Barcelona Metropolis

Anna Ramos
Directora de la Fundació Mies van der Rohe

Barcelona és ciutat d’arquitectura per la bellesa i la singularitat de molts dels seus edificis, per la manera en què plegats procurem cuidar un patrimoni arquitectònic de segles, per l’ambició sostinguda de donar-nos espais públics acollidors, accessibles i inclusius.

La UNESCO-UIA l’ha nomenat Capital Mundial de l’Arquitectura no només per això. Les disciplines i les societats evolucionen; Barcelona i l’arquitectura, també. El Congrés Mundial d’Arquitectes UIA del 1996 va exportar el model urbà olímpic. Després de crisis immobiliàries, socials, sanitàries i climàtiques, el paradigma de la nostra arquitectura s’ha renovat profundament: vol ser part de la solució i no del problema. Des d’una ciutat socialment diversa, d’urbanisme dens, recursos naturals limitats i clima mediterrani —dolç i assolellat, però amb cicles de sequera i llargues onades de calor—, dels reptes de sostenibilitat econòmica, social i mediambiental, l’arquitectura, l’urbanisme i el paisatgisme n’estan fent virtut. La ciutat pot rellegir-se, avançar i ser exemple.

La Capitalitat ens ha d’ajudar a parlar d’arquitectura amb tots els públics. Estem coordinant una programació —liderada per l’arquitecta en cap— adreçada a tota la ciutadania, amb l’aperitiu de les Setmanes d’Arquitectura (celebrades aquest 2024) i en col·laboració amb el teixit que nodreix la cultura arquitectònica a casa nostra, molt actiu. Tant de bo sigui una conversa profitosa!

Pablo Martínez Díez i Mar Santamaria Varas
Arquitectes urbanistes

Si fa trenta anys, quan es va celebrar el primer Congrés Mundial d'Arquitectura de la Unió Internacional d’Arquitectes a Barcelona, la nostra ciutat liderava l’imaginari europeu de creixement i de desenvolupament que tantes ciutats han volgut reproduir després, actualment l’expansió urbana, el creixement i la transformació intensa del territori s’estan duent a terme als països del Sud. Països que aleshores amb prou feines tenien presència en aquests certàmens avui en són els participants principals.

L’Índia, la Xina, l’Àfrica i Llatinoamèrica lideren la urbanització del món, alhora que volen convertir-se en les noves potències econòmiques i culturals. Què podem compartir i explicar a totes aquestes ciutats des d’una Europa envellida que ha contingut la seva expansió, ha expulsat la indústria i les emissions cap a altres continents (dels quals també s’abasteix de recursos) i, per contra, ha interposat fronteres per protegir-se’n?

En un món desigual i injust, Barcelona, amb els seus arquitectes i també ciutadans, aposta per fer de la ciutat una estratègia d’integració social, que facilita la interacció a través de l’espai públic i els equipaments convertits en una extensió de la mateixa llar. Barcelona ha practicat un urbanisme que ha fet prevaldre l’interès general, i ha donat suport a arquitectures que persegueixen el benefici i la prosperitat de la societat. Arquitectures que fan ciutat.

Francesc Muñoz
Geògraf, director de l’Observatori de la Urbanització de la UAB

L’estiu del 1996, Barcelona organitzava el Congrés de la UIA Present i futurs. Arquitectura a les ciutats. Amb el lideratge d’Ignasi de Solà-Morales, aquella reflexió urbana tenia lloc en plena efervescència de l’anomenat model Barcelona.

Trenta anys després, la ciutat tornarà a ser Capital de l’Arquitectura en un context, però, ben diferent, definit per la confluència de tres grans crisis urbanes: una de social, que multiplica la desigualtat i esquartera l’espai públic; una de climàtica, que exigeix entomar tot de riscos ambientals que qüestionen la ciutat que tenim, i una de sanitària, derivada de la petjada de la covid, amb un pes progressiu del malestar mental de la població. Un escenari on encara se sumen dinàmiques com la turistificació i la gentrificació accelerades, que obliguen els habitants a renunciar a la seva ciutat, a dimitir dels seus propis barris, amputats cada vegada de manera menys subtil de la seva identitat i caràcter.

Fora desitjable que la nova Capitalitat de l’Arquitectura servís per copsar aquestes qüestions tot proposant models alternatius de ciutat i d’espai públic, capaços de respondre de manera contundent a aquests reptes.

Quina arquitectura celebrarem el 2026? Una arquitectura que integri aquestes narratives, tan urgents com indefugibles, o aquella que ja coneixem de sobres, presonera de la lògica del turbocapitalisme, dissenyada per anorrear les identitats locals i esborrar les diferències que fan de Barcelona un lloc propi i divers? Una arquitectura fidel a la vella idea que la caracteritzava com l’art de fer ciutat o una arquitectura concebuda més aviat com una eina per desfer-la?

