Barcelona Metropolis

Un dels factors clau per a la bona gestió dels conflictes de drets a la via pública és tenir clar, com a punt de partida, que el conflicte no és negatiu, sinó que és inherent a la condició humana i ha estat motor de canvis socials essencials en matèria de drets i llibertats. Dit això, si no se n’aborden les causes i no el gestionem, les expressions dels conflictes poden ser violentes. Independentment que s’assoleixin estadis violents o no en els conflictes socials, el fet d’abordar-los i la possibilitat de transformació han de partir de plantejaments holístics i complexos. La resposta a un conflicte existent no pot ser mai exclusivament punitiva, ni tampoc reduccionista, en el sentit d’intentar preservar l’ordre públic. Ara bé, anar a les causes sobrepassa la competència d’ordre públic i de seguretat ciutadana. En aquest context, cal plantejar la seguretat com un àmbit molt més ampli i transversal que la seguretat ciutadana entesa de manera tradicional, aquella que els cossos i forces de seguretat tenen per objectiu preservar. En aquesta línia, podríem començar a treballar des d’altres paradigmes, per exemple, des de la seguretat humana, que, tal com assenyala Nacions Unides,[2] és un enfocament que ajuda a superar les dificultats generalitzades i intersectorials que afecten la supervivència i la dignitat de la ciutadania. En aquest paradigma encaixa treballar els conflictes amb les eines de Gestió Alternativa de Conflictes (GAC).
I en aquest sentit, el debat sobre violències es fa necessari. Arran de la situació d’aldarulls a diferents ciutats de Catalunya en les protestes per l’empresonament de Pablo Hasél, s’ha obert també el debat sobre els tipus de violències. Com a mínim, n’hi ha quatre: la directa, sigui verbal, psicològica o física; l’estructural (pobresa, debilitament democràtic, vulneració de drets i llibertats, repressió, etc.); la simbòlica (actes o rituals que reconeixen la violència), i la cultural, que comprèn idees, normes, imaginari col·lectiu, valors i tradició. A la nostra societat, hi podem reconèixer diverses violències, que tenen diverses causes i que afecten la nostra vida de manera més directa o indirecta. Per tant, és indispensable fer una anàlisi interdisciplinària.
En aquesta anàlisi cal diferenciar d’entrada la violència directa com a estratègia, que existeix, com a instrument per aconseguir fites ideològiques, d’aquella violència que sorgeix com a expressió dels malestars no gestionats, tant individualment com col·lectivament. L’exercici de la violència sempre té un impacte elevat en les nostres societats democràtiques; cal no ser ambigu ni caure en la banalització. Conèixer i comprendre les causes de la violència no s’ha de confondre amb justificar o validar l’exercici violent de qualsevol naturalesa. En aquest sentit, cal debatre sobre el conflicte i les violències. Volem societats sense mobilització, sense conflicte, adormides, que no evolucionin, on no hi càpiga la discrepància i la dissidència? De nou, la resposta és clara: no, tenint present que el dret a manifestació és un dret fonamental. 
Cal llegir els conflictes de manera positiva i abordar-los des del paradigma de la GAC. Interpretar-los com a motor de canvi i com a qüestionament de l’statu quo per avançar socialment. Sovint la seguretat tradicional ha treballat pel manteniment de l’statu quo. Ens cal més esperit crític, més dissidència i marge per a la discrepància; és el que dona sentit a la democràcia de debò. I el progrés en drets i llibertats va molt lligat a tot això. Ara bé, quines línies vermelles hi posem col·lectivament? Validem les violències com a instrument de mobilització? És ètic i eficaç? Ens fa ser més eficaces en la defensa de drets i llibertats? Volem justificar les violències, frivolitzar sobre l’ús que se’n fa? També aquí tinc clara la resposta: no. Per a un benefici col·lectiu —estratègic i ètic— cal l’aïllament de totes les violències, per consens. Caldrà debatre i trobar consensos, també en qüestions de difícil concòrdia: l’actuació especialitzada de serveis policials d’ordre públic, ¿pot esdevenir una garantia quan tota l’activitat preventiva i de GAC s’ha mostrat insuficient? L’ús legítim de la força per part dels cossos policials —sotmesa a criteris d’oportunitat, congruència i proporcionalitat—, ¿pot ser necessària per aturar escalades de violència, quan la resta d’accions han fracassat?

[2] Resolució 66/290 de l’Assemblea General de les Nacions Unides.

