Barcelona Metropolis

Hi ha una vida després del capitalisme. Així ho creu l’economista i ecòleg Tim Jackson, que es pregunta: “Com és que els països rics no sempre són més feliços que els pobres?”. Afirma que vivim en una gàbia de ferro, captius del mite del creixement infinit i del mantra que ens ha fet creure que créixer sempre és positiu. Però països amb rendes altes tenen puntuacions de felicitat per sota d’altres amb una renda menor. I, curiosament, també una esperança de vida més baixa.

Tim Jackson, director del Centre per a la Comprensió de la Prosperitat Sostenible (CUSP)[1] i professor de Desenvolupament Sostenible de la Universitat de Surrey, defensa que gaudir de bones condicions de vida no implica posseir més coses materials, i que podem passar-nos-ho bé tenint-ne menys. Ja fa anys que parla d’un concepte que, per a alguns, és una utopia, però que ell considera que ja és una realitat: el postcreixement. Ara, ens convida a preguntar-nos si realment l’abundància és sinònim de progrés, especialment, si el que volem és continuar existint en aquest planeta que té límits mediambientals, socials i econòmics.

Tim Jackson —que ha treballat per al govern del Regne Unit, l’Organització de les Nacions Unides i la Comissió Europea— ha visitat Barcelona per presentar, en el marc de la Fira Literal, el seu darrer llibre, Postcreixement. La vida després del capitalisme (Els Llibres d’Arcàdia, 2022). Aquest assaig és una reflexió sobre què podria passar si s’acabés aquesta obsessió pel creixement i es considerés una nova manera d’entendre el progrés de la humanitat.

El catedràtic subratlla que el creixement econòmic ha estat molt beneficiós per a la societat, sense cap mena de dubte; ens ha aportat nutrició, medicina, refugi, mobilitat, connectivitat, entreteniment… Només per enumerar-ne alguns dels beneficis. Però també ha desfermat un caos sense precedents en el món natural, sobretot els darrers 150 anys. És per això que Jackson ens interpel·la a abraçar un nou model econòmic que no depengui d’un consum voraç que està amenaçant l’equilibri ecològic del planeta. “El nostre món pateix una mena de supèrbia. La supèrbia de l’addicte al joc i el narcisista delirant. Pensem que podem desafiar la natura i vèncer.”

Prosperitat en un planeta finit

Generalment, la prosperitat es mesura en funció del PIB de cada país: què produeix, quant ingressa i quina quantitat de diners gasta. Però l’escriptor critica que l’economia es dimensioni justament per aquests paràmetres en lloc de valorar “si estem fent les coses bé, si tenim cura de la comunitat, si les nostres relacions socials són saludables o bé si gaudim d’un bon estat de salut”. I, evidentment, Jackson diu que també hauria de comptar el grau de compromís en la protecció del medi ambient.

Jackson ha dedicat tota la seva carrera a repensar la prosperitat en termes de progrés humà, en lloc de fer servir la definició econòmica, tan constreta, amb la qual tots hem crescut. Però, què vol dir prosperitat en un planeta que té recursos finits? A la conversa que vam tenir a Barcelona, ell feia referència a la curiosa etimologia de la paraula, que prové del llatí i que ens parla d’esperances i expectatives. O sigui que “la prosperitat va molt més enllà de com estem d’ocupats en l’economia i, de vegades, el creixement pot arribar a ser una pedra a la sabata”.

De fet, Jackson defensa que la prosperitat va molt lligada a la salut física. Quan ens pregunten què és el més important a la vida, la resposta sempre és la mateixa: tenir salut. Per això, considera que una societat pròspera hauria de tenir la salut al capdamunt de la llista de les prioritats. I en comptes del PIB, hauríem de mesurar el benestar, físic i mental, d’una societat. És a dir, les coses que són importants de veritat.

Un món de postcreixement

Tim Jackson posa l’exemple de l’evolució de la productivitat laboral al Regne Unit, el país on precisament va començar la revolució industrial. A principis del segle xx, va començar a créixer anualment i de manera imparable fins al 1960. I el pic màxim de la corba de la productivitat laboral va tenir lloc l’any 1966. Però, a partir d’aquell moment, va començar a disminuir de manera constant. Ara, molts pensen que no s’ha produït el creixement que s’hauria volgut a causa de la crisi financera, però justament aquesta crisi se situa al final de la caiguda de la corba. Els índexs de creixement de la productivitat laboral ja s’havien reduït a menys de l’1% anual abans del 2008. Per tant, l’economia va començar a alentir-se molts anys abans.