Maria Salamero
Presidenta de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya

L’arquitectura i l’enginyeria tenen un paper fonamental en la lluita contra el canvi climàtic i en la construcció del futur en què volem viure. La Capitalitat Mundial de l’Arquitectura a Barcelona ha de ser una oportunitat per avançar cap a una nova cultura de l’edificació que aposti per les noves tecnologies i que permeti minimitzar la generació de residus i els consums energètics i maximitzar l’ús de recursos renovables. Els conceptes d’edificació circular i descarbonització de la construcció ja no són una qüestió de voluntat, sinó una necessitat i una obligació.

Cal posar èmfasi en la industrialització dels processos constructius, la innovació en l’ús de nous materials o de materials reciclats, en dissenys més sostenibles, en com adaptar edificis existents amb intervencions mínimes i en la digitalització, tant de la construcció com de l’ús posterior dels edificis. Avui disposem d’eines digitals aplicades al món de l’edificació que permeten optimitzar els processos i avaluar la petjada ambiental. No vull deixar passar l’ocasió de parlar dels professionals del sector, perquè, sense talent, aquests canvis no es poden dur a terme. Catalunya, amb una llarga tradició arquitectònica, ha de continuar impulsant l’ecosistema del coneixement i hi ha de continuar invertint.

Calen aproximacions més holístiques, que combinin tots aquests aspectes, per assolir una edificació sostenible i per contribuir a la transició ecològica. Tenim les eines i el talent; fem-ho!

Oscar Guayabero
Curador, editor i teòric del disseny

Els grans esdeveniments acostumen a ser centrípets, en el sentit que atrauen en un únic centre tot allò que orbita en les galàxies properes. No parlo de qüestions geogràfiques; sé que, millor o pitjor, es farà un esforç per “repartir” accions en els diversos barris. Em refereixo a una atracció de tot el que passi els anys vinents al voltant de l’arquitectura cap a un centre únic anomenat Capital Mundial de l’Arquitectura. El mateix passarà amb les ajudes públiques a la creació, difusió i exhibició.

Hem vist aquest fenomen diverses vegades i potser és normal que passi. Prefereixo les dinàmiques que tendeixen a descentralitzar en comptes d’engolir, i les iniciatives que sorgeixen de baix i construeixen escenaris de mica en mica. A Barcelona tenim un bon grapat de grups, entitats, persones i moviments que treballen d’aquesta manera, però sovint s’ignora. De fet, no és mala cosa que t’ignorin mentre et deixin fer. Al voltant de grans esdeveniments se sol fer neteja, com qui desbrossa un camp perquè els arbres “creixin” millor, en aquest cas per capitalitzar la Capitalitat, si se’m permet el joc de paraules.

La permacultura ens ha ensenyat que és millor no llaurar, perquè els matolls retenen la humitat de la matinada i rebaixen la temperatura de la terra per l’acció solar, alhora que generen vida al subsol, i aquesta, nutrients per als arbres. Si hagués de fer una petició per a la Capitalitat del 2026, seria que treballés des de la permacultura.

Guim Costa Calsamiglia
Degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

En l’horitzó de l’any 2026 es produirà una fita transcendental per a Barcelona i per al món de l’arquitectura: la ciutat acollirà el Congrés Mundial de l’Arquitectura de la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA) i serà Capital Mundial de l’Arquitectura UNESCO-UIA. Aquesta distinció no sols reconeix el llegat històric i la riquesa arquitectònica de Barcelona; també assenyala cap a un futur ple d’oportunitats.

Barcelona ja ha deixat empremta en la història com a amfitriona d’esdeveniments d’envergadura mundial. Els Jocs Olímpics del 1992 van demostrar la seva capacitat per projectar-se davant els ulls del món: es va transformar la fisonomia de la ciutat i se’n va redefinir la identitat, i la ciutat es va consolidar com a referent global en urbanisme i arquitectura. I quatre anys més tard, el 1996, Barcelona acollia per primera vegada el congrés de la UIA, amb els principals arquitectes del món, com ho tornarà a fer el 2026.

Aquest nomenament representa un impuls per al desenvolupament sostenible, la innovació tecnològica i la inclusió social a través de l’arquitectura i per redefinir quin ha de ser el paper de les arquitectes i els arquitectes en el futur de les ciutats. Barcelona es convertirà en un epicentre d’idees, s’hi compartiran experiències i es nodrirà el panorama global de l’arquitectura amb noves perspectives. S’abordaran també els desafiaments globals en urbanisme, així com en termes de canvi climàtic i desigualtat social. Barcelona està cridada a liderar aquestes converses i a proposar solucions transformadores. La ciutat està llesta per inspirar una nova generació d’arquitectes i deixar empremta en el marc de l’arquitectura mundial.

