Tecnologies disruptives, propietat intel·lectual i drets d’imatge
- Plec de cultura
- Tendències
- gen. 24
- 19 mins
Les tecnologies disruptives són un factor de canvi i progrés en la societat actual, però també plantegen desafiaments jurídics importants en l’àmbit de la propietat intel·lectual, els drets d’imatge i la protecció de la intimitat i les dades personals. La tecnologia es desenvolupa molt ràpidament, mentre que la resposta del legislador és lenta. S’ha de garantir un equilibri entre els interessos dels creadors, els usuaris i la societat en general, i el respecte pels principis i valors que inspiren la propietat intel·lectual.
Les tecnologies disruptives són les que provoquen canvis radicals en la societat i en els models de negoci, en oferir solucions innovadores, eficients i accessibles que desplacen o transformen les existents. La disrupció i el canvi produeixen beneficis, però també poden perjudicar els que utilitzaven una tecnologia que ha estat substituïda per una altra de nova. Per exemple, actualment fotògrafs, il·lustradors i escriptors mostren preocupació pel fet que les fotografies, les il·lustracions o els escrits generats per intel·ligència artificial (IA) provoquin una sensació, entre la població, que poden ser substituïts. Per mantenir un equilibri entre els interessos en conflicte entren en joc les lleis de propietat intel·lectual (PI) i industrial.
El dret d’autor es caracteritza com un dret natural sobre els fruits del treball. Amb l’aparició de la impremta a mitjan segle xv es va assolir una fita decisiva en la construcció dels drets d’autor, perquè va ser el germen d’un mercat d’obres intel·lectuals. En permetre la reproducció d’infinitat de còpies de les obres a baix cost, davant de l’ineficient sistema de còpia de llibres a mà, va aparèixer un benefici econòmic lligat a la distribució d’exemplars. També es va començar a establir la diferència entre els drets sobre la còpia de l’obra (l’exemplar) i els drets sobre el seu contingut intel·lectual (germen dels drets d’autor). Aquestes lleis inicials tendien a equilibrar els interessos entre les parts involucrades: autors d’una banda i editors de l’altra. Al llarg de la història, a mesura que s’han anat desenvolupant noves tecnologies, el legislador ha aportat solucions per permetre aquest equilibri.
Entre la impremta i la IA, múltiples tecnologies han requerit la intervenció del legislador per protegir els drets dels autors i els editors.
També ho veiem amb la reacció davant la IA: el Congrés dels Estats Units, el Parlament de la Unió Europea i els estats estan escoltant l’opinió, normalment contraposada, dels diversos sectors interessats (a través dels seus lobbies) per trobar una solució equilibrada que permeti l’encaix d’aquesta tecnologia en el mercat, sense perjudicar, en la mesura que sigui possible, alguns interessos dignes de protecció. Entre la impremta i la IA, múltiples tecnologies han requerit la intervenció del legislador. Per exemple, en l’evolució dels diversos formats i suports de gravacions musicals i audiovisuals.
Del gramòfon a la IA
La invenció del fonògraf o gramòfon per part de Thomas Edison el 1887, que permetia la comunicació pública de peces musicals sense la participació del compositor o l’artista, va portar a la creació dels drets de reproducció mecànica, que eren una part del preu de cada disc fabricat i que servien per compensar els autors. Així mateix, es van desenvolupar les entitats de gestió col·lectiva de drets, que permetien a una col·lectivitat d’usuaris comunicar obres protegides, i als titulars de drets, percebre una remuneració.
També el cinema, la ràdio i la televisió comporten drets de comunicació pública. Les cintes de casset o qualsevol altre suport en blanc que permeti la còpia i l’emmagatzematge d’obres (com fotografies, música, etc.) han generat el dret de còpia privada i una compensació per als autors.
La impremta va ser el germen del mercat d’obres intel·lectuals i dels drets d’autor. Imatge generada per IA.Per la seva banda, la digitalització de les obres i les tecnologies de telecomunicació, com internet, han portat al dret de “posada a disposició del públic”. Els últims temps hem vist l’arribada dels metaversos i els NFT, que sembla que ja han passat a la història, i ara… la IA.
Aquestes tecnologies tenen un gran impacte en l’àmbit de la propietat intel·lectual i en el conjunt de drets que protegeixen les creacions de l’enginy humà, com les obres literàries i artístiques, les gravacions fonogràfiques, els audiovisuals, les invencions, els dissenys, les marques o els noms comercials. La PI té una gran rellevància econòmica i social, ja que fomenta la innovació, la competitivitat, el desenvolupament i la diversitat cultural, en incentivar el titular dels drets a crear i inventar, pensant en la possibilitat d’un ús exclusiu, monopolístic, almenys durant un temps, dins del qual podrà rendibilitzar l’esforç i el cost; després quedarà en domini públic i la societat podrà utilitzar, sense límits, aquestes creacions o invencions.
En el moment d’escriure aquest article, la situació legal envers la IA és indefinida arreu del món, és a dir, està pendent de concreció, després dels diversos litigis en marxa i de propostes legislatives. Però els principis sobre els quals s’ha de basar una solució es van definint, i els exposo a continuació.
Tecnologies disruptives i drets d’autor
En el període de protecció d’una obra o invenció, la IA pot afectar seriosament els drets en els quals el titular confia per crear o inventar. Els efectes de les tecnologies disruptives en el dret d’autor i en la propietat intel·lectual es poden analitzar des de dues perspectives: d’una banda, es discuteix si les obres generades principalment mitjançant aquestes tecnologies són susceptibles de protecció per la PI (drets d’autor) o per la propietat industrial (patents), i qui n’és l’autor o el titular dels drets; de l’altra banda, de quina manera han de ser protegits els drets dels autors de les obres d’art que la IA ha fet servir per generar noves obres. Igualment, es planteja si els resultats obtinguts han de ser —o no— protegits d’alguna forma legal.
Es discuteix si les obres generades principalment mitjançant tecnologies d’IA són susceptibles de protecció i qui n’és l’autor o el titular dels drets.
A la majoria dels sistemes jurídics (entre els quals, l’espanyol) les lleis de copyright només reconeixen com a autors les persones naturals que creïn una obra original amb l’esforç intel·lectual i creatiu propi. Aquesta mateixa solució ha estat la resposta de la Copyright Office dels Estats Units, entitat encarregada de registrar les obres per protegir-les per copyright, i també la recent proposta d’una llei francesa. Per tant, si les obres generades únicament per aquestes tecnologies no són susceptibles de protecció pel dret d’autor, ni tenen autor reconegut, hi ha alguna via per regular aquesta situació? No és una solució fàcil. Dir que no tenen protecció equival a deixar aquestes obres generades amb una mínima intervenció humana en el domini públic. Alguns experts opinen que s’hauria de crear un dret sui generis que les protegeixi amb un règim jurídic específic.
D’altra banda, es planteja si l’ús d'obres i invencions protegides per la PI per part d’aquestes tecnologies requereix autorització prèvia i remuneració dels titulars dels drets o si existeix alguna excepció o limitació sobre aquesta qüestió. Als Estats Units ja s’han plantejat diverses demandes judicials interposades per col·lectius d’artistes i creadors (fotògrafs, il·lustradors, autors literaris…) contra les empreses que, com Open AI, ofereixen eines que permeten “crear” (generar) “outputs” (obres) —poso totes dues paraules entre cometes perquè no es tracta ni de creació ni d’obra en el sentit clàssic de la PI— utilitzant la tecnologia de machine learning (aprenentatge automàtic), que ha estat entrenada amb obres preexistents.
En l’àmbit de la Unió Europea, la proposta d’un reglament de la IA (conegut com a llei IA) té com a objecte garantir que aquests sistemes siguin segurs, transparents, fàcils de seguir, no discriminatoris i respectuosos amb el medi ambient. Han de ser supervisats per persones, i no per mecanismes automàtics, per tal d’evitar resultats perjudicials.
La proposta de reglament europeu (l’última versió està actualment en discussió en les negociacions entre Parlament, Consell i Comissió) defineix la IA generativa com el servei prestat a través de “models de base utilitzats en sistemes d’IA específicament destinats a generar, amb diferents nivells d’autonomia, contingut com ara text complex, imatges, àudio o vídeo”.
Algunes propostes volen obligar els proveïdors de models d’IA a revelar la llista completa dels contingut amb drets d’autor utilitzats per entrenar els seus algoritmes.
