Barcelona Metropolis

Estratègies de les ciutats i les empreses

Cal admetre que potser encara és massa d’hora per aventurar quins seran els efectes reals a mitjà i llarg termini sobre els entorns urbans. Com sempre, tot dependrà en gran part de les estratègies que segueixin tant les ciutats com les empreses, però algunes reflexions es poden fer sobre la influència del teletreball i la flexibilització d’horaris en els llocs que habitem.

La generalització del treball a distància té com a principal conseqüència la reducció de la mobilitat obligada per motius laborals. Al seu torn, la major flexibilitat horària hauria de permetre distribuir de manera més eficient el trànsit i l’ús del transport públic, evitant les hores punta i els embussos. Fins aquí, tot positiu. Un primer interrogant es troba, però, en com evitar que els desplaçaments, presumiblement més esporàdics, amb propòsits diversos i, per tant, més distribuïts (enfront dels desplaçaments lineals llar-feina), afavoreixin una major utilització del vehicle privat. L’altre repte per a la gestió de la mobilitat a la metròpoli serà com assegurar la viabilitat econòmica del transport públic si es redueix el nombre d’usuaris.

El treball remot també obre noves oportunitats per al desenvolupament de les ciutats petites i mitjanes, fins i tot per als entorns rurals. Les empreses podran utilitzar models com el hub and spoke o xarxa en estrella, amb una seu central més reduïda i altres centres distribuïts pel territori, sovint basats en espais de coworking (una opció socialment millor que la del teletreball domèstic). Per afavorir-ho, els teixits urbans amb mixtura d’usos i una oferta variada de serveis accessibles sense necessitat de transport motoritzat, rebatejats com “la ciutat dels 15 minuts”, s’hauran de combinar amb una bona connectivitat en transport públic amb els principals nuclis urbans que concentrin els serveis més especialitzats (“la regió dels 45 minuts”).

La digitalització també tindrà el seu impacte en l’activitat econòmica a peu de carrer. L’enèsima crisi del comerç minorista l’obligarà a reinventar-se per enèsima vegada. En aquesta ocasió sembla que el comerç de barri i el de nuclis urbans petits, de la mà del teletreball, ha sortit més ben parat que la resta. Mentrestant, molts locals comercials de llocs cèntrics s’estan reconvertint en punts d’abastiment per a riders, tant de mercaderies com de menjar (les anomenades ghost kitchens) o de qualsevol altra cosa que s’hagi de servir a domicili. Molts locals, doncs, tindran activitat, però no de cara al públic.

La ciutat autosuficient

Un cas particular seran els espais de fabricació, on els anomenats makers, ja siguin neoartesans manuals o equipats amb impressores 3D, impulsin la revolució de l’anomenada Fab City, la ciutat que tendeix a l’autosuficiència integrant tecnologia i economia circular en la fabricació a petita escala.

Alguns d’aquests locals derivaran cap a allò que s’anomena tercers llocs: espais híbrids que combinen feina, lleure, acció comunitària, serveis públics i restauració en dosis variables, i que seran una alternativa essencial a l’hora de trencar l’aïllament del teletreball domèstic. No és descartable que tercers espais a gran escala siguin els nous revitalitzadors de determinats centres urbans o de polígons industrials. En aquest sentit, un interrogant important és si els grans centres comercials reviuran, especialment els situats en emplaçaments suburbans, tenint en compte que ja hi havia una tendència de tancaments progressius en els països anglosaxons.

Finalment, tots aquests canvis també suposen redoblar la importància de l’espai públic com a lloc de trobada i els espais naturals com a protagonistes més quotidians del lleure.

Es dibuixa, així, una metròpoli veritablement en xarxa, si les inversions en connectivitat (física i digital), en dotació de serveis i en deslocalització de grans equipaments (culturals, per exemple) hi acompanyen. Com reclama el moviment de la Foundational Economy, cal articular un “contracte espacial” entre territoris, anàleg al que va significar el contracte social, que garanteixi una dotació suficient d’infraestructures a tots els territoris per fer possible l’aprofitament ple de les seves capacitats.

En qualsevol cas, l’auge del teletreball no ens ha de fer oblidar que, per a una part molt important de treballadores i treballadors, aquesta modalitat no és aplicable i que, malgrat que la localització dels seus llocs de treball pot variar de la mà de les transformacions generals, la vida els canviarà poc o gens. Com explica l’economista Tim Bartik, quan la feina comporta mobilitat no és tan important trobar llocs de treball en el mateix barri com dins d’una regió ben interconnectada i, de nou, la disponibilitat de transport públic és el factor decisiu per millorar les opcions d’aquesta població.

Més enllà de les dimensions de barri i de regió, el teletreball i la flexibilitat horària potencien, en darrer terme, els moviments internacionals de certes categories professionals. Allò que Richard Florida anomenava classe creativa ja no es caracteritza avui per on viu i treballa (i els salaris que allà es paguen), sinó pel fet que pot viure allà on vulgui i durant el temps que vulgui, treballant per a qualsevol (gran) empresa del món o per lliure. Per això és clau ressituar com a centrals les connexions ferroviàries i aèries amb ciutats del centre i el nord d’Europa amb les quals sembla més factible l’establiment d’unes relacions de commuting internacional. Cal tenir en compte, també, que l’eficàcia en les mesures sanitàries o la solidesa del sistema de salut tindran un paper clau en l’elecció d’on establir-se. Posicionar-se en aquests àmbits serà tant o més important per atraure talent com ho havien estat fins ara el clima o l’oferta de lleure.

En conclusió, el dilema se situa ara en quina estratègia adoptar: ¿incentivar la major explotació dels edificis d’oficines, com proposava Calder, mantenint els grans centres urbans com a nuclis fonamentals de l’activitat econòmica, o bé promoure una major distribució de l’activitat en el territori, afavorint la proximitat? Dit en altres termes, ara la pregunta ja no és fins on es poden explotar les economies d’aglomeració abans d’arribar al col·lapse, sinó quin és el mínim de massa crítica requerit per obtenir-ne els beneficis.

Referències bibliogràfiques

_{Bartik, T. J., “How Long-Run Effects of Local Demand Shocks on Employment Rates Vary with Local Labor Market Distress”, W. E. Upjohn Institute for Employment Research, Upjohn Institute Working Paper, 21-339, gener de 2021.
Berbel, S. (coord.), El treball i el futur de les ciutats. Reflexions per a una nova política econòmica local. Barcelona Activa, 2018.
Diez, T., “Dels ‘fab labs’ a les ‘fab cities’”. Barcelona Metròpolis, núm. 93, pàg. 10-11, 2014.
Duffy, F., Work and the City. Black Dog Publishing, 2008.
Krauss, G. i Tremblay, D. G., Tiers-lieux. Travailler et entreprendre sur les territoires: espaces de coworking, fablabs, hacklabs… PU Rennes, 2019.
Schafran, A., Smith, M. N. i Hall, S., The Spatial Contract: A New Politics of Provision for an Urbanized Planet. Manchester University Press, 2020.}