Barcelona Metropolis

Un projecte amb molts dubtes

És aconsellable plantejar una operació d’aquestes característiques a la Barcelona del 2020? Ja fa alguns anys que sobrevola la possibilitat d’una franquícia del museu Hermitage en alguna ubicació del Port de Barcelona. Una empresa local ha arribat a un acord amb la gran pinacoteca russa i amb un fons d’inversió que facilitaria el finançament de l’operació per instal·lar de manera permanent una part de la col·lecció russa a la nostra ciutat. El projecte s’ubicaria molt a prop de l’hotel Vela amb la pretensió d’atraure públics de tota mena, però amb una atenció especial als milers de creueristes que desembarquen a la ciutat, molt a prop de la ubicació prevista. El projecte genera molts dubtes, que caldrà anar resolent ben aviat, atès que l’Ajuntament, malgrat que es tracta d’un terreny propietat del Port de Barcelona, es va reservar la darrera paraula en el planejament per aturar-lo o autoritzar-lo. Sigui com sigui, si hem de dedicar un solar públic al bell mig del centre del front litoral, potser caldria fer-se unes quantes preguntes.

Primera qüestió: es tracta d’un museu en el sentit clàssic del terme o és un “ornament” a la manera del Guggenheim? Segurament no és cap de les dues coses. Va semblar que podia agafar volada de museu quan Jorge Wagensberg encapçalava la direcció cultural del projecte i explicava, amb el seu entusiasme característic, les bases d’una proposta al voltant de l’art i la condició humana. Ara, en canvi, després de la mort prematura del museòleg, el projecte s’ha decantat per l’espectacularitat d’un edifici singular arran d’aigua i signat per l’arquitecte estel·lar Toyo Ito. Un ornament, una icona arquitectònica que busca la creació d’una imatge a afegir al skyline barceloní. Però hi ha una cosa que no acaba de funcionar: el projecte es vol desplegar en un territori plenament desenvolupat, el front litoral barceloní, i en una ciutat que ja gaudeix d’un enorme atractiu internacional.

I d’aquí a la segona qüestió: és el millor indret per a un projecte d’aquesta mena? Aquestes operacions poden tenir interès per generar noves centralitats en entorns en transformació. És el cas de la plaça de la Rosa dels Vents, a l’inici del moll de Llevant? A més, cal considerar els problemes de mobilitat que poden afectar la Barceloneta, un dels barris de Barcelona més saturats per l’activitat turística. Al litoral barceloní li convé més aviat equilibrar l’ús turístic intensiu amb altres activitats més ciutadanes. Precisament a l’àrea de la nova bocana està previst el desenvolupament d’un pol formatiu vinculat a la nàutica.

La tercera qüestió fa referència a un aspecte essencial, la seva viabilitat econòmica a mitjà i llarg termini, més enllà de la inversió inicial a càrrec d’un fons d’inversió. És imaginable que un museu es pugui sostenir sense suport públic ni beneficis fiscals per a les inversions privades, com passa al món anglosaxó? Seria més aviat una novetat ja que no hi ha casos similars al nostre entorn. Tots els museus privats tenen alguna fundació bancària o alguna mena de suport públic que els permet disposar de recursos, més enllà dels propis que genera el museu. Malgrat avui les institucions obtenen recursos de les entrades, del lloguer dels seus espais o dels serveis complementaris —com la cafeteria o el restaurant—, no tenim precedents que garanteixin la sostenibilitat econòmica i l’amortització d’una inversió com aquesta sense alguna gran empresa o institució pública que comprometi el seu sosteniment.

I, finalment, l’aterratge d’una nova institució cultural en un ecosistema urbà ha de preveure les relacions i les complementarietats amb la resta d’institucions similars. Quin ha de ser el rol d’un Hermitage a Barcelona? Quines relacions ha d’establir amb la resta de museus de la ciutat i amb la vida artística barcelonina? 

Cultura per transformar

A la nostra ciutat, els grans canvis generats pels Jocs Olímpics del 92, amb una xarxa de grans equipaments, també tenien objectius de regeneració urbana —el projecte del Liceu al Seminari per transformar el Raval n’és un clar exemple—, i van contribuir a la transformació econòmica de la vella ciutat industrial en una urbs orientada a nous serveis i al turisme. La reconstrucció del Liceu o el MNAC, la ciutat del teatre amb el Lliure de Montjuïc, el Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre, la creació del MACBA i el CCCB, o el pol de Glòries amb l’Auditori, el TNC i més endavant el Museu del Disseny, van respondre també a objectius que van més enllà de les estrictes necessitats culturals de cadascun dels sectors. El declivi de la indústria exigia noves maneres de generar riquesa, i van buscar noves maneres de projectar-se al món. Les diferències, però, amb l’operació Guggenheim de Bilbao, són notòries. Més enllà que es busquessin objectius extraculturals a les diverses inversions, totes elles provenien d’una relació estreta amb el context local. Es pot discutir amb raó l’obsessió per la pedra, la manca de finançament a la formació, la producció cultural o la desatenció al riquíssim ecosistema d’iniciatives artístiques i culturals del país, però en general les grans infraestructures van resoldre dèficits històrics de sectors artístics barcelonins com el teatre, el patrimoni, la música…

Avui Barcelona està en un moment ben diferent. La ciutat compta amb un ecosistema cultural amb institucions, equipaments i projectes d’escales molt diferents. Museus, auditoris, teatres, fàbriques de creació, centres culturals de barri, biblioteques, conviuen amb productores, editorials, companyies, festivals d’una enorme diversitat. L’assignatura de la pedra està bastant resolta en el terme municipal, en tot cas és prioritari imaginar noves polaritats a escala metropolitana. Les assignatures culturals pendents tenen més a veure amb la formació i la promoció de les pràctiques artístiques, vinculades a noves trajectòries educatives, i el suport a la creació, en qualsevol disciplina. Del temps de la pedra, a l’època dels continguts. Del mercat cultural, a les pràctiques ciutadanes. De la cultura com a pretext, als drets culturals. D’una centralitat de sempre a una mirada cada cop més metropolitana. En lloc d’una ciutat museu, una Barcelona laboratori. Aquestes són algunes de les preguntes que planteja aquesta nova iniciativa.