Barcelona Metropolis

L’impacte creixent de la IA va acompanyat d’una també creixent preocupació pels riscos ètics, socials i democràtics d’un desplegament descontrolat. Una mostra en seria la “Carta de la moratòria”, en la qual un miler de científics ha demanat una pausa de, com a mínim, sis mesos en el seu desenvolupament, arran de l’aparatosa difusió del ChatGPT; però són moltes les veus, també des de dins mateix dels “fabricants” d’IA, que reclamen pausa, reflexió i regularització d’uns procediments que són invasius de tots els àmbits de la vida. En aquesta situació seria greu i irresponsable no aprofitar el cabal cultural de l’humanisme, o les humanitats en versió educativa, les quals són, fins ara, dipositàries del millor saber —entès en sentit plural i evolucionat fins avui i no limitat a la base del classicisme grecollatí— de caràcter ètic, social i democràtic. Prescindir-ne sense més consideració seria una opció radical de signe (anti)ètic, (anti)social i (anti)democràtic. Cal assumir el compromís d’aprofitar els sabers humanístics, de conrear-los —també amb ajuda de la IA— i de relacionar-hi el desplegament, l’adaptació i l’aplicació d’aquesta tecnologia.

L’humanisme, un saber complex

Aquesta reflexió pretén ajudar en l’intent. Potser cal, però, un aclariment conceptual sobre l’humanisme, per evitar confusions. L’humanisme, base cultural de les humanitats, no és ni una ideologia ni encara menys una religió: és un corrent de saviesa o cultura plena, iniciat a la Grècia i a la Roma clàssiques, reviscut al Renaixement, reimpulsat a la Il·lustració i en permanent renovació: Edgar Morin, Martha Nussbaum, Nuccio Ordine, Joan Fuster o George Steiner, per exemple, són humanistes contemporanis ben diferents. És un nervi cultural de les nostres societats, que està sobretot “fet de fe en la llibertat, en la intel·ligència, en la virtut de la paraula, en la moralitat i en el compromís cívic i social”: una síntesi d’un vell filòleg, òptima per comprendre el valor i la transcendència del perfil de la nostra “formatació” intel·lectual, i estímul per a un diàleg lliure i compromès amb una tecnologia que es diu intel·ligent[1].

El saber humanístic viu més en el territori dels símbols i els valors que en el dels fets i les funcionalitats aplicades. L’escriptor brasiler Mario Quintana va gosar dir que “els fets són un aspecte secundari de la realitat”, no pas per defensar prioritàriament els impresentables “fets alternatius” d’aquests temps de postveritat, sinó perquè considerava com a aspecte primari o bàsic de la realitat humana la comprensió, interpretació, contextualització, crítica i valoració de qualsevol fet que, es vulgui o no, busca necessàriament un marc o format on pugui satisfer la necessitat que tenim de sentit.

Al fons, glateix la idea kantiana segons la qual l’ésser racional autònom —que pretenem ser— viu “en el regne de les finalitats”; i la IA, com a instrument, per potent, ràpid i eficaç que sigui, viu en el regne de les eines, incapaç —llevat de falsificacions— de produir per si mateixa una finalitat digna d’aquest nom. I és només en relació amb una finalitat o altra triada amb llibertat que es poden interpretar i valorar els nostres fets de cada dia. Els algoritmes de la IA no pensen, són pensats. Perquè, com ha dit Elvira Lindo[2], “l’algoritme són els pares”: no fa res per si mateix i, sobretot, no és màgic, sempre hi ha al darrere uns “pares i mares” que preparen els “regals” que li atribuïm.

El llenguatge natural, amenaçat

Com han coincidit a dir —en termes diferents, però coincidents de fons— dos pensadors tan allunyats entre si com Yuval Noah Harari[3] i Slavoj Žižek, el risc de la nova onada d’IA —els xatbots com GPT— és que ens acabi “hackejant” el sistema operatiu de la humanitat, que no és altre que l’entrellat de sentit que ens proporciona cada llenguatge natural. Entrellat fet de claus interpretatives, marcs mentals, finalitats i valors, en forma de relats èpics, religions, mites, poesia, novel·les, teatralitzacions, ideologies i conceptes similars que ens permeten disposar de diverses cartografies per al trànsit vital.

Aquests xatbots, com a generadors de llenguatge sense més base que una potent, però freda, combinatòria d’infinitat de dades no contrastades, no poden garantir la veritat de les seves afirmacions i consideren que la seva missió no és produir textos veritables o fiables sinó “plausibles”: és a dir, simulacions gratificants per a cada corresponsal que s’hi adreci. Es difumina la línia entre veritat i falsedat, i el llenguatge s’aplana cada cop més, alhora que afebleix i pot fer perdre la gran varietat de recursos del llenguatge natural. Com a exemples, dos de principals: la capacitat metafòrica i la irònica. El conreu i la cura del llenguatge natural es troben, des de sempre, a la base de les humanitats, que se senten interpel·lades per l’amenaça de degradació procedent de la IA.

Reclam d’ètica i democràcia

Cal reclamar una relació positiva de la IA amb les humanitats per algunes raons més que es desgranen tot seguit. Tota tecnologia, quan arriba, instaura un nou poder que sol estar en poques mans; més encara, en el cas de la IA i les poques grans tecnològiques. Els fabricants d’IA haurien d’aprendre de les humanitats el risc de la hybris o desmesura, capaç de portar els poders més ferrenys a l’autodestrucció, com a les tragèdies gregues. Sense tant de dramatisme, la IA necessita les humanitats com a punt de referència i gran repositori de figures, mites i relats de màxim interès humà. A l’altra banda, els usuaris d’IA necessitem les humanitats per una raó tan essencial com l’esmentada cura del llenguatge natural: la defensa de la llibertat, pròpia de tota la tradició humanística, atès el risc d’atac de la IA per la via de la invasió de la privacitat, per la de la manipulació a partir de l’acumulació de dades i per la via de la desestabilització democràtica.

Les humanitats, amb el seu foment del pensament crític i de l’esperit de llibertat, són la base necessària per satisfer la demanda molt generalitzada i creixent d’una IA respectuosa amb els principis ètics més bàsics; l’ètica, com a filosofia pràctica o “saber de la vida” des del classicisme grec, no és ni una moda ni una imposició de cap autoritat, és l’intent de resposta a la necessitat humana d’aprenentatge d’una vida en llibertat, d’una vida bona, plena i feliç.