels residus, es podria estalviar el 36,8% de les emissions de GEH, equivalents a 132.613.664 kg de CO2.[2]
Però l’oportunitat que suposen els residus va més enllà de la reducció d’emissions. Si l’abast i la magnitud del canvi climàtic ens poden desbordar, les deixalles, en canvi, ens donen cada dia la capacitat de passar a l’acció. En aquest sentit, l’escala local adquireix tot el seu potencial, ja que és molt més senzill que la ciutadania passi a tenir un rol actiu quan coneix què passa amb la seva brossa i l’impacte que té.
La reutilització i preparació per la reutilització no suposa tan sols un estalvi de recursos i d’energia, és també una important font de creació d’ocupació digna.
Cap a la societat de residu zero
Deia Abraham Lincoln que la millor manera de predir el futur és crear-lo, i la història ens mostra que l’únic que separa la utopia de la realitat és la voluntat política. Quan una ciutat fa seu el residu zero, es compromet amb aquest objectiu pragmàtic i visionari, local i global. Es fuig de la culpabilització intencionada de la ciutadania per la mala separació dels residus i se la capacita com a agent de canvi del sistema productiu.
Per redissenyar la nostra relació amb els recursos, les ciutats han de fer efectiva la reducció. Un aspecte essencial és la desplastificació de l’alimentació. D’una banda, per la reducció de la càrrega tòxica dels productes de consum que, tal com va denunciar la campanya Salut de Plàstic[1], suposa un perill per la salut de les persones. Garantir la desplastificació en entorns escolars i gestants ha de ser prioritari. D’altra banda, en línia amb el nou marc normatiu europeu, s’ha acabat el temps dels envasos de plàstic d’un sol ús.[2] Els gots de cafè per emportar o les safates, les ampolles o les bosses d’un sol ús són només alguns exemples que es poden reemplaçar amb solucions que no generin residus, com poden ser les mascaretes reutilitzables en cas de pandèmies com la que vivim.
A les ciutats, el malbaratament alimentari es pot reduir amb formació, incentius i polítiques adequades de contractació en menjadors, restaurants, hotels i llars.
La reutilització i preparació per la reutilització no suposa tan sols un estalvi de recursos i d’energia, és també una important font de creació d’ocupació digna. Les ciutats hauran de jugar un paper clau per promoure l’ús i l’accés a begudes i altres productes en envasos reutilitzables (a esdeveniments festius, centres i espais públics, etc.). També caldrà facilitar la implantació de sistemes de reutilització per a bolquers i la disponibilitat de botigues locals d’articles higiènics i menstruals reutilitzables que no generin residus ni toxicitat.[3]
Pel que fa als productes electrònics, els mobles o la roba, és clau fomentar les tasques de reparació i reutilització en botigues de segona mà o per mitjà d’activitats de reutilització en espais físics i virtuals.
Utilitzar el poder adquisitiu de la contractació pública per canviar el mercat, establir bancs de materials i facilitar la reproducció arreu de la ciutat d’iniciatives com la Biblioteca de les Coses són altres formes d'evitar que es generin residus a la ciutat.
Les ciutats han d’implantar instruments de fiscalitat ambiental que facin visibles els costos econòmics i ambientals de la brossa.
Redissenyar el sistemes de recollida selectiva
El reciclatge és molt important, però és només una peça de l’engranatge. Les ciutats han de redissenyar de dalt a baix el seus sistemes de recollida selectiva. Actualment es troben lluny de poder assolir els objectius que marca la Unió Europea. Resulten molt preocupants els baixos nivells de recollida de brossa orgànica, malgrat que representa la meitat de les nostres deixalles. Sens dubte, aquesta ha de ser la fracció prioritària i central de la política municipal, que ha de permetre, també, la retirada d’instal·lacions de tractament finalistes de les ciutats i d’arreu.
Una altra situació que cal resoldre és la disfunció i ineficiència de l’actual sistema de gestió d’envasos lleugers que, després de més de dues dècades de funcionament, suposa un malbaratament insostenible de recursos naturals i un sobrecost pels ens locals, que estan assumint elevats costos econòmics per mitigar un problema que ni ells ni la ciutadania no han generat.
Les ciutats han de començar a aplicar sistemes més eficients, com les recollides porta a porta, els contenidors tancats i els Sistemes de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR). Amb el mateix objectiu, urgeix la reconversió del contenidor groc d’envasos en un contenidor de materials efectivament reciclables.
Les ciutats han d’implantar instruments de fiscalitat ambiental que facin visibles els costos econòmics i ambientals de la brossa, com les taxes de recollida de residus, i que incentivin la prevenció i la participació en les recollides. També han d’impulsar altres mesures per promoure els envasos retornables, la venda a granel, la producció ecològica i mesures de compliment de la responsabilitat ampliada del productor.
Els sistemes de tractament finalista, com els abocadors o les incineradores, han de retirar-se a mesura que disminueixi la generació de residus i augmentin els índexs de reutilització i reciclatge.
Donat el canvi constant de la demografia, en moltes ciutats s'ha de posar èmfasi en l’educació ambiental i proporcionar a la ciutadania els recursos per guiar el compromís amb el residu zero, així com establir espais de participació democràtica i transparent.
En aquest context, les grans ciutats mai estaran tan legitimades per portar a terme accions transformadores, progressistes, valentes i ecofeministes com ho estan avui, perquè són elles qui han de donar resposta a l’emergència climàtica. Sabem, però, que pel camí les ciutats hauran d’entrar fortament en disputa amb els poders, les forces i les inèrcies del model actual, i també sabem que en el front climàtic no hi ha haurà nova normalitat ni segones oportunitats.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis