Barcelona Metropolis

Avui la lluna em pica l’ullet i sembla un globus que penja de l’Arc de Triomf i fa que l’avinguda Lluís Companys es vegi més buida, irreal. Apresso el pas i noto com les calces em freguen les mitges. Les he escollit a consciència després d’esmorzar, són de la segona fila del calaix de la tauleta de nit. La primera renglera està reservada a les calces de cotó; la segona, a les “sexies”. A l’Alex li han encantat.

Els talons repiquen sobre l’asfalt i pessiguen la calma d’aquesta hora. Al ritme del soldat, que avança i mai recula, m’agrada admirar el meu Arc. M’encanta tornar tard a casa i assaborir la nit, quan neixen les intimitats. I és sempre en aquest punt que giro el cap per comprovar que hi és, que l’arc de tons vermellosos segueix al mateix lloc. Per a mi no és només un monument al carrer; necessito observar-lo, recordar-me que el triomf és cada vegada més a prop.

Les petites batalles, les que lliuro al jutjat, al despatx amb els clients o amb el CEO, són les que m’atansen a aquest triomf. I sé que tota victòria comença molt abans: en preveure’m vencedora. Cada matí em maquillo davant del mirall amb la precisió d’un cirurgià. I avui ho he fet amb més cura. La meva roba també mostra l’actitud guanyadora, plena de colors i peces elegants, amb banda sonora pròpia, perquè el blanc és dels qui es rendeixen i el negre dels qui abandonen. Perquè la roba, les sabates, són sentiments. Ens comprem alguna cosa per tapar-los o per mostrar-los.

Els dies de judici tenen un al·licient especial: és un combat on s’hi juguen mesos de feina. Avui m’olorava que guanyaria el cas, com de costum, però no es diu “blat fins que és al sac i ben lligat”; ja ho deia la meva àvia Cecília. Anava amb el temps just, els documents curosament guardats a la maleta i preparada per encarar la lluita amb una brusa taronja dins de la faldilla verda alfàbrega cenyida per la cintura. M’hi he esmenat per estar perfecta! I és que, si el que veus per fora és impecable, no és això un reflex del que hi ha a dins?

El dia que t’enamores, redescobreixes la ciutat i coneixes racons que no havies vist mai, amagatalls que es tenyeixen d’amor en dos minuts. I quan ho deixes, la ciutat es torna arrugada, deformada. Però això no va d’amor ni res que se li assembli, això va de victòries, de la sensació de vèncer que se’t queda als llavis. D’estar a la cúspide i de no caure’n; de no quedar atrapat en una vida mediocre on tot estigui previst. Una vida sense premis, sense joc.

Ara, l’Arc de Triomf ja em dona l’esquena i estic davant de la meva porteria. Obro la bossa i en trec les claus mentre aprofito el mirall de l’entrada per pintar-me els llavis de color cirera. Em somric: dues victòries en un dia. Pujo les escales, mai agafo l’ascensor, m’agrada que les meves sabates ressonin per tota l’escala. Arribo a la segona planta: veig com la llum s’escapa per sota la porta del pis. En Josep encara m’espera despert.