Barcelona Metropolis

L’efervescent panorama artístic de Barcelona viu un moment de noves oportunitats. El circuit de centres públics dedicats a promoure’l s’ha ampliat i s’ha renovat amb relleus generacionals a les direccions. El Santa Mònica, que depèn del Departament de Cultura de la Generalitat, i la Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona, La Virreina i La Capella, totes tres municipals, comparteixen moltes coses: una idea de l’art com a espai per al debat crític de la realitat i com a eina de transformació social, i unes maneres de treballar una escena plural i complexa que ha estat desatesa durant molts anys.

Ha costat arribar fins aquí. El desmantellament del Santa Mònica el 2007, a les portes de l’hecatombe econòmica mundial, va deixar l’ecosistema de les arts visuals de tot el país en una situació molt crítica. Els artistes de mitjana carrera van ser les víctimes principals d’aquella dràstica decisió política: es van quedar tot d’una a la intempèrie i per a molts l’única opció va ser marxar a fora. Les protestes del sector no van impedir que el buit del centre d’art es perllongués durant més d’una dècada, un cas inaudit en les grans i no tan grans ciutats del món, i tota la pressió va caure en els espais més petits dedicats a l’art emergent. “El sistema es va sostenir sobre aquesta base precaritzada, que va viure dins d’un bucle sense sortida durant massa temps”, explica Joana Hurtado (Barcelona, 1979), que va estar al capdavant d’un d’aquests espais, Can Felipa, fins que el 2019 va guanyar el concurs públic per dirigir el Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona.

L’obertura de la kunsthalle de Barcelona a l’antic recinte fabril de Sant Andreu va rehabilitar la funció que havia complert el Santa Mònica des dels anys vuitanta. I en un marc nou: s’entrelliga amb les entitats socials, educatives, culturals i la fàbrica de creació que també s’allotgen en aquest complex patrimonial que aviat entomarà les darreres fases de la seva transformació. Més que de generacions o d’edats, Hurtado prefereix parlar de trajectòries i visibilitat. “Tenim la responsabilitat d’explicar qui són aquests noms que ja tenen una trajectòria i que encara no han rebut un reconeixement públic, ja siguin artistes o comissaris, de mitjana carrera o no”, apunta.

El sector mai s’ha cansat de reivindicar la restitució del Santa Mònica, que els darrers anys ha estat un confús calaix de sastre de propostes culturals sense cap directriu. Finalment, a principis del 2021 es va nomenar, també a través d’un concurs, Enric Puig Punyet (Mataró, 1980) per comandar la nova etapa del centre d’art. Puig Punyet, que prové de la fàbrica de creació La Escocesa, està assajant un model d’institució innovadora i experimental, sense pràcticament equivalents enlloc, cosa que fa més difícil definir-la. El Santa Mònica, que es va inaugurar per la Mercè, aspira a ser una plataforma d’impuls dels artistes de mitjana carrera amb una metodologia que posa el focus en processos de creació oberts i impredictibles. “La nostra aposta és pel treball comunitari i l’aprenentatge mutu, connectant disciplines, sectors, no només artístics, territoris i generacions diferents. Als artistes no els ha d’aportar només una exposició més al seu currículum sinó canals posteriors per desenvolupar-se professionalment”, raona Puig Punyet, que treballa amb un concepte de programació flexible. “Hem de mirar a fora i també deixar-nos mirar, per poder tenir capacitat de reacció a la realitat.”

L’escena local, al centre

La rica comunitat d’artistes barcelonins i catalans és el gran capital d’aquests espais, que han estripat velles etiquetes de prejudicis cap a allò local. “L’escolta i el diàleg amb el nostre entorn són elementals per afrontar les urgències que arrosseguem, ara agreujades per la pandèmia. No estic d’acord que treballar amb una programació local sigui provincianisme. El Santa Mònica posarà l’accent aquí, i això en absolut voldrà dir tancar-se”, considera Enric Puig Punyet.

A La Capella, el dilema tampoc existeix. La seva raó de ser és assistir el teixit artístic propi, específicament l’emergent. David Armengol (Barcelona, 1974) ha pres recentment el relleu a Oriol Gual amb fidelitat al programa que vertebra tots els continguts: la convocatòria pública Barcelona Producció, que, des que va ser creada el 2006, ha anat mutant per adaptar-se a les necessitats i als desitjos dels artistes i la resta d’agents de l’art. Una de les seves identitats fortes és l’acompanyament que tenen els creadors en el moment inicial de les seves carreres abans, durant i després de la inauguració dels seus treballs, seleccionats per un jurat que els tutoritza. “Posem les cures al centre de tot. El repte ara és amplificar el projecte”, assenyala Armengol, que al concurs de direcció va presentar un pla per dotar La Capella del rang de centre d’art de ple dret, amb tot de nous programes paral·lels que s’aniran engendrant i creixent “de manera orgànica”.

Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona busca l’equilibri, i per això reparteix algunes cartes del joc a propostes internacionals. “És important aquesta doble mirada perquè es retroalimenta”, subratlla Joana Hurtado. I La Virreina Centre de la Imatge, capitanejada per Valentín Roma (Ripollet, 1970), també ha trobat un encaix coherent amb la ciutat que el converteix en un dels equipaments artístics de referència de Barcelona. L’edifici colonial de la Rambla va celebrar el 2020 els 40 anys de compromís amb la difusió de l’art. És la institució pública degana. A finals de la primera dècada del nou mil·lenni, va adoptar el nom de Centre de la Imatge. Roma hi va aterrar fa quatre anys amb el seu projecte, escollit per concurs, i el 2021 enceta un segon mandat, després de guanyar en un altre concurs. La investigació travessa el cor de la programació, que aborda la imatge en una dimensió expandida. La fotogràfica hi té un pes consistent, però s’imbrica amb molts altres mitjans. Pel que fa als autors, hi conviuen des de figures o moviments històrics sense relat museogràfic o relació amb l’actualitat fins a artistes actuals que sovint també són descobriments. En aquesta segona etapa, vol interactuar més amb el context local i alhora fer un salt de nivell de les exposicions internacionals. “No són gestos oposats.”

Interconnectar-se

El pas següent és una major coordinació entre els centres a diferents escales, local i nacional. “Hem de passar d’un model més individual a una xarxa que posi de manifest que som una suma de veus interdependents”, entén David Armengol. “Les converses han de ser constants sobre el paper de cada institució en relació amb les altres”, indica Puig Punyet. Hurtado ho defensa així: “Hem de poder assegurar l’estabilitat i la projecció pròpies d’una institució sòlida, allunyada dels embats polítics, sense deixar de ser porosos; és a dir, d’una banda, interlocutors, en el sentit d’obrir canals de diàleg, i, de l’altra, articuladors, integrats en una xarxa que facilita ponts entre l’emergència i la consolidació.”

Roma també veu clar un horitzó de cooperació. “Òbviament tots tenim les nostres particularitats, però és més el que ens uneix. Ens equivocarem si ens veiem com a parts d’un pastís, perquè no existeix. Barcelona és una ciutat petita i les audiències i els territoris de l’art són concomitants.” Per al director de La Virreina, ha quedat desfasada la visió del panorama artístic dels anys noranta marcada per unes jerarquies entre els equipaments, classificats per grandària i per temàtiques. “És el moment dels llocs petits i mitjans. No ens regim per les etiquetes, el que ens mou és fer projectes ben fets.”