Una altra forma de ciutat
- Dossier
- oct. 22
- 6 mins
La ciutat actual ha deixat d’oferir les condicions de vida necessàries a la majoria dels seus habitants, com a conseqüència d’un model pensat perquè la persona sigui productiva, però que invisibilitza les pràctiques de cura. Per transformar les nostres ciutats, és vital canviar el lloc on aquestes es duen a terme: la casa. Per això hem d’entendre l’arquitectura com una plataforma per a la vida, que permeti configurar espais de relacions.
El maig del 2020 vaig rebre una sol·licitud d’un text breu que responia a la pregunta Quina serà la ciutat postcovid? Després de poc més d’un mes de confinament, aquest interrogant sorgia no perquè es poguessin ni tan sols imaginar els impactes d’aquest procés que tot just començava, sinó perquè fa dècades que sabem que la ciutat actual ha deixat d’oferir les condicions necessàries per a la vida de la majoria dels seus habitants. Això no és una cosa que hagi determinat la pandèmia, ja existia com a conseqüència de l’acceleració brutal del model de producció actual. Però aquest no és el seu únic error: també sabem que la ciutat és, en gran mesura, la causant de la crisi mediambiental.
Com explica Elisa Iturbe al seu assaig introductori al número 47 de la revista Log que ella mateixa edita, per a aquesta crisi hem cercat solucions des d’una perspectiva molt limitada, acotant el problema a les emissions de carboni que es produeixen per la manera com la ciutat es construeix físicament i per com es fa servir. En canvi, no hem estat capaços de racionalitzar que la ciutat té forma de “carboni”[1], és a dir, no tan sols la seva construcció es desenvolupa emetent alts índexs a l’atmosfera, sinó que la seva pròpia forma està integralment lligada a l’explotació de carboni.
En un altre assaig del mateix número, Maria Shéhérazade Giudici i Pier Vittorio Aureli descriuen de manera clara que la ciutat actual ha de resoldre les formes d’utilització de l’energia i eliminar l’ús de les procedents de fòssils de carboni. Això no obstant, per poder tenir una ciutat diferent, haurem de trobar noves maneres de relacionar-nos[2].
L’era del consumisme en què ens trobem ha agreujat els mateixos problemes que el modernisme va intentar abordar per assolir un futur democràtic. Vivim a les ciutats perquè són llocs de producció, intercanvi, coneixement i cultura, però, sobretot, perquè com a humans depenem de la col·lectivitat i l’intercanvi per sobreviure, és a dir, necessitem l’altre per existir. La ciutat ha fallat socialment i ambientalment, però sobretot falla de manera radical quan no ens pot oferir aquests espais per trobar-nos amb l’altre. Davant d’aquesta mancança, els humans hem substituït l’altre pel capital, i és aquí on es produeix la fricció fonamental. Avui vivim en una ciutat que necessita que produïm per existir, però hem d’entendre que necessitem existir per produir.
Aleshores, quins són els espais per trobar-nos o per sostenir l’existència humana? On i com podem viure si la ciutat està completament rendida a la producció com a mitjà per a l’existència? Quina és la forma d’aquesta ciutat?
Avui el repte més gran és aconseguir la igualtat i la democràcia a la ciutat, respectant la diversitat de cada habitant, sense destruir el planeta.
El modernisme va centrar els seus esforços a trobar els camins per a la igualtat i la democràcia en l’equitat. Avui el repte més gran és aconseguir la igualtat i la democràcia a la ciutat, respectant la diversitat de cada habitant, sense destruir el planeta.
L’exercici d’imaginar una ciutat diferent no es pot fer sense parlar de l’existència, i, per això necessitem parlar de cures: les del nostre cos i del dels altres. Sense això, no hi haurà igualtat, ni democràcia ni ciutat. La dinàmica actual promou que els individus siguin actors que se centrin en les seves pràctiques laborals per mantenir-se, amb uns ingressos fictíciament proporcionals a la seva feina. Hi ha clares divisions entre els espais de treball, lleure, esbarjo i descans. Aquestes activitats, en realitat, estan unides per les accions infravalorades de la cura.
La pràctica de la cura és vulnerable. Sovint és ignorada en relació amb les pràctiques laborals productives i en l’economia. És la feina invisible que es duu a terme a les llars, com ara la cura dels nens o el manteniment de la casa. Aquestes activitats solen realitzar-les persones privades de drets o menyspreades històricament en el desenvolupament polític o urbà. Però la cura també considera els éssers humans com a interdependents. No elimina l’agenda ni les opcions personals, sinó que proposa una visió alternativa de l’existència mitjançant xarxes de suport i intercanvis.
Avui les pràctiques de cura s’invisibilitzen a la casa. Plantejada com el model contrari a la feina, “el lloc de descans”, la llar amaga aquestes tasques i, amb això, la discriminació determina, o permet, que el model actual econòmic subsisteixi. En paraules de Silvia Federici, “la revolució al punt zero és, per tant, la revolució de l’espai més vital per a la possibilitat de la nostra existència: la casa, sabent, a més, que els llocs on vivim són els que constitueixen la major part de l’entorn construït (70%)”[3].
En termes espacials, la revolució domèstica s’ha de reconèixer com a vital per transformar la ciutat. L’àmbit de les cures ha de ser aleshores l’eix de la feina, l’espai que sosté el cos per existir.
En termes espacials, parafrasejant Dolores Hayden, la revolució domèstica s’ha de reconèixer com a vital per transformar la ciutat. L’àmbit de les cures ha de ser aleshores l’eix de la feina, l’espai que sosté el cos per existir. Cal tenir en compte que aquesta revolució no es pot fer de manera individual i, a més, considerar que cada ésser humà entén la forma d’habitar aquest planeta de manera diferent. L’arquitectura hi és i es pot comprometre a crear formes espacials que deixin de respondre a la forma actual en què els espais estan pensats perquè l’ésser humà sigui productiu, i que impulsin aquells que enforteixen i sostenen l’existència.
Hem reduït a “sostre i menjar” la idea de la necessitat mínima d’un cos per poder existir. Certament, són dues coses fonamentals, però una llosa sobre el cap i disposar d’aliments no cobreixen la necessitat de protegir-se i nodrir-se. El cos també necessita les emocions i els rituals que permeten absorbir aquests elements per sostenir-lo.
Els espais d’avui són lluny de permetre que les emocions o els rituals ens protegeixin i alimentin, però, sobretot, han deixat de facilitar que entre nosaltres formem xarxes per tenir cura de l’existència. És així que em permeto pensar que l’arquitectura necessita entendre com esdevenir una plataforma per a la vida, que permeti a cada persona determinar la seva pròpia manera d’habitar i de relacionar-se amb l’altre.
Nota: Part d’aquest text de la mateixa autora va ser publicat amb el títol “Stadt der Fürsorge” a la revista Die Architekt (febrer de 2022).
[1]Iturbe, El. “Architecture and the Death of Carbon Modernity”. Log 47: Overcoming Carbon Form, n.d.
[2]Aureli, P. V., i Giudici, M. S. “Islands: The settlement from property to care”. Log 47 Overcoming carbon form, Anyone Corporation, EUA, 2019, pàg. 175.
[3]Federici, S. Revolution at Point Zero: Housework, Reproduction, and Feminist Struggle. PM PR, 2020.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis