Barcelona Metropolis

A més de descriure’n l’antropologia, cité es pot referir també a un cert tipus de consciència. Proust parteix de les percepcions que tenen els seus personatges de les botigues, pisos, carrers i palaus on viuen per muntar un retrat del conjunt de París i així crea una mena de consciència col·lectiva de lloc. Això contrasta amb la manera de fer de Balzac, que explica el que passa realment a la ciutat independentment del que en pensin els seus personatges. La consciència de cité també pot representar el desig de la gent de viure col·lectivament, com en els avalots de París al segle xix, quan els revoltats expressaven les seves aspiracions més enllà de les exigències concretes sobre les baixades d’impostos o el preu del pa: volien una nova cité, és a dir, una nova mentalitat política. De fet, cité està al costat de citoyenneté, la paraula francesa per referir-se a la ciutadania.

L’expressió “entorn construït” no fa justícia a la idea de ville, si la paraula entorn s’entén només com la closca de caragol que tapa el cos urbà viu que té a l’interior. Els edificis rarament són fets aïllats. Les formes urbanes tenen les seves pròpies dinàmiques internes. (...) L’entorn construït és més que un reflex de l’economia o la política; més enllà d’aquestes condicions, les formes de l’entorn construït són producte de la voluntat del creador. Podria semblar que cité i ville haurien d’encaixar perfectament: la manera com la gent vol viure s’hauria d’expressar en com es construeixen les ciutats. Però just aquí rau un gran problema. L’experiència que es té en una ciutat, com la que es té al llit o al camp de batalla, poques vegades és perfecta i sense incidents, sinó que més aviat és plena de contradiccions i irregularitats.

En un assaig sobre la vida cosmopolita, Immanuel Kant observava el 1784 que “la fusta de què està fet l’home és tan corba que no es pot tallar res completament recte”. Una ciutat és “corba”, sinuosa, perquè és diversa, plena de migrants que parlen dotzenes de llengües; perquè les desigualtats hi són evidents, amb senyores esveltes dinant a poques cantonades del personal esgotat que neteja el transport; per les tensions que conté, com ara la concentració d’un munt de joves llicenciats buscant massa poques feines… La ville física, pot resoldre aquestes dificultats? Els plans per fer que un carrer sigui només per a vianants, ajudaran a solucionar la crisi de l’habitatge? L’ús de vidre de borosilicat de sodi als edificis, farà créixer la tolerància envers els immigrants? La ciutat es veu sinuosa per l’asimetria que pateixen la seva ville i la seva cité.

De vegades és bo que els valors de qui construeix no encaixin amb els de la població. Per exemple, quan la gent es nega a viure amb veïns que no són com ells. Molts europeus no poden pair la presència d’immigrants musulmans; una gran quantitat d’angloamericans creuen que als immigrants mexicans se’ls hauria de deportar; i de Jerusalem a Bombai, als que resen a déus diferents els costa viure al mateix indret. Una conseqüència d’aquest rebuig social pren la forma de les urbanitzacions privades i tancades que avui dia, arreu del món, són la forma més popular de noves promocions residencials. L’urbanista hauria d’anar contra la voluntat de la gent i negar-se a construir urbanitzacions tancades; s’hauria de barrar el pas als prejudicis en nom de la justícia. Però no hi ha una manera fàcil i senzilla de dotar la justícia d’una forma física… com vaig descobrir molt aviat quan feia d’urbanista.

Al començament de la dècada de 1960 es va plantejar la construcció d’una nova escola en un barri obrer de Boston. Seria una escola d’integració racial, o seria segregada, com les que hi havia a la majoria de barris obrers de la ciutat en aquella època? Si havia de ser integradora, els urbanistes l’havíem de dotar de grans zones d’aparcament i parades per als autobusos que portarien i recollirien els infants negres de l’escola. Els pares blancs van resistir-se veladament a la integració tot argüint que la comunitat necessitava més espais verds i no zones d’aparcament. Els urbanistes havien d’estar al servei de la comunitat i no imposar un conjunt de valors des de fora. Quin dret teníem la gent com jo (educada a Harvard, carregada d’estadístiques sobre segregació i plànols impecablement executats) a dir als conductors d’autobús, netejadors i obrers industrials del sud de Boston com havien de viure? M’alegra dir que els meus caps van mantenir-se ferms; no van cedir al sentiment de culpa de classe. Encara més, la manca d’encaix entre viscut i construït no es pot solucionar simplement amb un urbanista que es manté fidel a uns principis ètics. En el nostre cas, això només va empitjorar la situació, perquè les nostres demostracions de virtut només van generar més ira entre la població blanca.

