Barcelona Metropolis

Documentat, rigorós, Theros es mou lliurement per la geografia barcelonina, llegeix els edificis i en mostra la càrrega històrica. Les seves cròniques adquireixen un aire més humà quan s’allunyen de la documentació excessiva i se centren en anècdotes particulars, com quan analitza el dia a dia d’un jove enterramorts de Montjuïc, acompanya un grup de devots del necroturisme o parla amb un dels participants de l’antiga cursa de cambrers, en què els professionals de la restauració competien amb les safates a la mà. Theros en parla amb Albert Figueras, un cambrer que va participar-hi per primer cop el 1983, l’últim any que la competició es feia en obert, Rambla avall, en què els cambrers havien d’exhibir destresa i córrer esquivant els vianants.

La ciutat apareix aquí com una acumulació caòtica d’èpoques i significats, tots estampats en la pell dels edificis i en els records de les generacions. I, com que la geografia i la memòria són permeables, als articles es filtren àmbits com la pedagogia, l’urbanisme o la religió. És així com descobrim que Barcelona va ser un dels primers llocs d’Europa a obrir una escola de sordmuts (la primera va inaugurar-se l’any 1800), que es va nomenar la Mercè patrona de Barcelona per haver-nos salvat d’una plaga de llagostes o que la idea d’emmagatzemar i transportar sang refrigerada va néixer aquí, gràcies al doctor Frederic Duran i Jordà.

La línia entre els relats del passat i la nostàlgia és fina i sí que es troben a faltar articles que s’apropiïn de la Barcelona d’avui, ara que ens és tan necessari. D’això ja en parlava Espinàs a la recopilació de Carrers de Barcelona. Al pròleg, Espinàs defensa la mirada nova i afirma que “si el cronista del 1800 hagués estat un historiador, ara no tindríem cap notícia escrita de la Barcelona del 1800”. Les cròniques d’Espinàs se centren en la Barcelona dels seixanta, i entre la seva prosa i la de Theros es copsa, també, el canvi de ritme de la ciutat. Espinàs es posa al centre de la crònica i passeja amb calma, assaborint adjectivament tot el que veu. Al seu llibre els carrers són sanguinaris, les botigues palpiten, els rètols animen: tot convida a passejar i aturar-se a prendre un beure. La veritat queda en segon pla.

Ambdues necessàries, la serenitat documental i reivindicativa de Theros contrasta amb l’alegria quasi infantil d’Espinàs. Però en ambdós casos apareix aquesta relació ambigua amb Barcelona, un vaivé entre posseir la ciutat (saber-la pròpia) i desprendre-se’n (deixar-la fer).

Ambdós llibres inciten a reapropiar-se de la ciutat, a batallar-hi. Si en algun moment cal donar-se a la providència, sempre es pot pregar com Espinàs va pregar (ja el 1961!) pel pobre carrer Escudellers: “Déu tingui pietat d’aquest carrer, que un dia acollí les passejades dels marquesos de Castelldosrius, que hi tenien el seu palau, i avui vibra agudament, patèticament com una guitarra i fa olor d’oli fregit i vi vessat, fatigat i fastigós”.