La productivitat laboral és la base del creixement econòmic. És el que, en teoria, ens ha guiat cap a la prosperitat. El problema és que cada dia és més difícil d’aconseguir. “Just abans de la pandèmia, el creixement de la productivitat laboral al Regne Unit va ser pràcticament nul, i això és molt difícil de pair per a l’economia convencional i el capitalisme.”

L’economista i ecòleg explica que la productivitat també s’està reduint als Estats Units, als països de l’OCDE i en algunes economies emergents, com ara la Xina, tot i que la caiguda és inferior. “Als Estats Units, insígnia del capitalisme, la meitat de la generació dels vuitanta viu pitjor que els seus pares quan tenien la mateixa edat.”

A tall d’exemple, al seu llibre, Jackson exposa que, a principis del 2020, l’índex de creixement mitjà dels països de l’OCDE era només del 2%. “I el més important de tot això és que estem començant a viure en una economia de postcreixement, però no tenim les fórmules per bregar-hi; no entenem com fer que les coses rutllin en aquesta situació i aquest és un dels grans reptes que impulsen la meva feina.”

Quan la productivitat laboral creix, augmenten els salaris de la gent treballadora. Però, en canvi, quan disminueix, els marges de benefici s’espremen i s’han de repartir entre els accionistes i els sous. Es genera desigualtat perquè el creixement de la productivitat va només en una direcció. “Es pot veure en les estadístiques, des dels anys setanta en endavant. La major part del creixement econòmic ha anat a parar a les butxaques dels més rics de la societat, mentre que els més pobres han estat cada vegada més pobres, perquè se’ls ha imposat austeritat.”

El subtítol del llibre de Tim Jackson és La vida després del capitalisme, i cita el multimilionari i pioner de la informàtica al núvol, Marc Benioff: “El capitalisme, tal com el coneixem, és mort”. Per a ell, el sistema econòmic actual està trencat, ja que no permet que tots puguem tenir les mateixes condicions de vida a causa de les seves disfuncionalitats. “Tenim benestar, felicitat, prosperitat, a costa d’altra gent. No sabem quan s’esfondrarà el nostre pont, però si mirem al voltant ens adonarem que el pont ja s’ha esfondrat per a altres persones.”

Prosperitat sense creixement econòmic, és possible?

Segons Tim Jackson, hem de pensar quina mena d’economia volem i quina mena d’empreses ens poden proporcionar prosperitat sense creixement. Ell creu que les nostres economies haurien d’invertir en sectors com la salut, l’educació, l’artesania i la creativitat, i donar més importància a activitats intensives en mà d’obra que no tenen una gran petjada de carboni. “Són les feines que feien les persones que vetllaven per nosaltres quan ens va colpejar la pandèmia. Ens podrien ajudar a crear una nova economia materialment lleugera, però rica en ocupació, amb feines satisfactòries, les que es basen a ajudar altres persones i millorar les seves condicions de vida.” Jackson opina que ens hem de prendre molt seriosament la nostra lleialtat estructural cap al creixement.

També adverteix que no podem apagar el creixement, com qui apaga un interruptor, tombar la cantonada, arribar al decreixement i celebrar-ho. Cal fer molta feina i és vital una exploració més profunda dels valors subjacents en la nostra societat. “No és una tasca que als polítics els agradi fer, i desafortunadament tampoc no els agrada als economistes, que prefereixen creure en el conte de fades del creixement econòmic etern.” El títol Postcreixement. La vida després del capitalisme és una invitació a mantenir un diàleg més profund sobre la naturalesa de la nostra economia, però també del nostre lloc al món i a la natura. Una reflexió sobre la condició humana al segle XXI i sobre què hem de canviar. Una visió realista i esperançadora d’un món diferent.

Nota

[1] Centre for the Understanding of Sustainable Prosperity. cusp.ac.uk