La llista il·lustrativa d’obres intel·lectuals és benvinguda, perquè millora l’adaptabilitat de la prestació a les creixents capacitats de producció de la IA generativa, que en el futur pot cobrir qualsevol mena de segment creatiu. Així mateix, imposa als proveïdors de models d’IA generativa l’obligació de formar, dissenyar i desenvolupar el model d’acord amb la legislació de la UE i dels diversos països sobre drets d’autor, abans de posar el seu servei al mercat. Amb aquesta finalitat, els proveïdors haurien de publicar un resum prou detallat de l’ús de les dades protegides.
L’obligació de transparència
La disposició de transparència sembla requerir que els proveïdors de models d’IA revelin una llista completa dels continguts amb drets d’autor utilitzats per entrenar els seus algoritmes, acompanyada d’una identificació precisa dels titulars dels drets. Es pot suposar que aquestes regles de transparència s’han introduït per permetre als titulars de drets exercir amb més eficàcia el dret d’exclusió (opt-out) de l’excepció d’extracció de textos. També podria ser un primer pas per establir l’obligació d’obtenir una llicència per als usos de machine learning en qüestió.
El compliment de l’obligació de transparència respecte a l’obra utilitzada sembla força inviable a causa del llindar d’originalitat baix, encara no homogeni; la fragmentació dels drets d’autor entre diverses jurisdiccions i les seves múltiples titularitats; l’absència d’un procés de registre obligatori, i la inadequació general de les metadades de l’estat de propietat.
Una solució, difícil d’implementar, que podria conciliar de manera eficient l’interès dels desenvolupadors d’IA amb el dels creadors seria la introducció d’una remuneració compensatòria. És a dir, una obligació de pagament per part dels proveïdors de sistemes d’IA generatius per a l’ús d’obres amb drets d’autor, amb finalitats de machine learning, en el context de sistemes d’aquesta mena d’IA.
El dret a una remuneració justa atorgada per obligacions de transparència anima els éssers humans a produir obres noves (eventualment amb la capacitat creativa ampliada que poden proporcionar els models d’IA generativa), alhora que garanteix que l’ús del seu treball per part de sistemes d’IA tingui un rendiment just. D’aquesta manera, el creador humà es mantindria al centre del sistema de drets d’autor.
Tot això no és més que el resultat del pols entre el desenvolupament tecnològic i la seva regulació, una cursa que la tecnologia sol guanyar davant dels titulars de drets d’autor o continguts protegits, malgrat els evidents esforços dels legisladors per marcar el ritme.
A Espanya, l’ús d’obres protegides per la PI per part d’aquestes tecnologies pot implicar actes de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació que requereixen una autorització prèvia del titular dels drets, tret que s’apliqui alguna excepció o limitació (mineria de textos, finalitat educativa, crítica, paròdia…). Als Estats Units, l’excepció que al·leguen les empreses tecnològiques demandades és el fair use o ús just, institució jurídica ben arrelada en el sistema nord-americà que permet determinats usos d’obres protegides sense consentiment del titular dels drets. Però el fair use no confereix una seguretat jurídica a priori, perquè s’aplica cas per cas; això sí, sobre la base d’uns paràmetres bastant amplis.
Una reproducció de La Gioconda generada amb el programa d’IA Midjourney.A França també s’està discutint una proposta de llei que reguli la relació entre la IA i el dret d’autor. La norma proposa incloure una previsió addicional al Codi de la Propietat Intel·lectual francès que aclareixi que a les obres utilitzades per nodrir els sistemes d’IA se’ls aplica el règim habitual per a l’explotació de les obres protegides per drets d’autor. En aquest sentit, resultarà necessari obtenir l’autorització prèvia dels autors o titulars de drets per a la seva explotació.
Aquesta proposta reconeix com a titulars dels drets de les obres generades per IA els autors (o cessionaris) de les obres que hagin permès la creació de l’obra generada per IA, i que els seus drets siguin gestionats per organismes de gestió col·lectiva o societats d’autors. Així mateix, la norma obliga a incloure l’esment “obra generada per IA” en les creacions que s’obtinguin de l’ús d’aquestes tecnologies i a inserir els noms dels autors de les obres que hagin donat lloc a la creació. Finalment, estableix una taxa o impost que hauran de satisfer les empreses que explotin el sistema d’IA quan l’origen de l’obra obtinguda no pugui determinar-se.
De manera general, la societat s’enfronta a nombrosos desafiaments en l’era digital i de les tecnologies IA, i les lleis de PI (i altres normatives com la de protecció de dades personals o el dret d’imatge) han d’anar dirigides a minimitzar les pèrdues d’ingressos per part dels titulars dels drets, així com els riscos en termes de la qualitat, seguretat i legalitat dels continguts.
