Barcelona Metropolis

El capitalisme és incapaç de resoldre la crisi mediambiental. Els intents d’aplicar una política climàtica ferma han agreujat la inseguretat econòmica dels ciutadans i han desencadenat reaccions violentes. Però una ocupació pública garantida en l’àmbit ecològic podria resoldre aquest problema. Per fer-la realitat, la sobirania monetària dels governs i la implicació de la classe treballadora i el món rural en són les claus.

Els governs europeus s’enfronten a un gran dilema. Si bé estan obligats a accelerar substancialment el ritme cap a la descarbonització i altres objectius ecològics, transformant o fins i tot limitant el creixement d’algunes indústries mediambientalment destructives, els intents per fer-ho sovint han perjudicat o alienat la classe treballadora i les comunitats rurals, fet que ha provocat una reacció popular en contra de les polítiques climàtiques.

Espanya n’és un bon exemple. Els ministres del Govern espanyol saben que la descarbonització ha d’incloure plans per reduir la producció industrial de carn. A escala mundial, aquesta indústria és responsable de prop del 13% de les emissions totals, incloses les derivades del canvi d’ús del sòl i dels camps de cultiu. A Espanya les xifres són similars. Però, a diferència del que passa amb l’electricitat i el transport, aquest problema no es pot resoldre mitjançant la tecnologia de les energies renovables.

La producció industrial de carn també utilitza grans extensions de terra de manera molt intensiva, la qual cosa provoca la pèrdua de biodiversitat i, sovint, una greu degradació dels ecosistemes. Això és especialment perillós a Espanya, on el canvi climàtic està provocant la desertització de moltes zones del país, amb terres degradades per la ramaderia que són especialment vulnerables a aquesta crisi. Només cal visitar els camps espanyols per veure-ho amb els nostres propis ulls: la terra està devastada i tocada de mort.

Reduir la producció de carn seria molt beneficiós, perquè permetria disminuir radicalment les emissions del sector alimentari i, d’aquesta manera, ajudaria Espanya a complir les seves obligacions climàtiques. Només eliminant la carn bovina i ovina i els productes lactis i fent ús d’altres fonts de proteïna vegetal i animal, es podria reduir l’ús total del sòl en més d’un 70%. Amb aquesta acció s’aconseguiria alliberar grans extensions de terra que es podrien regenerar per revertir la desertització, millorar la biodiversitat i protegir-nos del canvi climàtic.

Però, en anys recents, quan els mitjans de comunicació espanyols han plantejat aquest problema, s’ha produït una important reacció en contra, per raons comprensibles. La indústria càrnia dona feina a 100.000 treballadors, molts d’ells en comunitats rurals. Aquestes persones es van sentir acusades i culpabilitzades. Era difícil escapar al relat que les elits de Madrid estaven atacant la classe treballadora de les comunitats rurals i amenaçant el seu mitjà de vida. Què passaria si es reduís la indústria càrnia? Què se suposa que farien les persones que en depenen per tenir feina i ingressos? No provocaria això l’emigració a les ciutats i buidaria, encara més, les zones rurals d’Espanya?

La resposta va ser prou contundent per tancar el debat i, des de llavors, amb prou feines s’ha avançat en la qüestió. Aquest episodi és una lliçó de per què la política climàtica mai tindrà èxit si s’enfronta amb la classe treballadora i perjudica els seus mitjans de subsistència. La població ja ha de fer front a una greu inseguretat econòmica amb el capitalisme, l’amenaça constant de la desocupació, l’habitatge inassequible i les crisis del cost de la vida. Una política climàtica que amenaci d’agreujar aquests problemes és inacceptable.

Aquest dilema, però, no es limita només a Espanya. Recentment, hem vist casos similars a França i als Països Baixos. No és només un problema de l’agricultura. S’ha de reduir la producció en molts altres sectors si volem complir els objectius de desenvolupament sostenible: combustibles fòssils, cotxes privats, mansions, creuers, moda ràpida, etc. En tots aquests sectors trobem formes destructives de producció que contribueixen ben poc o gens al benestar humà. Encara que estiguin a favor d’accions enèrgiques sobre el clima, les persones que depenen dels ingressos d’aquests sectors poden pensar que les polítiques ecològiques són profundament desestabilitzadores i oposar-se a l’aplicació d’una política concreta perquè podria deixar-los en una situació difícil.

Agents d’un canvi transformador

Hi ha, però, un enfocament alternatiu. És un enfocament que pot situar les comunitats rurals i la classe treballadora en el centre d’una política climàtica radical, com a agents d’un canvi transformador que asseguri i millori alhora els mitjans de vida de les persones. La clau per obrir aquesta possibilitat és una ocupació pública garantida en l’àmbit ecològic.

A les comunitats rurals se’ls hauria de plantejar la qüestió de la manera següent: a Espanya, la terra (el seu actiu més valuós) està degradada i agonitzant; els habitants de les zones rurals ho saben més bé que ningú. Però, tot i que es troben a la primera línia del canvi climàtic i el deteriorament mediambiental, també estan a prop de la terra i saben perfectament com curar-la. Tenen els coneixements i les eines. Poden convertir-se en herois de la transició ecològica. Espanya els necessita. El mateix plantejament es podria fer a les classes treballadores en general. Tenen la força i la mà d’obra per construir una societat millor i una civilització ecològica.

Com? Amb una ocupació pública garantida vinculada a les obres públiques verdes. Un programa d’aquesta mena permetria a qualsevol persona formar-se i participar en els projectes col·lectius més importants de la nostra generació: desenvolupar fonts d’energia renovables de propietat comunitària, ampliar els sistemes de transport públic (sobretot en les zones rurals, on són bàsicament inexistents), aïllar edificis, restaurar la terra, regenerar boscos, etc. Aquest sistema podria crear oportunitats per permetre als agricultors produir béns agroecològics amb mètodes regeneratius que enriqueixin el sòl i millorin la biodiversitat, allunyant-se de productes destructius com la carn de boví i d’oví.

Són accions urgents, socialment i ecològicament necessàries. Tothom hi està d’acord. Però el capital privat no les duu a terme perquè no són rendibles. Aquest és el veritable quid de la qüestió. El capital controla la producció, organitza les nostres capacitats productives (per tant, la nostra mà d’obra, la nostra terra, els nostres recursos) i produeix allò que li resulta més rendible, i no allò que és més necessari per a les persones i el planeta. El resultat d’això és una sobreproducció massiva de coses com els combustibles fòssils, la carn de boví industrial o els totterrenys, perquè donen molts beneficis al capital; en canvi, tenim una escassetat perenne de coses clarament necessàries com l’habitatge assequible o l’agricultura regenerativa.

La garantia d’ocupació ajudaria a resoldre aquest problema. Intervindria allà on fallés el capital i orientaria la producció cap a objectius socials i ecològics urgents. També suprimiria de manera permanent la inseguretat econòmica que tantes persones pateixen amb el capitalisme. Es podria fer servir per establir normes laborals (com ara un salari digne, jornades laborals més curtes i democràcia al lloc de treball) aplicables de manera transversal a tota l’economia, la qual cosa obligaria les empreses privades a complir-les. En cas de no fer-ho, s’arriscarien a perdre personal. Si tinguéssim l’opció de fer una feina digna i socialment important en un lloc de treball democràtic, acceptaríem una activitat innecessària en pitjors condicions en empreses que només busquen maximitzar els seus beneficis? Definitivament, no l’acceptaríem.

Una idea amb bona acceptació