Barcelona Metropolis

La impressió de la fotografia és en blanc i negre, ampliada a una escala que mostra els objectes gairebé a mida real. Al centre de la imatge, en reguitzell, entre dos mitjos quadres tallats pel marc de la fotografia, quatre ancoratges desafectats. És boirosa i això alimenta l’efecte de fantasmagoria. Dels ancoratges raja una taca de pigment fosc, potser una ombra, no sabríem veure-hi la diferència. El perímetre del quadre absent, lleugerament més menut que els quadres immediats, encara s’endevina. El pany de paret nu, desproveït de l’obra, brilla amb una llum aurificada. És inquietant de presenciar el caprici fugisser de la imatge, i encara ho és més quan se’ns dona sota la forma aparentment tan estàtica d’una fotografia. La Gioconda no s’hi mostra de ple dret; tanmateix, alguna cosa sobreviu en la imatge. Tan absent i lluminosa!

Sobre un peu a noranta centímetres i mig d’alçada, l’Elegia de Joan Brossa a Leonardo da Vinci, l’autor de l’obra protagonista a la fotografia precedent. Un estoig de compàs negre, obert i buit sobre un basament prismàtic de marbre blanc, polit, amb la vena clara. L’efecte de contrast cromàtic entre els dos elements és encegador. A l’interior de l’estoig, els relleus encoixinats on s’hauria allotjat l’instrumental d’un geòmetra. Malgrat la pulcritud quirúrgica de la composició, la tragèdia és tangible. Fa impressió de sentir tanta densitat en tan poca cosa. Tot l’imaginari cartesià, luxós i aristocràtic, se’ns presenta amb la volatilitat d’una nostàlgia. Brossa el celebra com una preciosa peça de museu.

Tot i la disparitat de formats i autories, la resta d’obres comparteix amb les dues descrites un mateix caràcter esquiu, una certa foscor... El sentiment és que les obres exposades són visibles només en la mesura que miren d’ocultar-se. Com si la seva comesa fos de fer-nos veure més que no pas de mostrar. Aquesta suposició adquireix un to paradoxal i gairebé còmic davant d’una fotografia de Martin Parr del 2012, al final del recorregut. En primer pla s’identifiquen clarament les pantalles de tres dispositius mòbils. Les enlairen les mans de tres dels molts turistes anònims que intenten fotografiar La Gioconda al seu emplaçament actual. El quadre protagonista apareix desenfocat al fons de la imatge. Si us hi fixeu, veureu que el personatge de la dreta té les mans realment ocupades. Alhora que dispara amb el telèfon, fa equilibris per evitar que el plànol del museu no se li esmunyi. Malgrat tot, la imatge respira un aire de resistència. Malgrat tot.

Val la pena d’agrair a la comissària Alexandra Laudo i al seu equip una feina tan ben feta. El gust, l’atenció i la cura es perceben aquí i allà, de la tria de les obres a la redacció dels texts. És una exposició laboriosament filada, si bé l’afinitat entre les obres podria no resultar evident a primer cop d’ull. Hi trobem l’Éloge de l’amour (2001) de Jean-Luc Godard seguint El lloc i la data (1991) de Perejaume, el projecte de Christo per cobrir el monument a Cristòfol Colom a Barcelona (1984) davant Sobre el sobre (1988) de Joan Brossa, o l’entrada Les yeux de l’Arxiu F.X. (2001) de Pedro G. Romero a l’avantcambra de Visual Strike (2012-2015) d’Ira Lombardia, entre d’altres. El veïnat d’obres és sorprenent i el diàleg entre elles constant. Imagineu quin batibull quan l’ull s’absenta i la sala queda buida de visitants! És una exposició d’aquelles que no sovintegen. A més, podem recórrer-la pausadament sense sortir-ne exhausts, té la mida justa.