Barcelona Metropolis

Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, 1975) ha encetat la seva etapa al capdavant de la Fundació Tàpies de la mateixa manera que quan la van nomenar directora d’Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani, a Palma: amb un munt d’idees per repensar la institució i un pla meticulosament detallat per executar-les. Curadora, investigadora i escriptora, la seva trajectòria l’ha portat a comissariar múltiples mostres internacionals i nacionals a espais com el MACBA i la Fundació Miró, a Barcelona; el TEMP Art Space, a Nova York, o el MUCA Roma, a Ciutat de Mèxic.

Quan Imma Prieto va aterrar a Es Baluard el 2019, el museu va viure una transformació radical: el que va començar per un canvi d’imatge gràfica i obres en l’edifici va culminar en el reconeixement d’aquest centre d’art de Mallorca com un espai de referència en l’ecosistema de l’art contemporani. Ara, Prieto torna a Catalunya després d’haver guanyat per unanimitat el concurs internacional per liderar la Fundació Antoni Tàpies, una institució òrfena de direcció des del 2020.

Només cal sortir a fora i mirar com passa la gent per davant de l’edifici. La majoria no saben què és, la Fundació Tàpies. Hem de reconèixer que la figura de Tàpies s’ha desdibuixat de l’ideari actual, sobretot si ens fixem en les noves generacions. Però també s’ha diluït en l’àmbit internacional. Potser a Catalunya sabem qui és, Antoni Tàpies, però molta gent no el coneix fora de Catalunya i, encara menys, si anem a l’estranger. Aleshores, cal una feina interna de treball sobre Tàpies que es tradueixi en la programació, però des de fora també hi ha una tasca relativament fàcil que puc fer. Puc dir què som. És a dir, un museu. Només que comuniquéssim la idea de “Museu d’Art Antoni Tàpies”, això canviaria. La idea de fundació l’hem de mantenir, però als nostres estatuts posa “Museu Fundació Antoni Tàpies”. Som un museu!

La comunicació, la imatge gràfica o la senyalística són parts de la identitat d’un museu. I és crucial preguntar-se quina és la teva identitat com a museu! El cas d’Es Baluard és molt diferent del de la Tàpies, perquè estem parlant d’un centre d’art modern i contemporani i ara ens trobem en un museu nominatiu, que és la Fundació Tàpies. A Es Baluard, la imatge gràfica estava totalment desdibuixada i a la Tàpies també cal fer feina en aquest sentit, però no de la mateixa manera. No és un canvi tan radical, però calen canvis, perquè som en un sistema urbà molt contaminat d’estímuls visuals. Surts al carrer i hi ha un hotel a un cantó i un Zara a l’altre. Cartells i més cartells per tot arreu. Com podem destacar dins de tot això?

Sí. Estem parlant, però, d’un pla director que té actuacions a curt, mitjà i llarg termini. Això, malauradament, es tradueix en uns pressupostos, que és en el que estic treballant ara. S’ha d’aixecar un fons que serveixi no només per dur a terme uns continguts expositius, d’activitats i programes públics, sinó que també es tradueixi en canvis en la infraestructura del museu.

Fa anys que la Tàpies s’identifica amb una sèrie de paràmetres que cal transformar. Per a mi, el que és important no és excloure sinó incloure, i aquí haig d’incloure-hi el present. El passat ja hi és, a la Tàpies, perquè som un museu i treballem amb un llegat, i ara hem d’enfortir el passat per poder-nos enunciar des del present. Tot això es tradueix en una reorganització de l’equip, que és un canvi poc visible però igual de rellevant. L’arquitectura institucional de la Tàpies, a partir d’ara, s’estructurarà amb una línia del temps.

Dins del museu, veig tres àmbits molt clars. Hi ha els relatius al passat o a la memòria, en els quals entra tota la gestió de la col·lecció Tàpies, però també la biblioteca, els arxius i les publicacions. Saber què som i des d’on parlem és crucial, perquè ens atorga la identitat. Som un museu nominatiu que es troba en un edifici modernista que abans era una editorial. Això ja ens dona pistes, i ens permet diferenciar-nos en l’ecosistema barceloní. Aquí, a Barcelona, hi ha institucions de tota mena i és important no repetir-nos. És una cosa que jo no vull fer; hem de tenir una identitat i unes línies d’acció pròpies i clares. Per tant, els equips de col·lecció, de publicacions, la biblioteca i l’arxiu formen part d’aquesta àrea del museu que parla del passat.

