Barcelona Metropolis

Investigadora, educadora i experta en robòtica, Randi Williams és també humanista i líder en la seva comunitat. Estudia com integrar l’ètica en l’educació en intel·ligència artificial (IA), l’apropa als més petits amb la iniciativa RAISE i és la fundadora del capítol bostonià de Black in Robotics. Llicenciada en Informàtica, té un màster en Arts Mediàtiques i Ciències pel Massachusetts Institute of Technology (MIT) i un doctorat al prestigiós Media Lab del mateix institut.

La Randi és jove, molt jove, dona i negra: tres vegades rebel al món de la tecnologia. Quatre, si comptem que és humana en un món de robots.

Randi Williams és una estrella del rock pel que fa a la IA, la robòtica i l’educació, amb una combinació única de coneixements tècnics, ètica, compromís amb la comunitat i passió per traslladar-ho a la generació següent. De ben petita es va començar a interessar per les matemàtiques, que veia com un joc on cada problema tenia una solució única que calia trobar. No li interessaven tant les arts i la literatura, que eren tot el contrari: un problema té tantes solucions com creadors. De les matemàtiques va passar als videojocs, que de ben jove ja programava. No li van caldre grans coneixements ni plataformes de desenvolupament complexes: programava jocs amb el PowerPoint. Aquesta aproximació a la resolució de problemes amb allò que es té a mà és un gran aprenentatge que encara ara l’acompanya.

I, sí, les matemàtiques són creatives. “Massa sovint creiem que els matemàtics són gent avorrida que funcionen com ordinadors. Ben al contrari: una solució a un problema matemàtic que ningú no ha resolt abans és, per definició, creativa”, afirma. La creativitat no és binària —o s’és creatiu o no se n’és— ni patrimoni d’uns quants; la creativitat és inherent a la condició humana i, lluny de ser binària, és un degradat amb molts matisos.

“La tecnologia ens fa redefinir constantment com a persones: si la canalla d’avui creix amb assistents de veu a casa, com canvia la seva relació amb la tecnologia?”, es pregunta. “Com ensenyem a l’aula quan un dels assistents a classe és el ChatGPT? I els seus resultats, com sabem que no són falsos, esbiaixats o manipulats?” Sabem que no ho sabem. El problema més urgent al qual hem de donar resposta com a espècie, que és l’emergència climàtica, és fruit d’una mala resposta tecnològica a qüestions energètiques.

I d’allò més global a allò més íntim: en un món ple de robots, com ens definim com a humans? Randi Williams considera que vam començar malament ja l’any 1956, anomenant intel·ligència artificial tota una sèrie de mecanismes matemàtics que avui són capaços de generar textos, imatges i so d’una manera que, fins fa no gaire, era patrimoni exclusiu dels humans. Que ho facin no vol dir que siguin intel·ligents; una colònia de tèrmits és capaç de crear estructures gegantines amb sistemes de ventilació que semblen planejats per un arquitecte i no els pressuposem cap intel·ligència. “Per respondre a aquestes preguntes existencials ens cal la concurrència de com més cervells millor i això només ho aconseguirem si els mestres potencien la curiositat, especialment de les noies, que és on som més enrere en STEM”, diu.

L’humanisme és indestriable de la tecnologia i a l’inrevés. És en aquesta intersecció que molts professionals com la Randi treballen. El seu laboratori és ple de robots. Cada matí, quan hi arriba, els desitja bon dia; són, al cap i a la fi, els seus col·laboradors. Aquest acte tan simple, segurament inevitable, planteja la gran pregunta de la humanització de la tecnologia. Tractar un robot com una persona no és denigrar la persona? D’altra banda, ho fem constantment i no cal que la tecnologia sigui gaire avançada; humanitzem objectes molt simples. Segur que tots coneixeu gent enamorada del seu cotxe —solen ser homes—, i la gran majoria no us sentiríeu gaire bé arrencant el cap a una nina. Randi Williams, amb el seu doctorat en interacció humà-robot, té una posició privilegiada en l’estudi d’aquestes interaccions, que acabaran per definir com som els uns i els altres.

La tecnologia ens ajuda a ser humans?

Al centre de la seva feina hi ha, doncs, aquesta aproximació humanística a la tecnologia: o la tecnologia ens ajuda a ser humans o estem fent alguna cosa malament. És en aquest sentit que al diagrama de Venn que formen els cercles de la tecnologia i l’humanisme, amb la seva cada cop més gran intersecció, per motius d’identitat, ella hi afegeix el cercle de la comunitat. “Soc de Baltimore, saps?”, em comenta. “Baltimore, la de la sèrie The Wire, és una ciutat amb molts problemes.” El 19 d’abril del 2015 el jove negre Freddy Gray moria per culpa de les lesions produïdes per la policia, en un succés que es va jutjar com a homicidi. Tenia 25 anys i la seva detenció havia estat il·legal. La seva mort va provocar protestes als carrers i el governador va declarar l’estat d’emergència. Randi Williams, com la majoria d’habitants de Baltimore, es va mobilitzar, i ho va fer de la millor manera que sabia: “Volia fer alguna cosa i jo era bona en tecnologia: vaig muntar una hackató amb la comunitat”.

Va ser aleshores quan es va adonar del gran potencial de la comunitat, de com sense tecnologia estem a mercè dels que la posseeixen i de com la tecnologia pot empoderar la gent per ser allò que vol ser. Ens cal molta educació i molt d’empoderament popular per canviar la visió utilitarista de les grans tecnològiques que practiquen una mena d’ethics washing només per millorar la seva projecció pública. Tecnologia i ètica van de bracet. L’ètica no és una capa de pintura que s’aplica al final del procés, sinó que ha de ser present en tot el procés.

Aquest és un aspecte cabdal de la nostra relació amb la tecnologia, també al nivell més íntim. Portem-ho al terreny dels bots físics, dels robots. No podem viatjar en el temps, però sí en l’espai, que de vegades és el mateix. El Japó té el mateix problema que Europa amb l’envelliment de la població, però amb l’agreujant que és una illa i no té immigració. Si a això hi afegim el seu substrat sintoista, on els objectes tenen esperit, els robots assistencials hi encaixen de manera natural —exemplifica Randi Williams. La cultura és molt important en la nostra relació amb la tecnologia: al món occidental el robot és sempre l’enemic, el Terminator. Al Japó, en canvi, el robot és l’amic que ens ajuda, el Doraemon que, amb la seva butxaca màgica, ens ho aconsegueix tot.

I aquí ella hi té molt a dir. Els robots i la tecnologia en general no només han de satisfer els objectius que els marquem, sinó que han de fer-ho de manera intel·ligent i ètica, tenint en compte l’entorn —visió per computador, sensors, propiocepció— i, sobretot, tenint en compte els humans amb els quals interactuen. És a dir, no n’hi ha prou que un robot ajudi una persona gran a posar-se les espardenyes de la manera més eficient possible, sinó que ho ha de fer tenint en compte la reacció de la persona a les seves accions: és el moment adequat?, se sent incòmode si hi ha altres persones mirant? Aquest camp és el que coneixem com a robòtica social. A Catalunya en lidera la recerca la investigadora de la Universitat Politècnica de Catalunya i escriptora Carme Torras.