Drets d’imatge, intimitat i dades personals
La IA i les tecnologies disruptives també poden afectar de manera significativa el dret d’imatge, la intimitat i la protecció de dades personals. Aquestes tecnologies permeten “suplantar” la persona i desenvolupar intervencions o usos de la seva imatge que no han estat controlats per ella mateixa sinó per un tercer que l’ha utilitzat il·legítimament, és a dir, sense consentiment exprés. És el cas dels deepfakes (hipertrucatges). El reglament de la UE que regula la IA defineix el concepte deepfake com a “contingut d’àudio, imatge o vídeo manipulat o sintètic que semblaria falsament autèntic o veraç, i que crea representacions de persones que semblen dir o fer coses que no van dir ni van fer, produït mitjançant tècniques d’IA, incloent-hi el machine learning i l’aprenentatge profund”. Últimament veiem notícies seriosament preocupants, com, per exemple, la recent creació (generada per IA) de fotografies de cossos nus, partint de la imatge real d’una persona, i la posterior difusió per les xarxes socials, la qual cosa crea angoixa i danys morals a les persones que ho sofreixen, sobretot quan es tracta de menors d’edat.
Segons la proposta de reglament IA, els usuaris d’aquestes tecnologies generatives estarien sotmesos a una sèrie d’obligacions de transparència a l’hora d’utilitzar-les, concretament a l’hora de difondre qualsevol deepfake obtingut mitjançant l'ús de la IA. Els usuaris (deployers) estarien obligats a revelar de manera adequada, oportuna, clara i visible que el contingut ha estat generat o manipulat artificialment i el nom de la persona física o jurídica que l’ha generat o manipulat, sempre que sigui possible.
Al Senat dels Estats Units (país on no està reconegut el dret d’imatge en l’àmbit federal sinó només estatal, i de formes diferents segons els estats) s’està discutint una proposta de llei federal (l’anomenada No Fakes Act) que permetrà a qualsevol persona, especialment actor o artista, protegir de manera clara l’ús de la seva imatge o veu. Si algú utilitzés IA generativa per imitar-les sense permís, seria responsable dels danys causats per la falsificació.
A Espanya, una proposició de llei orgànica empara els deepfakes en el dret fonamental a la llibertat d’expressió, però també tracta d’assegurar els drets a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge.
A Espanya, el 13 d’octubre del 2023 es va publicar al Butlletí Oficial de les Corts Generals la Proposició de llei orgànica de regulació de les simulacions d’imatges i veus (deepfakes) de persones generades per mitjà de la IA. A grans trets, el text dona cabuda als deepfakes a l’empara del dret fonamental a la llibertat d’expressió, al mateix temps que tracta d’assegurar els restants drets fonamentals, especialment la protecció del dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge. Per evitar els seriosos danys que poden causar els deepfakes (difamació, intimidació, frau, manipulació mediàtica i electoral, robatori d’identitat i danys morals o reputacionals) s’estableix com a infracció molt greu la seva difusió sense la prèvia autorització o consentiment exprés de la persona objecte, tret que incloguin un advertiment de la seva condició d’imatge o àudio generats artificialment. En el cas d’imatges o vídeos, aquest advertiment ha de figurar sobreimprès i ha de ser clarament llegible, i en el cas d’àudios, s’haurà de fer immediatament abans i després d’haver reproduït la veu generada per aquestes tecnologies.
Però la tecnologia avança d’una manera més ràpida que el legislador aportant solucions. Per això és fonamental que hi hagi consciència d’uns principis sòlids per protegir les persones i els seus drets fonamentals, així com per mantenir la integritat de l’entorn digital.
Conclusions
Les tecnologies disruptives generen certament beneficis i progrés en la societat actual, però es requereix un encaix sense causar perjudicis. És necessari adaptar el marc normatiu existent a les noves realitats tecnològiques i socials, així com harmonitzar els criteris entre els diversos països i organitzacions internacionals. L’objectiu del legislador ha de ser garantir un equilibri entre les empreses tecnològiques que es beneficien dels seus desenvolupaments i els interessos dels creadors, els usuaris i la societat en general, per respectar els principis i valors que inspiren els drets humans i la propietat intel·lectual.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis