Barcelona Metropolis

En el seu llibre Els salaris de la ira, Miquel Puig obre el debat sobre els salaris dels treballadors, estancats des de fa dècades. Segons la seva tesi, l’abundància de mà d’obra ha congelat els sous perquè ha restat força negociadora als treballadors i, per contra, n’ha donat a les empreses. Per revertir la situació, l’autor proposa un model inflamable: el que denomina “immigració ordenada.”

A l’economista Miquel Puig no li agrada remar a favor del corrent. No és que els seus punts de vista no coincideixin mai amb el mainstream, però la seva visió particular li permet sortir-se’n quan ell considera que toca fer-ho. Ho va fer amb el turisme: quan a Catalunya les queixes per les “externalitats negatives” (efectes nocius, en argot dels economistes) d’aquest sector no eren majoritàries, ell va ser dels primers a aixecar la veu i elaborar un discurs que qüestionava el turisme de forma raonable. Sense necessitat de demonitzar el sector, el pas del temps li ha donat a Puig més raó que no pas n’hi ha tret.

Ara l’autor hi torna amb un dels temes que a Occident són més centrals i alhora passen més per alt: el problema dels salaris, estancats des de fa dècades, i com aquesta és la benzina sobre la qual molts moviments populistes estan bastint el seu discurs. Abordar aquest debat, com fa Puig al seu nou llibre Els salaris de la ira, és peccata minuta comparat amb el turisme.

L’economista, un antic liberal desenganyat que ara s’ha decantat cap a les esquerres, anticipa algunes solucions encara que siguin arriscades de plantejar en un país on el debat públic és molt poc profund. No cal més pedanteria, que d’això sí que anem sobrats, sinó anàlisis més ben fetes, plantejaments més didàctics i debats més sincers. Puig ho intenta —tot i que el llibre de vegades és àrid—, i tant de bo serveixi per obrir un debat a fons. Altrament podem seguir fent veure que els ciutadans no estan perdent poder adquisitiu any rere any o que ni tan sols es poden comprar un pis amb el que guanyen treballant (en la immensa majoria dels casos només hi arriben si tenen algun tipus d’ajuda familiar). Efectivament, podem seguir ignorant el problema, però algun dia potser ens esclatarà a la cara quan ens arribi el nostre Donald Trump.

De cara a barraca: Puig creu que la congelació dels sous que vivim des de la Transició espanyola es deu a un excés de mà d’obra. Tenim massa treballadors disponibles. I aquest fet es deu a tres factors: la tecnologia, la deslocalització d’empreses i la immigració. Els dos primers van deixar molta gent a l’atur, i el tercer ha provocat una allau de treballadors en alguns sectors. Segons la seva tesi, l’abundància de mans ha enfonsat els salaris perquè ha restat força negociadora als treballadors i, per contra, n’ha donat a les empreses, que han pogut pagar sous més baixos del que tocaria.

No només a Espanya

No és un problema únicament espanyol. L’autor demostra com el poder adquisitiu (és a dir, els salaris menys la inflació) també viu una llarga era de glaciació a França i, tot i que en menor mesura, als Estats Units. Al llibre no ho diu, però se sobreentén que no ha estudiat altres països.

Puig, actualment regidor d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Barcelona, és molt crític amb les esquerres. A Espanya, el principal partit socialdemòcrata s’autodefineix “obrer” i al Regne Unit es fan dir “laboristes”, però això no ha impedit que les polítiques econòmiques d’aquests partits gairebé no s’hagin diferenciat de les dels seus rivals de dretes. L’economista els considera “hipòcrites” per haver-se oblidat de la gent treballadora i tem que partits d’ultradreta aprofitin aquest buit per guanyar terreny electoral.

Resumidament, el model de Puig és el que ell denomina “immigració ordenada”: posar unes barreres altes al país per regular el flux d’entrada de treballadors. És el que fan Austràlia o el Canadà, i és l’enfocament que tenen els socialdemòcrates danesos, que l’autor agafa de referència perquè s’aproximen de manera “sincera” a la qüestió. Res a veure amb l’opció d’Espanya, on milers de persones entren a través dels aeroports amb visat de vacances i després s’hi queden a viure. Són dos models diferents.

Aquest material és políticament inflamable i humanitàriament molt complicat de gestionar (fins i tot si deixem de banda els refugiats, que Puig dona per fet que sí que han d’entrar al país perquè són un cas diferent). Però que ens incomodi d’entrada no vol dir que no n’haguem de parlar.