Barcelona Metropolis

La fotografia en qüestió ja il·lustrava la primera pàgina de l’article “Gabriel Ferrater, esbós d’una biografia juvenil”, que Gomis va publicar el juny del 1977 a Serra d’Or. Aleshores feia cinc anys del suïcidi del poeta de Les dones i els dies, el periodista Ramon Barnils tenia al cap la idea d’escriure la seva biografia i, al cap de pocs mesos, Josep Miquel Servià publicava un reportatge premiat i apressat sobre la vida de Ferrater, cosit a base d’entrevistes més o menys fiables.

El contrast del llibret de Servià amb l’article de Gomis era considerable, però tots dos havien començat la seva recerca perquè estaven fascinats per un personatge que havia adquirit una dimensió gairebé mítica. Gomis, nascut a Reus el 1946, ho ha explicat. Formava part d’una colla de joves reusencs a qui els agradava la literatura, la poesia i el teatre. La seva xicota, Rosa Cabré, havia escoltat les classes sobre Carner de Ferrater a la Universitat de Barcelona i, el 1970, Lluís Pasqual l’havia entrevistat per a l’encara anomenada Revista del Centro de Lectura de Reus. Els de la colla proposaren a Ferrater que fos membre del jurat d’un dels Premis Reus de Teatre. Ho va acceptar. Gomis li va dur l’acta del jurat a Sant Cugat perquè Ferrater la signés.

Va ser la primera i l’última vegada que el va veure. Després del suïcidi, Gomis va tractar la mare de Ferrater al pis de Benet Mateu on ella, Amàlia Soler, havia viscut amb el fill gran. Quan ella també se suïcida, Gomis comença la seva recerca. Era el 1974. Ha passat mig segle. Ferrater el fascinava i la biografia del personatge només podia fonamentar-se a partir del coneixement d’una gent i d’una realitat que era la de Gomis mateix. Podia accedir a Joan Ferraté, a amics de joventut com en Pitu Massó, que li donaria aquella i altres fotografies, i, a més, estava disposat a contrastar allò que Ferrater havia explicat d’ell mateix i de la seva família (a les entrevistes i als poemes d’aparença autobiogràfica) amb els documents que pogués trobar als arxius. Amb aquesta informació va escriure un llibre de referència pel qual tots hem passat: El Gabriel Ferrater de Reus (1998). Per què Gomis ha tornat ara de nou al Ferrater d’infantesa i joventut?

Per dos motius de pes. El primer és que, passats els anys, amb més perspectiva, Gomis s’ha allunyat de la “mitologia personal” de Ferrater (l’expressió és de Marta Pessarrodona) i ha tornat a la biografia amb una mirada més realista. El descobriment més significatiu, en aquest sentit, és la descripció de la nissaga materna, sobretot de l’àvia Rosselló, pertanyent a una família d’industrials i terratinents. És una branca sense la qual no s’explica el confort burgès en el qual va créixer Ferrater, però al qual ell mai es va referir.

Un relat més versemblant

De la mateixa manera, el relat que Ferrater mateix va elaborar sobre la seva peripècia durant la guerra i la posterior fugida a Bordeus, ara Gomis l’explica amb una major versemblança: el primer motiu per marxar fora d’Espanya era evitar que en Gabriel fos mobilitzat. I l’estada a França només fou possible perquè ells encara eren prou rics per poder emprendre un viatge indefinit i viure durant un període llarg fent vida de château. Aquell món va acabar quan van retornar al Reus de postguerra. Els abrics d’abans ja eren roba del món d’ahir.