Tot el que pot passar en un bar
- Llibres
- Plec de cultura
- jul. 21
- 4 mins
Som una cultura del bar. Cada generació, cada moguda, ha tingut els seus, i cadascun d’aquests bars mereix un llibre com aquest, perquè la seva història és la història de l’articulació col·lectiva de la cultura urbana. El 1983, al carrer Rauric reobre el bar Kike, que dona nom al llibre, un punt de trobada que Nazario ens descriu fil per randa els parroquians i els seus vicis i dèries.
Som una cultura del bar: a cada època, a cada escena, hi ha un o dos bars que són un pilar, que són l’epicentre d’una comunitat efímera que s’hi troba i descobreix la sopa d’all. Cada generació, cada moguda, ha tingut els seus, i cadascun d’aquests bars mereix un llibre com aquest, perquè la seva història és la història de l’articulació col·lectiva de la cultura urbana.
De vegades, fins i tot pot ser tota una zona que es converteixi en emblemàtica, com va passar al centre de Barcelona amb els successius desembarcaments de les tropes de la sisena flota nord-americana —ho explica amb pèls i senyals Xavier Theros en el seu indispensable llibre homònim—. A partir de l’any 1951, la ciutat es va omplir de bars i discoteques amb noms atractius per als mariners ianquis (New York, Panam’s, Sidecar, Kentucky), que venien de gresca a gastar-se els quartos a mans plenes. Durant l’eclosió llibertària dels setanta, aquests espais —i els carrers i places del Barri Xino— van rebre joves, i no tan joves, que fugien de la repressió de tants anys de nacionalcatolicisme i volien experimentar la seva pròpia manera de viure en tots els sentits —política, drogues, sexualitat, creativitat—. Es va donar un tipus d’emigració diferent de la de postguerra, que havia estat fonamentalment laboral: ara, el jovent anava a les grans ciutats per trobar-se amb altres com ells, per poder fer la seva, per poder-se inventar plegats.
Nazario crea “Anarcoma” a finals dels setanta. Qui millor que una puta travesti, barreja de Humphrey Bogart i Lauren Bacall, com a emblema de l’època?
Com Ocaña, Nazario va ser un d’aquests joves que va agafar els trapaus i es va instal·lar a Barcelona el 1972. No triga a fundar el col·lectiu de còmic underground El Rrollo, amb Farry, Javier Mariscal i Pepichek, que viuen en una comuna del carrer Comerç. Quan mor el dictador, és com si s’obrissin unes grans comportes: el 1975 es funda el FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya), i el 1976, el Teatre Lliure; el 1977 hi ha les Jornades Llibertàries Internacionals al Park Güell; el 1978 La Banda Trapera del Río treu el seu primer disc, i el 1979 surt el primer número d’El Víbora, amb l’“Anarcoma” de Nazario com a estendard. Qui millor que una puta travesti, barreja de Humphrey Bogart i Lauren Bacall, com a emblema de l’època?
El bar Kike
El 1983, al carrer Rauric reobre el bar Kike, que dona nom al llibre, un punt de trobada de putes, macarrons, camells i mariques que campaven per aquells carrerons tortuosos a tocar de la plaça Reial, on vivia Nazario amb el seu nòvio, l’escultor Alejandro. Com que els hi va la gresca, es passen tot el dia al bar i coneixen tota la patuleia: Nazario ens descriu fil per randa els parroquians i els seus vicis i dèries, entre ells un tal Paco, que fa la neteja del local i que no trigarà a convertir-se en Paca la Tomate. Escriu Nazario:
“A la Paca y a mí nos unía una enorme timidez que solo superábamos recurriendo al alcohol. Yo era su amigo famoso borracho y ella cultivaba mi amistad atiborrándome a whisky. Por la tarde, a la hora de abrir el Kike, me acercaba por allí (…), y [Paca] ponía música y comenzaba a recoger y a fregar. Los vasos y los tragos se iban sucediendo a medida que el olor fétido iba siendo sustituido por un penetrante y repulsivo olor a lejía que repartía sin piedad, generosamente, por todos los rincones. (…) Ahora, ya las dos de este lado de la barra, reíamos compinchadas y ocurrentes dispuestas a alternar, deslumbrar o burlarnos de los primeros clientes que irían llegando”.
La Paca es farà estrella de l’underground, amb xous espaterrants i molt punk —res a veure amb el típic playback—, i acabarà malament, com tantes de la seva generació. A través d’aquest ascens i caiguda, amb la narració detallada dels mil saraus que organitzava la colla (exposicions, homenatges, festes d’aniversari, manifestacions, casoris performàtics, fotonovel·les) i amb una gran profusió de fotografies de l’època, Nazario ens reviu aquella moguda tan guapa, resplendent i canalla, delirant i passada de voltes, plena de drogues, sexe, música i art per la vena, de tot el que pot passar en un bar.
El bar Kike y Paca la Tomate
Nazario
Ajuntament de Barcelona
160 pàgines
Barcelona, 2021
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis