Barcelona Metropolis

D’inici, crida l’atenció la desimboltura amb què està disposat a estirar les costures de l’artefacte narratiu, començant pel títol i continuant pel caràcter erràtic que atorga als personatges i, sobretot, al protagonista, en Bekman. L’aclucada d’ullet no queda només en l’anècdota del nom, sinó que proclama la funció que farà d’alter ego estripat i neuròtic. Apressat pels agents i els tics habituals del món editorial, en Bekman —atents, a partir d’ara, a la falta d’una ce i d’una ena quan parlem del protagonista de la història— és un escriptor enamoradís que intenta acabar una novel·la i continuar una carrera d’èxits (com es pot comprovar, la comicitat prospera a cop d’hipèrbole, feta d’esquitxos a estones surrealistes, a estones naïfs). El que comença com un noi ingenu a qui li roda el cap amb cada canvi de parella i d’arravatament amorós, es va entortolligant per, paradoxalment, deixar cada vegada més clara la naturalesa del joc que planteja: un o molts fragments de novel·la dins la novel·la, una escissió de plans entre la realitat i la ficció, entre l’amor idíl·lic i l’amor gastat, entre la creació i la rutina, que va arraconant —i per moments, grillant— en Bekman.

Amb un llenguatge concís, l’autor evita romancejos d’estil per centrar-se en la voluntat de crear imatges eficaces per descriure les tombarelles que va fent el joc, un trencaclosques ben encaixat. Els personatges actuen com putxinel·lis en moviment, s’ensenyen els fils que els aguanten sense que aquesta tramoia sigui carregosa, amb passatges especialment aconseguits com els episodis del senyor Bled i les seves preocupacions d’home emmalaltit. La Novel·la avança per la paròdia de l’amor, del fet mateix d’escriure i del sector editorial. En algunes pàgines, la paròdia és una mica a raig o amb tocs d’ingenuïtat menys convincent; en altres, pren un efecte més subtil o una alegria més original. És clar, però, que el joc no queda en un únic pla. Així, per exemple, la idea de l’escriptor desorientat per la seva ficció aconsegueix transitar per nous viaranys quan en Bekman es troba enfrontat a ell mateix —amb diàlegs desdoblats divertits—, quan es troba en la tessitura d’haver de matar un dels seus personatges o quan n’hi ha d’altres que es pregunten si s’han oblidat d’ells (el desmai de l’autor davant d’un dels seus amors literaris és un moment per emmarcar).

‘L’oncle’ Trabal ens guaita

Encara que sigui sense buscar-ho, potser per aquelles coses de l’inconscient col·lectiu, hi ha una flaire a Francesc Trabal que sobrevola la novel·la i que l’agermana amb la reedició de l’obra del sabadellenc que recentment ha dut a terme Quaderns Crema. La novel·la de Beckmann, de fet, significa que el segell fundat per Jaume Vallcorba torna a publicar, després de deu anys, una veu nova.

Sense perdre el sentit lúdic, una certa lleugeresa refrescant defineix el to de la novel·la i la dota d’un ritme àgil. En qualsevol cas, però, el lector no s’arriba a perdre enmig del laberint de fantasia i realitat crua, emocions, dubtes i obsessions dislocades que sí que acaben fent, en canvi, de teranyina que atrapa el protagonista. Encara que hi hagi elements d’aquesta teranyina que resultin familiars, per sobre de tot s’imposa l’aire festiu.

L’autor es riu de les dificultats i excuses pròpies de l’escriptor, de les cruïlles on embarranca, de la impostura del sector —amb un ús còmic de l’exageració—, de les mirades d’incomprensió que ha d’aguantar i de les ínfules que carreteja... En Beckmann escriptor ensenya constantment els camins que imagina el cervell a punt d’explotar de l’alter ego, el conjunt de possibilitats i bifurcacions dins la història, que fan el paper de tries literàries però també vitals. Aquestes bifurcacions i la diversitat de punts de vista que ofereix apuntalen amb fermesa el joc que planteja i fan anar l’invent més enllà de l’exercici d’estil o del mer divertiment.