En aquest punt, es fa necessari pensar com fer front a tot plegat, encetar el debat sobre el model de seguretat. En un moment de desafecció creixent cap a les institucions, tenir un model de seguretat en sentit no exclusivament securitari, que generi confiança, pot ser un factor clau per als drets de seguretat i llibertat i també contribuir a la vinculació entre ciutadania i policia. Quin model de seguretat volem com a país? ¿Un model de seguretat tradicional, que sembla que es queda curt, per fer compatibles els reptes emergents i la plena garantia de drets i llibertats?

Assumint que el model de seguretat no és tan sols un model policial i que la seguretat abordada com a política pública va més enllà dels cossos i forces de seguretat, cal un plantejament més transversal i interconnectat amb els diferents àmbits de l’acció pública en què s’imbriquen els conflictes. La gestió d’un desnonament, per exemple, pertoca exclusivament a la policia? ¿Té competències suficients per resoldre el conflicte sense fer que escali i alhora ser eficaç per resoldre la situació de vulneració del dret a l’habitatge? La resposta és clara: no. Per poder dur a terme això, cal un nou model de seguretat en què hi siguin presents també les polítiques educatives, socials, comunitàries, de gènere, d’infància, mediambientals, urbanístiques, etc. Per tal de corresponsabilitzar-nos i coordinar accions.

Aquest model ha de basar-se en diversos elements: el compromís dels cossos de seguretat i de la resta d’agents socials i polítics, voluntat de transformar els conflictes, corresponsabilitat i ètica de la responsabilitat. Cal replantejar plegades el model d’ordre públic i apostar de manera integral per la GAC, revisar els mecanismes de control de mala praxi i reconnectar seguretat i ciutadania. S’haurà d’aplicar de manera transversal, impregnant gestió política i quotidianitat, amb un coneixement imparcial i rigorós de l’entorn i del context social, tant a escala local com global. Cal enfortir també la formació de les unitats policials amb eines d’intel·ligència emocional. Teixit social i cossos de seguretat s’han de reconèixer mútuament, aconseguir una connexió real entre ells per fer provenció[3] i millorar l’eficàcia i l’eficiència, garantint al màxim drets i llibertats.

L’empresa no és senzilla; el repte, tampoc. Cal més política, més implicació ciutadana i més corresponsabilitat. Cal un esforç per fer relats compartits amb perspectiva de bé comú, i amb corresponsabilitat individual i col·lectiva. Amb serenitat i rigor, amb mirada llarga i sense presses, un debat que requereix reflexió i ha de defugir missatges simplistes. No siguem esclaus dels ritmes trepidants que infligeixen les xarxes i condicionen la immediatesa; els conflictes són de gestió pausada. I, sobretot, una bona dosi d’ètica i transparència. Aïllant fílies i fòbies. No ens podem permetre, en un estat de dret, de demanar mà dura per als adversaris i guant blanc per als afins; és discrecionalitat i suposa deteriorament democràtic.

Aprofitem el marc de la seguretat humana i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). El 2015 l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible, amb els objectius d’erradicar la pobresa, lluitar contra la desigualtat i la injustícia, i posar fre al canvi climàtic, entre d’altres. Aquesta agenda marca l’acció global pel desenvolupament fins a l’any 2030 i ens és útil per fer un full de ruta d’actuació connectat per pensar globalment i actuar localment. La transversalitat i la multidimensionalitat de l’agenda en termes econòmics, socials i ambientals desplegada en els disset objectius pot esdevenir un marc excel·lent per al replantejament d’aquestes qüestions. La innovació social està penetrant en totes les polítiques públiques de manera emergent i, en la majoria dels casos, amb el fons del compliment dels ODS.Per què no comencem a plantejar-nos la innovació, també, en l’àmbit de la seguretat?

En definitiva, la policia no pot resoldre el que no es pot resoldre políticament. Cal recuperar el concepte de la política com a mètode de gestió i transformació de conflictes, amb perspectiva de bé comú, i rebaixar la polarització emocional creixent que qüestiona la legitimitat dels altres, amb la màxima participació i corresponsabilitat ciutadana. Com deia Joan Fuster, “la política o la fas o te la fan”; fem-la plegades, incorporant una nova mirada per veure el món —el proper i el llunyà, el local i el global—, una nova manera de fer, governar, pensar, relacionar-se, gestionar els conflictes i estimar que s’impregni de diàleg i cura. La revolució de les cures, la revolució pendent, i la més pacífica de totes. La revolució d’estimar-nos, d’estimar el món, i el bon tracte a tots els nivells.