Si parlem del present, vull dur a terme una reflexió al voltant del concepte imatge i de la crítica, el debat i el diàleg. L’àrea del present són les exposicions —les que no són de la col·lecció, sinó d’artistes contemporanis—, els equips d’educació i els de programes públics. I, finalment, el tercer àmbit té a veure amb el futur i la capacitat de crear nous imaginaris. Els equips de direcció, gerència, comunicació i manteniment ens posem al servei del passat i del present, i tots junts fem el futur. Aquest és el nou organigrama.

És que és bàsic! Que les escales estiguin netes, que els llums estiguin bé. Com el departament de comunicació, que està al servei de tots els altres equips, el de manteniment impacta en totes les àrees. Un director sense equip no pot fer res, per moltes idees que tingui. Però un equip sense direcció tampoc pot fer res, perquè la direcció marca unes línies de força. Jo he arribat i em trobo amb el centenari, que se celebra aquest 2024, i perquè sigui una celebració com cal són necessàries unes línies d’actuació.

Primer de tot, qüestionant-me’l. Per què el vull, el centenari? Doncs per parlar del futur. Tàpies és més vigent avui que en la seva època. Molts dels seus processos i interessos, sense l’etiqueta que li hem atorgat des del present, són actuals. Són camins que ell va obrir, com les reflexions sobre el reciclatge, la matèria i el medi ambient. La reutilització dels materials és més vigent que mai. I també tenim la part iconogràfica, que passa per la reescriptura de la història. Vull qüestionar la historiografia. Soc historiadora, però crec que a vegades etiquetem massa els artistes i, sense voler, els ofeguem. Si volem contemporanitzar, cal etiquetar menys. Tàpies és un gran artista universal. Hem comès un error de pensar en tridents, de connectar els aniversaris de Miró, Picasso i Tàpies. Però el cubisme és del 1905 i Tàpies ve molt després. És el gran artista de la segona meitat del segle xx.

Potser el seu gran humanisme, un humanisme mal entès. A Tàpies li interessaven l’astronomia, la ciència, l’economia, però en ell també hi ha una preocupació profunda sobre el temps que està vivint, en un nivell polític o social; el seu humanisme és crític! Després hi ha la qüestió de com s’ha interpretat la seva pintura. Jo ara estic llegint textos que ha escrit gent sobre l’art de Tàpies i sempre s’hi repeteixen llocs comuns, que no dic que no siguin vàlids, però no són els únics. Parlen d’ell només des d’una mirada amable, i ignoren el seu vessant més crític.

Per reubicar Tàpies he creat quatre ens que ajudaran a aprofundir en la seva figura i donar-lo a conèixer d’una manera més polièdrica. En primer lloc, he impulsat la creació de la Càtedra Antoni Tàpies a la Universitat Pompeu Fabra, perquè els estudiants tornin a fer tesis sobre Tàpies, però des del present, més enllà de les lectures informalistes que se n’han fet sempre! Cal repensar el món des de Tàpies i entendre el seu llegat com una acció assagística. D’altra banda, estem treballant per crear un premi internacional de recerca de caràcter postdoctoral. Amb això, espero posar Tàpies al centre dels debats internacionals sobre crítica, sobre imatge, sobre el temps. L’art difícilment és autoreferencial, o almenys, a mi, aquest aspecte de l’art m’interessa poc. L’art és una manera d’entendre el món. I Tàpies ens ho ha posat molt fàcil, perquè ell també ho veia així. Fins i tot en les obres on ell apareix, va molt més enllà, i sempre fa obres que són el reflex d’un temps i un espai, d’uns patiments, d’una fractura. La càtedra i el premi internacional potenciaran aquestes lectures de l’artista en l’àmbit acadèmic. Però també vull que les noves generacions pensin Tàpies i, a la vegada, potenciar l’escriptura crítica a les escoles.

Amb la creació d’un concurs destinat a alumnes de primària, secundària i batxillerat. No tinc res en contra de la tecnologia, però hi ha un problema d’escala mundial que és que cada vegada no només s’escriu menys, sinó que hi ha menys actitud crítica. Potenciarem la crítica a través de l’obra de Tàpies, amb l’objectiu que serveixi per pensar el món.

L’última d’aquestes línies estables és la creació de l’Institut de les Derives Crítiques, que estarà integrat per sis o set investigadors locals i nacionals que ens trobarem quatre o cinc cops l’any a porta tancada. Això no vol dir hermèticament, si algú vol venir ho pot sol·licitar, però no volem la pressió del públic perquè volem poder-nos equivocar. Ja tinc gent confirmada, des del Manuel Borja-Villel fins al Xavier Bassas, passant per l’Andrea Soto, la Mabel Tapia… La idea és que [aquestes trobades] estiguin enregistrades i plantejar, en un futur, fer-ne una edició i una publicació.

Nosaltres hem de pensar des del present sense oblidar el llegat. Per tant, vull que els artistes contemporanis que programi encaixin amb el llegat de Tàpies. Totes les exposicions i activitats que no tinguin a veure amb Tàpies directament partiran d’un diàleg amb ell.

Aquí ens encaixa una exposició sobre l’Orient, que són temes que interessaven a Tàpies. I per això programarem la Chiharu Shiota, una artista japonesa contemporània viva, que treballa amb temes com la memòria i fa servir símbols com les cadires. El lligam amb Tàpies és inqüestionable, i per això li hem demanat una site-specific que estarà a la planta –2. Un altre exemple de com vincular artistes contemporanis al relat de Tàpies és la instal·lació que farem a la façana al juliol. Vull explorar la polaritat de significats que té l’edifici que acull la nostra institució, i fer-ho des d’un exercici crític. No podem negar que una part del Modernisme català es va finançar amb el tràfic d’esclaus i, per tant, hem demanat a Serge Attukwei Clottey, un artista de Ghana, que intervingui la nostra façana. Les seves obres d’art són intervencions en espais, els cobreix amb un mosaic groc fet amb tessel·les de plàstic que provenen de les garrafes grogues on s’emmagatzemen l’oli i l’aigua a Accra, on ell viu. És una reflexió sobre el medi ambient i la migració, i comparteix amb Tàpies la reutilització de materials que no consideraríem nobles. Per això m’interessa que intervingui el nostre edifici convertint-lo en una pell porosa. Encara no sabem quines parts de l’edifici cobrirem! Aquests artistes són un exemple de com, sense sortir de Tàpies, puc programar art contemporani, però també tenim un deute envers la història d’emplenar buits d’artistes, sobretot dones, que havíem exclòs. En aquesta línia, estem treballant per exposar l’obra de Marta Palau, una artista catalana nascuda a Lleida i exiliada a Mèxic el 1941, que va morir l’agost del 2022. No va tornar mai a Catalunya, però si veus les seves obres, és impossible que no et recordin l’art de Tàpies.

Ara per ara, el pressupost de la Tàpies és insuficient, però no per al meu programa, sinó per a qualsevol persona que vulgui repensar la institució de manera integral. És important saber en quina escala treballem. Nosaltres som una institució mitjana, no som el MNAC ni el MACBA, però s’ha d’escalar el pressupost. Ara mateix, és insuficient, tenim el pressupost d’una institució petita i no ho som. Per això cal un diàleg amb el patronat, perquè conegui el nou projecte. Després hi ha els recursos propis, que depenen de la taquilla, i altres activitats. Ara tampoc són suficients i cal millorar-los. Per això també cal el canvi d’imatge! Estic en un lloc on, a la cantonada, tinc les cues de la Casa Batlló: competeixo amb això. I, finalment, també vull enfortir els patrocinis privats.

Et donaré la de l’ICOM. Quan buscaven la definició de museu, hi havia dificultats per posar-se d’acord i xocaven dues visions, una de més conservadora i una de més contemporània. S’ha pogut avançar en la lectura més contemporània, i la definició d’ara sorgeix d’un acord del 2022, a Praga. Diu que un museu és una institució permanent i sense ànim de lucre que està al servei d’una societat i que investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial. També parla de l’accessibilitat i la inclusió d’un museu, dels criteris de diversitat i de sostenibilitat, i del servei que ofereix a la ciutadania, que ha de servir per al gaudi, per a l’intercanvi de coneixements i per a l’educació.

Absolutament. Política ve de polis, i polis és ‘ciutat’. Tot animal és polític, i des del moment que assumim que vivim en societat, formem part de la política. I un museu en forma part, perquè ha de tenir la capacitat d’activar línies polítiques i socials a través dels seus continguts. En el nostre cas, hem de fer tot això sense oblidar que som un museu nominatiu. Però és el que et dic: Tàpies tot això ja ho va fer, a través del seu art i dels seus escrits.