Barcelona Metropolis

Vaig arribar a Barcelona per cursar els meus estudis universitaris. Vaig quedar enlluernada per la quantitat de coses que es podien fer, per l’anonimat de la gran ciutat. Els anys 73 o 74 eren d’una efervescència tota ella subversiva, d’un cert anarquisme que es va acabar de manera sobtada amb l’atemptat de la sala de festes Scala el 1978, que mai s’ha aclarit del tot. Aquell anarquisme es trobava al Zeleste i al mateix temps es percebia a la plaça Reial amb figures com la de l’Ocaña. Recordo que quan van convidar la Federica Montseny a Montjuïc, semblava sorpresa de no saber qui eren els hippies entusiastes que s’aplegaven en el públic nombrós. Era una Barcelona molt contraposada aparentment entre els hippies i els compromesos políticament. Això s’explica moltes vegades així, però penso que hi havia molts ponts entre una cosa i l’altra. Si eres de Barcelona tot plegat no semblava tant engrescador, però jo venia de Girona, que en aquell moment era una ciutat que tirava a provinciana, que feia molt poc teatre i molt poc cinema...

Em vaig dedicar a passar el dia a la Filmoteca i les nits al Zeleste. Al mateix temps tenia molts lligams, convivia amb gent compromesa políticament. Vaig viure en molts pisos compartits: a la Rambla de Catalunya, que abans de les Olimpíades era on hi havia els transvestits que es prostituïen; a Sarrià, a Sagrada Família, a Hostafrancs...

Sí, sobretot a Hostafrancs, vaig col·laborar amb l’associació de veïns i era una companya de viatge dels meus amics del PSUC. Era una Barcelona molt excitant perquè tot estava com a punt de passar. Ja passava, però hi havia la sensació que tot estava a punt de passar. I la mort de Franco, que es va celebrar amb un entusiasme molt fort, fort i contingut, va acabar de fer explotar tot això. Tothom veu a venir el final del franquisme, però a les grans manifestacions de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” calia córrer. I en aquestes manifestacions i lluites, mentre molts portàvem un adhesiu amb el logotip de la Generalitat on hi havia escrit “Volem l’estatut”, els meus amics anarquistes en portaven una que deia “Volem un vermut”!

Hi havia una mica tot, els apoltronats i molt del règim, i també professors i estudiants que s’organitzaven en grups de lectura. Per exemple, hi havia un seminari que es reunia els dissabtes per llegir El capital amb l’Antoni Domènech, en Manuel Cruz, en Gerard Vilar... Hi havia molta activitat, de vegades molta paràlisi institucional, però encara era possible fer moltes coses que ara no es fan, segurament perquè es poden fer a fora. Llavors la universitat tenia alguna cosa de refugi perquè l’autoritat encara era el rector. Ara el rectorat més aviat deixa entrar la policia o gairebé és qui la crida.

No tenia clar que volia fer filosofia, era una de les possibilitats... Havia pensat estudiar cinema, que només es podia fer a Madrid, però a casa meva no ho van veure clar, i vaig pensar: “Ja treballaré després i ho faré”. Vaig fer uns cursos un cop acabada la llicenciatura, que no van quedar en gaire res. Estava entre cinema, clàssiques i filosofia, i en el segon curs del que en l’època s’anomenaven els cursos comuns vaig tenir l’Emilio Lledó i vaig quedar fascinada de com es podia estudiar, pensar, a partir dels clàssics grecs.

Sí, i no crec que la literatura ni el cinema siguin il·lustracions del pensament. De vegades, en filosofia tendim a considerar que són meres il·lustracions i que allò que importa de debò és el concepte. Penso que hi pot haver un diàleg, i en aquest, de vegades, qui mana no és la filosofia, sinó el que seria la narració o narrativa. Una part important de la literatura, i del cinema per extensió, ofereix visions que ens permeten pensar o imaginar quina pot haver estat l’experiència en una altra època o en una altra part del món. Considero que la narrativa i el cinema són molt interessants perquè paren atenció a la sintaxi. En la filosofia no dic que escrivim malament, però segur que escrivim rar; i alguns més rar que d’altres. El de la filosofia és un llenguatge amb una voluntat d’abstracció que substantiva verbs, que fa girs lingüístics que alhora són conceptuals i que, tot i que potser són necessaris, queden molt compensats si atenem al cinema, a la literatura... És molt interessant veure com està construïda una pel·lícula, quines frases hi ha, quina sintaxi, què va abans i què va després, com cada fotograma arrossega el sentit de l’anterior i està obert al dels posteriors.

La poesia m’interessa moltíssim, potser perquè no en sé escriure. Em sembla un llenguatge que es podria acostar a aquest llenguatge estrany de la filosofia, però justament és un llenguatge que només és estrany perquè, d’una banda, va molt a l’essència i, de l’altra, aconsegueix fer ressonar les paraules. La poesia m’admira per la capacitat de dir el que no es pot dir. També crec que té la virtut d’allò que indicava Wystan Hugh Auden: “Benaurades les regles de la mètrica / que anul·len les respostes automàtiques, ens forcen a pensar dues vegades / i ens alliberen dels grillons del Jo”.

Durant la carrera vaig tenir un seguit de professors típics de l’Espanya del final del franquisme, amb molt poc interès, molt manualescos i molt lligats a l’Església, a la dreta, al conservadorisme... Després, alguns professors estaven introduint el que en aquell moment semblava subversiu: la filosofia analítica, el pensament marxista... Com a resultat d’això, ens vam bolcar tant en l’analítica com en el marxisme. La meva tesina era una barreja de les dues coses, tractava d’estudiar els límits del materialisme dialèctic des del punt de vista de l’analítica. De fet, era una mena de diàleg ingenu entre marxisme i filosofia analítica o positivisme.

Allò era molt del moment, però em va permetre aprendre molt sobre què és pensar amb un cert ordre i apropar-me a Hegel més enllà dels manuals de materialisme dialèctic. A partir de la barreja de marxisme i analítica, em comencen a interessar els temes que tenen a veure amb el fet de pensar la política. Però no des de la teoria política o des d’un model marxista, del qual no estava allunyada, sinó més des de la pregunta “què significa comprendre el passat, què significa fer historiografia?”. Aquests temes em van portar a la filosofia de l’acció, a l’atenció al relat retrospectiu, cosa que, quan em vaig trobar amb Arendt, em van ser de gran ajut. I Arendt també em va ajudar a qüestionar algunes de les coses que havia fet fins aleshores. De fet, crec que el seu pensament, malgrat que ara se’l vol convertir en una mena de discurs que pot encaixar a tot arreu, és molt incòmode per al que habitualment pensem i per al que jo mateixa pensava en aquell moment.

Sí, l’havia llegida per carambola abans de dedicar-m’hi com m’hi he dedicat tants anys. Havia llegit Sobre la revolució, que m’havia indignat o com a mínim m’havia deixat molt perplexa. I havia llegit fragments de La condició humana que m’havien sobtat pel fet que parlaven de natalitat i no de mortalitat.

Hi vaig retornar més tard, quan va néixer el Seminari Filosofia i Gènere, que va començar en bona mesura perquè l’alumnat demanava si no hi havia filòsofes. Ens vam posar a treballar plegades algunes professores i unes quantes joves estudiants o doctorands. Pensàvem que hi havia molt poques filòsofes i vam veure que se’ns havia obert tot un àmbit de recerca que ha durat des de l’inici dels noranta fins avui. En aquell moment ens vam repartir unes quantes filòsofes per treballar-les, traduir-les... I jo vaig triar la que m’havia deixat tan perplexa.

Al principi, i gairebé sempre, va funcionar per la disponibilitat de la gent que hi havia en aquell moment. Ens vam dividir en subgrups que es trobaven els caps de setmana, llegíem, discutíem, fèiem articles... Per exemple, vam fer un número de la revista Archipiélago sobre Arendt. També vam fer un monogràfic, “El cos de les idees”, a la revista Transversal, en el qual va intervenir l’Ada Colau o la Carmen Corral. Vam fer la primera traducció d’una entrevista a Judith Butler. L’objectiu era trobar textos, llegir-los, traduir-los... En paral·lel a la recuperació de les filòsofes, algunes teníem interès a formar-nos, a discutir sobre la teoria feminista contemporània. En aquella època vam crear un petit grup i vam llegir Luce Irigaray, les italianes com l’Alessandra Bocchetti o les filòsofes de Diòtima...

Sí, el grup de lectura de teoria feminista va anar variant de components, però les constants van ser Maite Larrauri, Mercè Marçal, Rosa Rius, Carmen Corral, jo... i durant una època hi van participar Anabel Mejuto i algunes persones joves que van aparèixer i desaparèixer en funció de les disponibilitats i les èpoques. Es volia fer un discurs conjunt, i va sortir un monogràfic sobre l’autoritat, en el contingut del qual va ser molt destacat el paper de Mercè Marçal i Maite Larrauri. La Maite, perquè estava molt vinculada al pensament italià de la diferència, que en aquell moment discutia sobre l’autoritat. I la Mercè, perquè feia molts anys que batallava per la transmissió i la visibilitat de l’obra literària de les dones. El grup va ser molt productiu, tot i que conjuntament només vam fer aquest escrit sobre l’autoritat. I el grup va aconseguir, a través de la Mercè Marçal, que tenia el talent de treure el millor de cadascuna, teixir relacions entre el Seminari i el Comitè d’Escriptores del Centre Català del Pen Club. Aquest comitè, constituït per la mateixa Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Josefa Contijoch, Mercè Ibarz, Lluïsa Julià i Neus Aguado, entre d’altres, va organitzar un gran nombre d’activitats. Una de les més interessants va ser “Cartografies del desig”, un conjunt de conferències dramatitzades amb la participació d’actrius, músiques, compositores, cantants i pianistes, amb Araceli Bruch, ànima i impulsora material d’aquell innovador projecte.

Sí, de l’estructura i les relacions dins de les universitats. És la manera com es fan grups de poder, “tu ets dels meus i no dels altres”, gairebé sempre lligat al menyspreu que se suposa que tens pels altres. Poques vegades es pensa que algú està escrivint alguna cosa que qui sap si és interessant. És una manera de “generar escoles”. Jo diria que el Seminari no ha estat lligat a generar escoles. És veritat que hi ha corrents, però aquests espais comuns que han nascut del treball feminista de voler transmetre, de pensar plegades, han tingut i tenen a veure amb teixir relacions diferents, cosa que just va en contra de la idea de crear capelletes. Malgrat que sempre es presenta la imatge del feminisme com feta de capelletes.

Penso que una gran part del feminisme s’ha heretat del gran moviment dels setanta, tot i que ha anat variant, i des de principis del segle xxi s’ha transformat una mica. En un moment determinat, va prendre’s seriosament la importància del que s’estava fent. Aquesta és una característica de la majoria de dones que han sortit o s’han trobat fora de la norma arran de la seva condició femenina: saber que és important el que estan fent. Arendt n’és un cas, i Simone Weil, un altre. Són conscients que estan aportant alguna cosa, tot i saber que és possible que allò quedi en el marge dels marges. A partir del moment que es pren seriosament la importància del que s’ha fet, hi ha una voluntat de teixir relacions, de teixir institucions...

La qüestió de la transmissió ha estat sempre present en el Seminari Filosofia i Gènere, però inicialment el que hi havia era la descoberta: la descoberta de textos, la possibilitat de traduir... Potser, en el fons, traduir, transposar, ja és una forma de transmetre. Però, en un primer moment, sentíem la necessitat de fer visibles les filòsofes, cosa que va costar bastant. Respecte de la història entrebancada de la transmissió de l’obra de les dones, molt sovint s’ha considerat que és important que sigui transmesa per reparar una injustícia històrica. L’obra de les dones ha estat exclosa de la cronologia, però em sembla, i no només a mi, que també és important transmetre l’obra de les filòsofes perquè omplen llacunes teòriques que d’altra manera segueixen sent-ho. La seva aportació és important per repensar les eines conceptuals que tenim. Recuperar-les ens ajuda en el present, i no només per quedar tranquils havent reparat una injustícia històrica.