Barcelona Metropolis

La configuració d’una part molt important dels habitatges respon a un concepte obsolet, que organitza l’espai segons les necessitats de la família nuclear. Cal modificar els criteris de disseny per eliminar els rols jeràrquics dels espais, adaptar-los a les tasques quotidianes, i donar resposta a determinats col·lectius, com ara les persones grans.

Pot semblar que el títol d’aquest article, inspirat en un vers del poema “Sacred Emily”, de Gertrude Stein, és una redundància, però no ho és. L’habitatge ha de permetre la nostra vida i el nostre desenvolupament personal i social i, en termes espacials, ha d’aportar les capacitats per albergar la diversitat de vides i de grups de convivència. Aquesta capacitat està condicionada fonamentalment per dues escales: la urbana o del barri i l’arquitectònica, que es verifica en la distribució o tipologia pròpia de la unitat residencial.

La qualitat urbana és condició fonamental perquè els habitatges siguin espais adequats per a la vida quotidiana, que es resol més enllà de l’interior domèstic. S’expandeix i es complementa en entorns urbans i, per això, és imprescindible que els habitatges se situïn en barris mixtos i propers. Els edificis d’habitatges mateixos han de col·laborar en la generació de barris actius, amb plantes baixes plenes de vida. Per aconseguir-ho és important que s’hi ubiquin comerços i equipaments, activitats no residencials que garanteixen la vitalitat al carrer, a totes les hores del dia. Una vitalitat que redunda en la seguretat informal a l’espai públic, aquella que no presta cap cos de seguretat, sinó la gent mateixa que va i ve. La varietat d’activitats també ens permet resoldre necessitats quotidianes en distàncies caminables que, amb un espai públic adequat i accessible, redunda en l’autonomia de les persones dependents.

L’espai no és neutre

En l’escala de l’arquitectura, donem per fet, a les construccions contemporànies, el confort tèrmic i l’ús eficient de l’energia; una infinitat de normes tècniques ho exigeixen. Tanmateix, hi ha qüestions que poden resultar menys evidents: l’espai no és neutre i, per tant, la manera en què es divideix, s’articula i es jerarquitza influeix directament en el desenvolupament de les relacions i les persones que l’habiten.

Les persones passem per situacions de convivència i necessitats diverses, i no tots els grups de convivència es formen ni s’articulen de la mateixa manera. Això no obstant, les normes bàsiques de la distribució, organització i jerarquia espacial amb què es projecten els nostres habitatges es remunten a finals de la dècada dels setanta. I des d’aleshores hem canviat molt: som una societat més diversa, més igualitària i més longeva.

Abans de continuar amb els criteris o les condicions que hauria de tenir un habitatge més adequat, deixeu-me fer una distinció: el principal problema respecte a la qualitat de l’habitatge és que el 87% del parc edificat és anterior als anys vuitanta, abans de la primera normativa energètica, i només un 10% ha tingut una rehabilitació integral. Aquests habitatges es van construir per a una societat que s’organitzava i vivia de manera molt diferent a com ho fem avui. Per això, més enllà de determinar les condicions o els reptes dels nous habitatges, el problema el tenim en els habitatges existents, on l’adequació energètica, la reorganització espacial i l’accessibilitat són molt costoses.

Igualtat, visibilitat i accessibilitat

L’habitatge col·lectiu tradicional s’ha construït amb espais jerarquitzats i no ha tingut en compte que es tracta d’un espai de treball invisibilitzat i imprescindible. És als habitatges on es desenvolupen la majoria de les tasques de cures i de sosteniment de les vides. Per això un habitatge contemporani té tres premisses fonamentals: la igualtat, la visibilitat i l’accessibilitat. Per a la primera cal promoure els espais sense jerarquia, com ara els dormitoris de la mateixa mida i sense banys privatius. Amb això, no tan sols s’afavoreix que diferents grups de convivència puguin fer d’aquest espai casa seva, sinó que s’evita construir des de l'arquitectura una jerarquia patriarcal de la família. També, pel fet de no tenir un bany privatiu d’un dormitori, es fa un ús més eficient dels recursos i de l’espai. Moltes vegades, els elements separats permetrien usos simultanis sense necessitat de doblar espais.

Respecte a la visibilitat, igual que per a la igualtat, és important revisar les tasques que es fan de manera quotidiana a la llar i projectar, en conseqüència, un espai necessari i de qualitat. Si comencem per la cuina, aquesta hauria de tenir un lloc més central i visible, que permetés la feina compartida. Les cuines mínimes, segons la normativa, acaben sent un passadís llarg i estret, per a una feina solitària i aïllada. En canvi, haurien de projectar-se de manera que es poguessin integrar a l’espai d’estança, la sala menjador. No es tracta de tenir la cuina permanentment present, sinó que, en fer les tasques, aquest espai pugui obrir-se i mantenir contacte amb altres espais, de manera que després pugui tornar a quedar separat, en cas que es vulgui.

Ens hem acostumat que el safareig sigui l’extensió de la cuina i, tanmateix, no hauria de ser així. En primer lloc, pel funcionament mateix de les feines quotidianes: la roba no té relació amb la cuina, sinó amb els dormitoris i els banys. En segon lloc, perquè el safareig entorpeix la ventilació i la il·luminació de la cuina, alhora que els fums impregnen la roba. En l’afany de fer desaparèixer aquests espais, imprescindibles per a un funcionament correcte de l’habitatge, he arribat a sentir persones que en defensen l’eliminació amb l’argument que una rentadora i una assecadora són suficients. I aquest és un gran error que deriva de no haver fet mai aquestes tasques, de no saber que no tots els tipus de peces es poden posar a l’assecadora i que aquesta màquina consumeix molta energia i fa malbé la roba. A més, la gran quantitat d’hores de sol de què gaudim (i que comencem a patir) fa que aquesta despesa no sigui necessària. Disculpeu aquesta anècdota, però això serveix per exemplificar el desconeixement amb què sovint es projecten els habitatges, que encara avui són espais amb gènere, desiguals en prestacions i obligacions per als gèneres femení i masculí[1].