Barcelona Metropolis

La meva recerca es comença a orientar en una bona direcció el vespre que se m’acut buscar “noves experiències” en una revista de tendències que Google té el costum de recomanar-me. Hi trobo el primer túnel de vent de la ciutat, un sopar a les fosques —amb un menú de luxe que inclou insectes a cada plat—, una jornada de ràfting, una escape room en una casa del terror i un vol en parapent al Montseny. Cada proposta té punts a favor i en contra. Els vaig dilucidant mentre el dit índex continua fent scroll i descobrint-me noves idees. Quan arribo a la proposta d’un circ itinerant que serà a la ciutat els propers deu dies tinc una petita epifania: acabo de trobar el que buscava. Accedeixo a la web i m’informo del preu, la disponibilitat i la seguretat d’aquella petita extravagància que regalaré a la mare. Hi ha un abans i un després de fer seixanta-cinc anys, per això vull oferir-li una aventura que no té res a veure amb empassar-se un espectacle ple d’acrobàcies i pallassos, sinó amb un dels somnis de la mare: de petit m’havia repetit en diverses ocasions que li agradaria ser un ocell i poder passejar-se pel cel. L’experiència promet un vol de trenta segons, propulsada des de dins d’un canó gegant en una trajectòria ascendent de fins a un centenar de metres que acaba amb la caiguda en una gran xarxa al damunt del mar. La mare, surfista de l’aire. La mare, una magnífica dona bala.

El regal li fa tanta il·lusió com havia imaginat. Ens dirigim tots tres cap a la platja de la Mar Bella, on hi ha instal·lada la carpa de circ i l’atracció estel·lar, amb què els seus propietaris es fan un sobresou des que un usuari va caure dins el canó per error després d’un espectacle a França, es va disparar i quan l’home es va descobrir penjat d’un arbre va cridar: “C’est magnifique!”.

—Estàs nerviosa?

Aquesta és la pregunta del pare cada cinc minuts. Ella ha començat dient que no, més tard li ha demanat que es concentrés a conduir bé, i quan entrem a l’aparcament reconeix que sí, una mica.

—No m’estranya —diu ell—. Si a mi em regaléssiu una cosa així quan faci seixanta-cinc anys...

—Saps que no se m’acudiria —replico.

—A vegades, el millor regal és que no hi hagi regal.

Com que tenim una hora pactada per al llançament, deixem enrere la cua dels qui encara no han comprat el tiquet i passem a una sala on hi ha, penjats, una vintena d’equipaments indispensables per poder volar.

—Fill —em diu la mare, just després que li donin un mono de color vermell, les botes i el casc—. T’estic molt agraïda per aquest regal tan original. Sempre t’he dit que m’hauria agradat saber què sent un ocell quan es llança al buit i en comptes de caure pot passejar-se, tranquil·lament, pel cel. Però ara que aquest somni està a punt de fer-se realitat, he pensat que preferiria que siguis tu qui voli en lloc meu.

Al pare se li escapa el riure per sota el nas. Si tinguéssim temps, n’hi diria alguna de grossa, perquè ell no s’ha escarrassat gens amb el seu regal i encara quedarà com el bo de la pel·lícula.

—D’acord —dic.

En cinc minuts porto l’equipament reglamentari i deixo que un home cepat em porti fins a la boca del canó. Em va donant instruccions en anglès, que entenc a mitges. El que sembla més important és que he de mantenir els braços enganxats al cos, també durant el vol, per poder arribar a la velocitat òptima i que tot vagi bé.

L’interior del canó fa olor de pólvora. Em pica el nas. Trec el cap un moment per veure els pares per última vegada abans de la detonació. Ell té el braç aixecat, com si em digués adéu. De debò creu que se’m traurà de sobre amb aquesta facilitat? Si hagués previst que l’experiència era perillosa no seríem aquí. Em sap greu que la mare s’ho perdi, però al final seré jo qui s’enfili al cel, igual que un d’aquells personatges voladors de les llegendes hindús que la mare m’explicava abans d’anar a dormir. Sempre arrencaven a volar en moments decisius de la trama. Jo, en canvi, només he de passar trenta segons enlaire. La meva vida no s’ha de transformar de cap manera. Demà tornaré al banc. Atendré clients amables i d’altres que, de tan mal educats que són, em desesperen. La veuré a ella, esmorzarem junts i li explicaré el meu diumenge.

Al fons del meu abisme no hi ha cap llit, sinó una xarxa flonja que acull el meu cos, tot sol, caient-hi després de mig minut volant, amb l’esperança frustrada que haguessin posat més pólvora del compte i anés a parar molt lluny, a un lloc d’on no pogués tornar.