Aquest és el problema ètic que tenen avui les ciutats. L’urbanisme, ha de representar la societat tal com és, o aspirar a canviar-la? Si Kant té raó, l’encaix entre ville i cité mai no pot ser perfecte. Què hem de fer, llavors?

El mateix passa amb la idea de sistemes oberts sobre com és la interacció d’aquestes parts. “Les equacions lineals”, observa el matemàtic Steven Strogatz, “es poden dividir en peces. Cada peça es pot analitzar per separat i resoldre-la, i finalment totes les respostes separades es poden recombinar […] En un sistema lineal, el tot és exactament igual a la suma de les parts”. En canvi, les parts d’un sistema obert, no lineal, no es poden dividir d’aquesta manera: “tot el sistema s’ha d’examinar alhora, com una entitat coherent”. La idea és fàcil d’entendre si es pensa en substàncies químiques que interactuen per formar un compost: esdevenen una nova substància amb característiques pròpies (...).

Com es relaciona el codi de valors d’un laboratori obert amb una ciutat? L’arquitecte Robert Venturi va afirmar una vegada: “M’agrada la complexitat i la contradicció en arquitectura […] prefereixo la riquesa de significats a la claredat dels significats”. Tot i atacar l’arquitectura moderna pels edificis funcionalistes i austers, les seves paraules apuntaven molt més endins. La seva idea és el Media Lab traslladat a una ciutat: la ciutat és un indret complex, la qual cosa vol dir que és ple de contradiccions i ambigüitats. La complexitat enriqueix l’experiència; la claredat li treu cos.

El meu amic William Mitchell, un arquitecte que amb el temps es va fer càrrec del Media Lab, va bastir el pont entre el sistema i la ciutat. (...) El seu llibre City of Bits [La ciutat de bits] va ser el primer a tractar de ciutats intel·ligents. Publicat el 1996, i per tant abans de l’era dels ordinadors de butxaca, el Web 2.0, els programes interactius i la nanotecnologia, el llibre de Mitchell volia donar la benvinguda a qualsevol cosa que el futur pogués portar. S’imaginava que la ciutat intel·ligent seria un lloc complex: el fet de compartir informació donaria als ciutadans encara més opcions i per tant més llibertat; la part física, els edificis, carrers, escoles i oficines de la ville, estarien formats per components que es canviarien constantment i per tant podrien evolucionar, igual com fa el flux d’informació. La ciutat intel·ligent adquiriria una forma cada cop més complexa, i la seva cité tindria cada cop més riquesa de significats.

En certa manera aquesta fantasia tecnològica no era cap novetat. Aristòtil va escriure a la Política que “una ciutat està formada per diferents menes d’homes; les persones semblants no poden fer existir una ciutat”. Les persones són més fortes juntes que per separat; per això, en temps de guerra Atenes acollia un ventall de tribus diverses que fugien del camp; també acceptava exiliats. Tot i que el seu estatus sempre va ser ambigu, aquests refugiats van portar a la ciutat noves maneres de pensar i noves tècniques d’artesania. Aristòtil va cridar l’atenció respecte al fet que el comerç és més viu en una ciutat densa que en un poble més dispers (...) i també pensava en les virtuts de la complexitat en política; en un entorn divers, els homes (en temps d’Aristòtil, només els homes) es veuen obligats a comprendre diferents punts de vista per tal de governar la ciutat. Per Aristòtil, el fet d’atraure persones diferents és un synoikismós, una mena d’unió com seria la síntesi o la sinergia; la ciutat, com l’equació de Strogatz, és un tot més gran que la suma de les parts.

El concepte d’obertura és clau en la política moderna. El 1945 un refugiat austríac, el filòsof Karl Popper, va publicar The Open Society and its Enemies [La societat oberta i els seus enemics]. Hi feia una pregunta de filòsof sobre com Europa havia caigut en el totalitarisme: hi havia alguna cosa en el pensament occidental que animés la gent a bandejar el debat racional i basat en fets entre grups diferents en favor de mites seductors de “tots som u” i “nosaltres contra ells” encunyats pels dictadors? El tema del llibre no passa de moda, tot i que en certa manera el seu títol es poc encertat perquè Popper hi va analitzar un llarg fil de pensament polític intolerant més que no el que passa en la societat cada dia. Igualment, el llibre va tenir un impacte enorme en la gent que es dedicava a aquestes qüestions, especialment en els seus col·legues de la London School of Economics que en aquell moment estaven dissenyant l’Estat del benestar britànic amb l’esperança d’idear un pla que impliqués una burocràcia flexible i oberta, i no rígida i tancada. (...)

