Barcelona Metropolis

bona part de les peces estan destinades a subvertir, deconstruir i exposar l’artificialitat dels rols associats a les dones blanques (mare, mestressa de casa i esposa) i a reflexionar sobre la violència sexual i els cànons de bellesa.

L’altra part és Coreografies del gènere, que recull obres d’art de feministes i activistes queer catalanes i espanyoles contemporànies. És una mostra de la varietat de corrents dins del feminisme, com l’ecofeminisme, el posthumanisme, les noves visions sobre els cossos, els gèneres i la sexualitat, o el postcolonialisme i la reflexió sobre la precarietat de la vida humana i no humana en el capitalisme globalitzat. Ambdues parts estan unides per un passadís amb un eix cronològic que cobreix, des dels anys setanta fins a l’actualitat, les fites dels moviments feministes catalans i espanyols, així com l’obra d’humoristes des de la Transició fins a l’actualitat.

La fluïdesa entre els dos espais no és intranscendent. En una època en què les xarxes socials i la influència del món anglosaxó ha adobat el ressorgiment de les tensions entre feministes —com bé demostra l’agressivitat d’algunes d’elles contra les dones trans—, la manera d’explicar les històries importa, com bé assenyala la professora Clare Hemmings. Així, l’exposició difumina aquella visió dels feminismes per onades que ha facilitat que la segona —pròpia dels setanta— i la tercera —que inclou la teoria queer— es vegin com a antagòniques. El missatge de l’exhibició és de connexió entre elles. Ho demostra la fluïda transició física entre exposicions i el seu agrupament en un títol amb un sol mot en plural: feminismes. Això permet fixar-se no només en les similituds discursives entre artistes dels setanta i l’actualitat, sinó també en les metodologies que comparteixen. Mentre ara el col·lectiu O.R.G.I.A ofereix una lectura subversiva de la mitologia de l’antic Egipte per reflexionar sobre la diversitat sexual i afectiva, el 1971 Rita Myers ja emprava la història, concretament els estudis renaixentistes del cos humà, per criticar els cànons de la seva època que imposaven una bellesa inassolible.

A banda de la connexió temporal, l’exposició crea un relat propi del feminisme a Catalunya i a Espanya, on des del punt de vista epistemològic hi ha diferències entre els moviments feministes. Això es fa necessari per crear coneixement i polítiques que donin resposta a les necessitats de les dones d’ambdós països. L’acte esdevé un exercici de reparació històrica, perquè a les peces de la Verbund Collection s’hi han afegit obres de Pilar Aymerich, Eugènia Balcells o Mari Chordà que documenten la feina de les feministes del tardofranquisme i les inquietuds de les dones d’aquella generació.

Així doncs, l’exposició és un exemple d’allò que Chandra Talpade Mohanty va definir com a “genealogies feministes”, la construcció d’històries de vida de dones com a element de pertinença i, a la vegada, com a instrument de resistència. Amb l’exposició, les feministes catalanes i espanyoles en particular, i la societat en general, tenim un relat propi sobre la lluita per la igualtat de gènere. Una història que, d’una banda, connecta les nostres reivindicacions amb les de la resta d’Occident i, de l’altra, uneix les generacions de feministes i les celebra en lloc d’enfrontar-les, com tristament ha passat algunes vegades.