Anna Gener
Consultora del sector immobiliari

Gran part del magnetisme de Barcelona s’explica per la seva arquitectura: molts edificis de la nostra ciutat configuren un museu a l’aire lliure que impacta en la nostra sensibilitat estètica i en la nostra qualitat de vida.

La designació de Barcelona com a Capital Mundial de l’Arquitectura ens ofereix l’oportunitat de crear una nova consciència sobre el col·lectiu d’arquitectes de la nostra ciutat, professionals imbuïts en una extraordinària cultura arquitectònica pel sol fet de viure a Barcelona. Estar en contacte amb la bellesa —o amb la lletjor— no és neutre, com tampoc ho és estar en contacte amb la bona —o amb la mala— arquitectura.

El món s’està configurant en hubs, ja que la concentració de talent d’una determinada indústria produeix uns efectes multiplicadors extraordinàriament positius. A Barcelona s’estan configurant hubs com el de la indústria digital i tecnològica o el de la investigació científica i biomèdica. El motiu pel qual s’estan creant aquests hubs i no d’altres té a veure amb la nostra idiosincràsia i amb el teixit preexistent.

Barcelona també pot aspirar a configurar un hub del col·lectiu de professionals de l’arquitectura, que ens permeti assolir un reconeixement internacional, com Milà va assolir fa anys per al món del disseny. Tenim la tradició, tenim les escoles de formació i tenim l’arrelament en la creativitat i la tècnica. Ens cal un detonant: la Capitalitat Mundial del 2026 pot tenir aquest paper essencial.

Manolo Laguillo
Fotògraf d’arquitectura i urbanisme

El soroll i l’amuntegament de les nostres ciutats no és només competència de l’arquitectura i l’urbanisme, de la mateixa manera que no ho és el preu de l’habitatge, o que prevalgui el mal gust. Són qüestions que van més enllà del que està a l’abast d’aquestes disciplines, perquè depenen del mercat, del règim de la propietat i de la localització del poder, i per això no podem esperar que per si mateixes les resolguin.

Però sí que podem demanar als qui les exerceixen que ens expliquin les diferències entre una bona i una mala arquitectura, entre una arquitectura adequada i una arquitectura inadequada, i que comparteixin amb nosaltres, els llecs, els criteris per diagnosticar l’estat de salut d’una aglomeració urbana. Això sí que està a les seves mans. Em refereixo al fet que assumeixin el propòsit de divulgar l’arquitectura, a més d’ensenyar-la —per a això ja hi ha les escoles superiors—, fins que formi part de l’educació de la ciutadania. Com més coses sapiguem d’arquitectura, més conscients serem de com de decisivament intervé en les nostres vides.

És competència dels arquitectes proposar, pel bé de la seva professió, que aquesta disciplina estigui present a tots els nivells, des de l’escola bressol fins als plans d’estudi de totes les carreres. En l’arquitectura s’hi troben les lletres i les ciències, la cosa visual i la cosa tècnica. Per això, divulgar-la pot contribuir a la millora de la qualitat de vida, al foment del bon gust i a un augment de l’alfabetització visual.

Carme Pinós
Arquitecta

Davant de tanta proliferació d’imatges i informació, el nostre temps peca de falta de debat i confrontació d’idees per arribar a conclusions comunes. Aquest congrés té l’oportunitat d’establir diàlegs per saber cap a on ha d’anar l’arquitectura i, sobretot, l’urbanisme.

Hem deixat que sigui el mercat el que decideixi com han de ser les nostres ciutats. La societat està canviant molt i les ciutats han de respondre a aquests canvis. Tenim una ciutadania cada cop més longeva i amb més soledat, els pisos són cada cop més petits i això vol dir que hem de crear espais públics que equilibrin aquestes mancances.

Els arquitectes tenim la responsabilitat d’escoltar per poder entendre les necessitats de la societat, i per això aquest congrés ha d’estar obert a altres disciplines que ens ajudin a entendre la nostra contemporaneïtat. Perquè és l’arquitectura la que crea els espais de relació que constitueixen la nostra societat.

D’altra banda, un congrés d’arquitectura d’aquest nivell hauria d’estar totalment obert a la ciutat i permetre que els ciutadans hi participin plenament. És importantíssim sensibilitzar la ciutadania cap a l’arquitectura, ajudar-la perquè adquireixi criteris per valorar-la. Hem de trencar amb les regles del mercat que generen un cercle tancat que tendeix cap a la vulgarització total del nostre entorn.

Però això no vol dir perdre la confiança en els arquitectes, sinó tot el contrari. Som els arquitectes els qui tenim les eines i l’habilitat per fer una arquitectura sensible a la ciutadania, però l’hem de treure de les mans del mercat especulatiu i dèspota que ens extorsiona i, en aquest sentit, també hem de sensibilitzar els polítics.