Podria semblar que els valors liberals d’una societat oberta s’adiuen amb qualsevol ciutat on hi hagi molts tipus de gent: la tolerància mútua els permetrà viure junts. A més, una societat oberta hauria de ser més igualitària i democràtica, amb la riquesa i el poder distribuïts per tot el cos social en lloc d’acumular-se al capdamunt. Però aquesta aspiració no té res de pròpiament urbà: la gent del camp i els habitants de ciutats petites es mereixen la mateixa justícia. Quan reflexionem sobre ètica urbana, volem saber què fa que l’ètica sigui urbana.

Per exemple, a la ciutat la llibertat té un valor especial. El refrany alemany Stadtluft macht frei (l’aire de ciutat fa lliure) s’origina a la baixa edat mitjana. La dita era una promesa que els ciutadans es podien alliberar d’una posició fixa i heretada en l’ordre social i econòmic establert, es podien alliberar d’haver de servir només un senyor. Això no volia dir que els ciutadans fossin individus aïllats; potser tenien obligacions amb un gremi, amb grups de gent que vivien a prop o amb l’Església, però aquestes podien variar al llarg d’una vida.(...) Al MIT, vaig tenir l’oportunitat de veure com l’Stadtluft macht frei es manifestava en un grup de joves arquitectes de Xangai. La ciutat d’on venien representa el paradigma de l’explosió urbana que té lloc arreu del món en vies de desenvolupament. Tot i que la meva colla de xangaiesos sempre tornava a casa, al poble o a la ciutat petita, per Any Nou, a la ciutat havien deixat molt enrere els hàbits i la perspectiva locals. (…) Quan vaig donar a conèixer als meus pupils l’expressió Stadtluft macht frei, la van traduir al mandarí com “portar diferents barrets”. Les paraules superficials transmeten una veritat profunda: quan la vida és oberta, passa a tenir moltes capes.

El MIT em va fer pensar que potser tots aquests tipus d’“obertura” es podrien aplicar al problema de la relació entre cité i ville. En lloc d’intentar deixar ben clara aquesta relació, una ciutat oberta treballaria amb les seves complexitats i en faria, en certa manera, una molècula d’experiència complexa. El paper de l’urbanista i l’arquitecte seria el d’animar a la complexitat i alhora de crear una ville interactiva i sinergètica més gran que la suma de les seves parts, dins de la qual hi hauria bosses d’ordre que orientarien la gent. Des del punt de vista ètic, és clar que una ciutat oberta toleraria les diferències i promouria la igualtat.

Sembla idealista? És clar. Idealisme a l’estil nord-americà, en el marc de l’escola de filosofia pragmatista el concepte bàsic de la qual era que tota experiència havia de ser experimental. Els grans homes del pragmatisme (Charles Sanders Peirce, William James, John Dewey) s’haurien trobat, sospito, molt a gust al Media Lab. Aquests mateixos homes es resistien a considerar pragmàtic com equivalent de pràctic, perquè els homes pràctics d’aspecte sever que havien dominat els valors del país durant el final del segle xix i el començament del xx menyspreaven el que era ambigu i contradictori, i celebraven l’eficiència.

Des del meu petit racó del marc pragmatista, però, no era tan fàcil deixar de banda aquells valors seriosos. La majoria de projectes d’urbanisme costen una fortuna. Stadtluft macht frei no diu als urbanistes quina amplada haurien de tenir els carrers. Un urbanista ha de respondre davant de persones a les quals potser no els agradarà estar obligats a viure en un caprici, o en un experiment que ha resultat ser un fracàs interessant. Ni Dewey ni James eren uns ingenus en aquest aspecte; admetien que el pragmatisme havia de trobar una manera de passar de l’experiment a la pràctica. Si estàs desmuntant una pràctica establerta, aquesta desconstrucció no et diu què has de fer a continuació. (…)

El problema pragmatista de com cristal·litzar una pràctica oberta es va girar en contra de Mitchell d’una manera especial. Uns quants anys després de la publicació de La ciutat de bits, Mitchell, juntament amb l’arquitecte Frank Gehry, va promoure un projecte que volia dissenyar un cotxe autònom d’alta tecnologia en el qual fos un plaer anar, i que no servís només de contenidor mecànic; volien assolir un objectiu poc definit que Mitchell va anomenar l’“estètica del moviment”. Quan li vaig insistir que em definís aquella expressió, em va contestar “encara no ho sé” (que era la mena de resposta típica del Media Lab). Quan passava per allà de tant en tant, em vaig adonar que semblava que el personal canviava molt sovint; quan vaig preguntar per què els ajudants de laboratori tenien tanta tendència a marxar, un gestor em va explicar que molta gent no entenia quin era el seu rol. “Encara no ho sé” no proporciona cap indicació als altres. (...) L’experiment obert i avantguardista estava a punt de fracassar per disfuncional.

Mitchell va morir de càncer el 2010 i no va veure com es materialitzava la seva visió, però ja en els darrers anys de la seva vida el món de la tecnologia estava en procés de transició. Estava passant d’un estat obert a un de tancat. Yochai Benkler diu: “el que va caracteritzar el primer quart de segle d’internet va ser un sistema integrat de sistemes oberts […] que es resistia a l’aplicació de poder des de qualsevol autoritat centralitzada”, mentre que avui “estem canviant a una internet que facilita l’acumulació de poder per part d’un conjunt relativament petit d’actors estatals i no estatals”. Facebook, Google, Amazon, Intel, Apple, aquests noms personifiquen el problema que Benkler observa avui: l’era tancada d’internet consisteix en uns pocs monopolis que produeixen les màquines i els programes que es dediquen a l’extracció massiva d’informació. Un cop s’ha aconseguit, la programació dels monopolis esdevé cada cop més personalitzada i més controladora.

Tot i que Karl Popper va morir molt abans de l’inici de l’era digital, el seu fantasma podria haver afirmat: “Ja ho sabia”. Popper detestava els monopolis econòmics tant com temia els estats totalitaris. Tots dos fan la mateixa promesa seductora: la vida es pot fer més senzilla, més clara, més fàcil d’utilitzar, com diem ara de la tecnologia, si la gent se sotmet a un règim que s’encarregui d’organitzar-ho. Sabràs què estàs fent, perquè t’hauran delimitat les regles de la teva experiència. El que guanyis en claredat, però, ho perdràs en llibertat. La teva experiència esdevindrà clara i tancada. Molt abans de Popper, el gran historiador suís Jacob Burckhardt va formular la mateixa amenaça quan va alertar que la vida moderna estaria dominada per “simplificadors brutals”, que per a ell volien dir la simplicitat seductora del nacionalisme. Tant per a Popper com per a Burckhardt, les paraules clau de l’experiència oberta (complexa, ambigua, incerta) impliquen resistència a un règim de poder opressor.

Les ciutats en què vivim avui són tancades d’una manera que fa pensar en el que ha passat en l’àmbit de la tecnologia. En la immensa explosió urbana que es produeix actualment al Sud global (a la Xina, l’Índia, el Brasil, Mèxic o els països de l’Àfrica central), les grans empreses financeres i constructores estan estandarditzant la ville: quan s’hi arriba en avió, costa distingir Pequín de Nova York. Tant al Nord com al Sud, el creixement de les ciutats no ha experimentat gaire en la forma. El parc empresarial, el campus universitari, la torre residencial que s’alça envoltada d’una mica de verd no són formes que facilitin gaire l’experimentació, perquè totes són més aviat tancades en si mateixes i no obertes a la influència i la interacció amb l’exterior.

La meva experiència a Boston, però, m’alerta que no s’ha de veure el tancament simplement com el Gran Poder esclafant el Poble. La por dels altres o la incapacitat de sortir-se’n davant de la complexitat són aspectes de la cité que també fan tancar vides. Per tant, els dictàmens que la cité ha “fracassat” a l’hora d’obrir-se tenen dues cares, com també vaig descobrir a Boston: una cara de la moneda mostra la ira i el prejudici populista, però a l’altra pot aparèixer el somriure pagat de si mateix d’una elit amb ganes de donar lliçons de moral. La cité tancada, doncs, és tant un problema de valors com d’economia política.

En l’època moderna, la fe en l’Homo faber ha perdut intensitat. L’industrialisme va enfosquir la imatge del treballador orgullós de les seves capacitats, a mesura que les màquines s’apoderaven de les seves habilitats i les condicions laborals de les fàbriques degradaven l’entorn social del treball. Durant el segle passat, tant el nazisme com el comunisme d’estat van convertir l’home com a creador en una arma ideològica obscena; Arbeit macht Frei (El treball fa lliure), hi havia escrit damunt la porta dels camps de concentració. Avui, si bé aquests horrors del totalitarisme han desaparegut, les noves formes de treball intermitent i per períodes curts, a més dels avenços en el treball dels robots, han negat a grans quantitats de persones la possibilitat de sentir-se orgullosos de si mateixos com a treballadors.

Per entendre el paper de l’Homo faber a la ciutat, hem de concebre la dignitat del treball d’una altra manera. Més que adoptar una cosmovisió, a la ciutat l’Homo faber guanya en honor quan fa el seu ofici en termes modestos: una petita reforma en una casa feta amb el menor cost possible, o plantant arbres joves en un carrer, o simplement col·locant uns bancs barats perquè la gent gran pugui seure. Aquesta ètica de fer d’una manera modesta implica al seu torn una relació determinada amb la cité.

Quan era un jove urbanista, l’ètica de fer d’una manera modesta em va persuadir arran de la lectura d’un llibre de Bernard Rudofsky escrit als anys seixanta, Architecture Without Architects [L’arquitectura sense arquitectes]. L’autor documentava com els materials, les formes i la situació de l’entorn construït havien sorgit a partir dels costums de la vida quotidiana. Deixant de banda la seva plaça major, Siena és un exemple de les idees de Rudofsky. Les finestres, portes i ornaments que cobreixen el que bàsicament són volums de construcció similars s’han anat acumulant al llarg dels segles de forma imprevisible, i aquesta acumulació encara segueix. (…) Rudofsky defensava que per crear llocs no calia una voluntat artística conscient, i posava com a exemples la forma elegant dels graners el·líptics de les zones menys poblades de l’Àfrica Central, o les torres carregades de detalls que es construeixen a l’Iran per atraure els coloms, els excrements dels quals s’acumulen i converteixen les torres en fàbriques de fertilitzants. Això és al que ell es referia quan parlava d’arquitectura sense arquitectes: la primacia de la cité, l’acte de fer que deriva del d’habitar. (…) Quan parlant d’un barri diem que ens hi trobem com a casa, crec que estem afirmant aquesta mena d’efecte: l’entorn físic sembla que emana de com l’habitem i de qui som nosaltres. (...)

La gent necessita temps per aprendre com és l’entorn construït. El sentit comú diu que la gent sap “intuïtivament” com s’ha de moure o com interpretar un edifici o un lloc, però els edificis que innoven de manera arbitrària poden trastocar aquests hàbits que es donen per sabuts. És una qüestió que es planteja en el disseny de centres d’ensenyament que incorporen els avenços de l’aprenentatge en línia. Una aula tradicional consta de rengleres de cadires que miren fixament el mestre que hi ha al davant, mentre que una de nova més aviat és una agrupació informal de punts de treball. Els mestres no saben immediatament com la seva presència física s’ha de relacionar amb aquests nous punts de treball. Cal temps per aprendre’s el nou edifici.

Jane Jacobs combinava tots aquests punts de vista. Aquesta gran escriptora i lluitadora no discutia el valor de l’urbanisme en si mateix, però afirmava que les formes urbanes sorgien a poc a poc i de manera gradual, seguint les lliçons de l’ús i l’experiència. La manera de construir de la seva bèstia negra i Homo faber Robert Moses, l’urbanista i poder a l’ombra de la ciutat de Nova York, era ben bé la contrària: projectes grossos, ràpids i arbitraris. De jove vaig seguir les passes de Jane Jacobs. Gradualment, me n’he anat allunyant. En part ha estat perquè l’escena de la meva activitat pràctica va canviar. Com a urbanista, la meva feina sempre ha estat modesta; de fet, si miro enrere lamento no haver estat més pragmàtic i haver exercit més i ensenyat menys. La meva feina als Estats Units ha estat d’abast local i orientada a enfortir les comunitats. Quan vaig arribar a la mitjana edat, vaig començar a fer de consultor de l’ONU; darrerament ho faig per ONU-Habitat. Al Sud global, les ciutats creixien tan de pressa i es feien tan grans que calia un disseny a gran escala; actuar a poc a poc, amb compte i localment no era una bona guia per proporcionar habitatges, escoles o transport a grans masses de població. Com es podia aplicar un urbanisme d’esperit modest a gran escala? No vaig abandonar la perspectiva ètica que m’havia format, però calia reinterpretar-la.

Un altre canvi de perspectiva ha estat personal. Fa uns quants anys vaig patir un ictus greu. Mentre me’n recuperava, vaig començar a entendre els edificis i les relacions espacials d’una manera diferent de com ho feia abans. Quan estava en espais complexos, havia de fer un esforç perquè tenia problemes per estar dret i caminar en línia recta, i també havia d’afrontar el curtcircuit neuronal que desorienta els que han patit un ictus quan estan envoltats de molta gent. Curiosament, l’esforç que havia de fer per desplaçar-me va eixamplar el meu sentit de l’entorn en comptes de concentrar-lo en el lloc on havia de posar el peu o en qui tenia just al davant; vaig desenvolupar una sensibilitat d’abast més general als espais ambigus o complexos per on navegava; em vaig convertir en urbanita a l’estil de Venturi.