Barcelona Metropolis

La vellesa futura arribarà a la jubilació amb menys acumulació de recursos i amb situacions residencials molt més polaritzades. Sense estalvis, amb taxes de cotització més baixes i, molt probablement, sense habitatge en propietat, s’enfrontarà a un parc residencial envellit, no adaptat a les necessitats de la gent gran i a un gran desequilibri entre ingressos i preu del lloguer.

L’edatisme i el discurs de l’enfrontament per uns recursos escassos han provocat que certes manifestacions de la desigualtat no es considerin, en línies generals, problemes davant els quals la societat i l’Estat hagin de respondre. L’habitatge ha estat tradicionalment concebut al nostre país com un bé d’inversió abans que com el dret bàsic que hauria de ser i, per aquesta raó, funciona com el principal promotor de l’estratificació social. Ara, a més, s'utilitza com un element simbòlic de polarització i això ens fa oblidar que la seva funció principal és garantir la seguretat de les persones que hi resideixen.

Davant d’una situació d’inseguretat residencial creixent per al conjunt de la població, en què cada cop és més difícil accedir a un primer habitatge o arribar a final de mes després de pagar el lloguer, repetim certes consignes i es pren com a cert que les generacions de més edat tenen totes les necessitats residencials cobertes degudament. S’assumeix que l’edat de la jubilació funciona com una mena de llindar màgic que fa que totes les nostres necessitats, així com els efectes de la desigualtat de tota una vida, desapareguin.

Darrere hi apareix una barreja de creences, no totes errònies: a Espanya, la majoria de les persones que avui tenen més de 65 anys són propietàries —ho són el 83,4%[1]— i, sens dubte, el sistema de pensions ha ajudat a mantenir la seva qualitat de vida. Això no obstant, també és certa la gran heterogeneïtat econòmica entre la població de més de 65 anys i que determinats grups no poden fer-se càrrec de les necessitats bàsiques en l’etapa final de la seva vida. Per exemple, 737.383 persones de més de 65 anys —el 62% de les quals són dones— no tenen capacitat econòmica per assumir despeses imprevistes (com l’avaria d’una caldera); 1.284.894 persones de més de 65 anys passen fred a casa a causa de restriccions econòmiques i, si bé la taxa de pobresa és comparativament inferior a la d’altres grups d’edat, arriba al 18,7%. Tanmateix, 204.820 persones més grans de 65 anys sense dret a pensió contributiva per jubilació —el 73,18% de les quals són dones— viuen amb pensions no contributives d’entre 121,15 i 484,61 euros mensuals, que no es poden complementar amb altres prestacions o ingressos.

Pel que fa a l’habitatge, l’indicador sintètic elaborat amb les dades del Cens del 2011 (no reproduïble a partir de les dades del Cens del 2021, publicat fa poc) va demostrar que 1.596.675 persones de més de 65 anys residien en habitatges en situació de vulnerabilitat residencial extrema[2]. Això vol dir que els seus habitatges (en règim de propietat o no) acumulaven una sèrie de problemes d’habitabilitat, salubritat o seguretat física, entre d’altres.

L’evolució dels indicadors simples no acusa millores, ni tan sols en els més bàsics. A més, mai apareixen aïllats; com més problemes greus es pateixen (no tenir lavabo o aigua corrent, patir incidències en l’estructura de l’edifici que posen en risc la seguretat…), més tendència hi ha a experimentar altres mancances (com calefacció o ascensor) que poden dificultar enormement el dia a dia de la persona i, fins i tot, condemnar-la a l’aïllament social.

Un parc d’habitatges obsolet

L’existència de vulnerabilitat residencial s’entrellaça amb la configuració pròpia del parc construït. Fent una simplificació, gairebé el 61% dels habitatges principals van ser construïts abans del 1990, quan la mida mitjana de les famílies era molt superior i les llars d’una i dues persones tenien poca presència comparativa. Això no implica que ens trobem davant d’habitatges de mida enorme; molts no permeten el pas d’una cadira de rodes o un caminador pels passadissos o les portes, i la distribució irregular de l’espai interior fa que habitar-los es converteixi en una carrera d’obstacles, especialment per als qui experimenten pèrdues de mobilitat.

A això s’hi afegeix el funcionament del mercat immobiliari: no sempre és possible vendre aquest habitatge per accedir a un altre amb millors condicions. D’altra banda, l’existència d’un parc públic de lloguer adequat o programes com ara la permuta d’habitatge són, al nostre país, meres anècdotes de caràcter local. Tot i que algunes persones grans puguin ser considerades “riques en habitatge, pobres en liquiditat”, els habitatges no sempre arriben al preu de venda necessari per sufragar la compra d’altres de més adequats, mentre que vendre per viure de lloguer té una sèrie de penalitzacions tributàries. L’aferrament a l’espai i les xarxes de solidaritat creades no són una qüestió menor[3]; el cost emocional d’abandonar l’entorn conegut es pot presentar com la decisió menys positiva per a la persona gran.

A més, cal assenyalar l’encariment de l’entorn, associat a processos com la gentrificació o la turistificació, que acaben imposant canvis al barri no tan sols en termes sociològics, sinó també econòmics. A més d’un evident augment del preu del lloguer, el teixit comercial canvia i provoca la desaparició de serveis i botigues de proximitat, i la seva substitució per comerços més cars i enfocats al turista o al nou veí de renda elevada. Això funcionaria com unes taxes inesperades al procés d’habitar[4].

Els desafiaments que venen

Si aquest és el nostre present, la prognosi presenta desafiaments afegits. El 2050, un de cada tres espanyols tindrà més de 65 anys. Si bé la qüestió de la caiguda potencial de la proporció de les rendes salarials a favor d’un augment de les pensions i d’altres prestacions socials rep molta atenció, la manca d’adequació de l’hàbitat i els habitatges a aquesta realitat no sembla que tingui la mateixa sort. La incapacitat d’acumular recursos econòmics serà, per a bona part de la població, un aspecte que caldrà tenir en compte. Algunes postures plantegen fons de pensions privats, però no totes les llars es poden permetre aquest estalvi a llarg termini.