Barcelona Metropolis

Per primer cop des de fa molts anys, als Estats Units es parla de feixisme per referir-se a la reviscolada retòrica del supremacisme blanc i a l’amenaça que suposa per al país. És una visió del món on l’odi cap a “l’altre” fomenta la violència verbal i física. El meu pare i la seva família van viure els pogroms de Rússia de principis del segle i jo soc una jueva blanca casada amb un afroamericà. Ara que amb Trump tornen les polítiques de segregació, reconec que els temors d’infància tornen a ocupar els meus somnis. Sento angoixa pels meus fills negres quan van pel carrer de nit.

D’ençà de les eleccions dels Estats Units de 2016, com en moltes ciutats d’Europa, estem vivint una època esfereïdora. Els espectres del racisme i el feixisme ens amenacen un cop més. Al meu país, des de la frontera de Texas i en gran part del territori fins a la ciutat de Nova York, on visc —en general, una ciutat molt progressista i certament diversa, que acull milions d’immigrants—, les persones de color de tots els orígens pateixen una horrible violència verbal, institucional i física. La situació notòria més recent és la separació de nens, entre ells alguns de molt petits, dels seus pares a la nostra frontera del sud, on es detenen, deporten, criminalitzen i, literalment, s’engabien persones que fugen de l’opressió. Hem vist nadons plorant desconsolats, nens petits cridant els seus pares mentre se’ls ignora, adolescents asseguts en postures de desesperació. Alguns d’aquests nens els han traslladat a ciutats llunyanes mentre els seus pares romanen en centres de detenció. N’hi ha que potser no es retrobaran mai.

Soc filla d’un pare immigrant que va emigrar aquí amb els seus pares i un germà més petit a principis del segle xx des de Kishinev, Romania, actualment Chisinau, Moldàvia. El 1968, quan encara era il·legal en molts estats, malgrat la decisió del Tribunal Suprem del 1967 de legalitzar l’anomenat matrimoni interracial, jo, una jueva blanca, em vaig casar amb un afroamericà i amb ell vaig criar dos fills negres, vivint la meva vida més íntima en una família negra. Com a dona i mare, vaig esdevenir profundament conscient de la meva condició de blanca, amb els seus privilegis i zones de seguretat, i al mateix temps vaig sentir ràbia, tristesa i angoixa pel benestar dels meus fills i el meu marit als carrers dels Estats Units. Com a professora universitària d’escriptura creativa i literatura afroamericana durant molts anys, vaig aprendre, estudiar i ensenyar la història racial dels Estats Units, vaig participar en la conscienciació racial, vaig treballar per la diversitat institucional, pel que fa a la justícia tant de gènere com racial. Vaig aprendre aquests valors a la infància. El meu pare havia estat comunista des de jove a la “mare pàtria”, havia combatut amb la Brigada Abraham Lincoln a la Guerra Civil espanyola i és la figura central de les meves memòries més recents.¹ De fet, a causa de la meva experiència vital, tota la meva vida com a escriptora de ficció, assajos i memòries ha incorporat de manera central el que Toni Morrison ha anomenat la “història profunda”² en matèria racial, una expressió que exigeix una exploració i una anàlisi personals, a més d’un un compromís amb l’activisme. Soc una dona jueva amb familiars assassinats a l’Holocaust, tot i que no vaig tenir l’oportunitat de conèixer-los. El meu pare i la seva família van viure els pogroms de Rússia de principis del segle xx. Veig els nens plorant desesperats a la nostra frontera del sud amb l’horror que molts nord-americans senten ara, i espero que finalment puguem derrotar les ideologies malvades que han obert les cicatrius del racisme i la intolerància arrelades en dos-cents anys d’esclavitud humana, seguits per més de cent anys d’un apartheid a l’americana conegut al Sud com a lleis de Jim Crow, i la segregació generalitzada que encara existeix arreu del país i que, tot i ser il·legal, caracteritza les nostres institucions educatives, judicials, professionals, empresarials i artístiques. Tot això forma part de mi, i jo vinc de tot això. En els primers mesos de l’administració Trump, vaig començar a utilitzar la veu per escriure i els peus per manifestar-me tan sovint com vaig poder, per protestar i descriure els esdeveniments que hem d’afrontar de cara, si no en volem patir les conseqüències, com a persones preocupades per la justícia i la igualtat, com a éssers humans en un món cada vegada més amenaçador.

Ain’t gonna let nobody turn me around [No deixaré que em faci girar cua ningú].⁴ El moviment dels drets civils, tant en filosofia com en estratègies, va engendrar tots els nostres moviments d’alliberament, aquí i arreu del món, i Obama va capturar aquest esperit en el lema de la seva primera campanya: “¡Sí se puede! Yes we can!” El compromís és lluitar malgrat la gran dificultat i l’oposició, i la lluita sempre és tant fora de nosaltres com entre nosaltres mateixos. La fe és que hem de tirar endavant i que d’alguna manera sobreviurem. És una fe ben arrelada en la història afroamericana, des de l’esclavitud, passant per la segregació de Jim Crow, fins a la reclusió massiva de persones negres a les nostres presons actuals.

Ara és el moment que tots els ciutadans, ja siguin nascuts als Estats Units, o fills i nets d’immigrants o nord-americans naturalitzats, prenguem com a model els grans patriotes que van lluitar als carrers i dins de les seves pròpies ànimes, “like a tree that’s standing by the water” [com un arbre al costat de l’aigua],⁵ per la justícia, per les llibertats recollides en la nostra constitució durant dos segles, però que per a molts nord-americans encara no s’han materialitzat.

Tot això va ser més d’un any abans de l’elecció de Trump a la presidència, després d’una campanya carregada del llenguatge de la supremacia blanca, les amenaces i els insults explícits i implícits que han marcat les eleccions i les polítiques dels Estats Units durant segles, ara en veu alta i obertament, de nou. Encara que fins ara, en la nostra història, no se l’ha vençut mai del tot, ni ha desaparegut, per primer cop des de fa molts anys els comentaristes parlen de feixisme per referir-se a la retòrica, als oradors i a l’amenaça que suposen per al nostre país. És un procés i un resultat que hem vist abans, a Europa als anys trenta i quaranta, al període de McCarthy dels anys cinquanta als Estats Units, i ara, el 2018, als Estats Units i molts altres països europeus. Aquesta visió del món la integren molts aspectes mediambientals, econòmics i globals, però, com en els anteriors ascensos al poder del feixisme, l’odi cap a “l’altre” fomenta la violència verbal i física, i permet les polítiques assassines que l’administració Trump implanta cada cop més.

Anys enrere, en una classe de tradicions literàries afroamericanes amb un alumnat majoritàriament blanc, vaig ensenyar la lletra de l’Himne Nacional Negre, Lift every voice and sing [Alceu totes les veus i canteu],⁶ una cançó que saben tots els afroamericans que he conegut, però que molts blancs desconeixen. L’última vegada que la vaig sentir va ser l’any passat, el dia de Martin Luther King, al Cos de Bombers de Nova York. Juntament amb altres afroamericans veterans, el meu marit, que aleshores era el sotsdirector del cos, va rebre un homenatge pels seus serveis. Havia treballat amb un equip durant anys, amb el suport d’una ordre judicial, per diversificar una institució fins aleshores formada gairebé exclusivament per blancs enmig d’una ciutat multiracial i multicultural. Tots els bombers i els funcionaris de color es van aixecar i van cantar, i alguns blancs també, o es van quedar dempeus, en silenci, però amb respecte, sentint-se honorats, igual que jo —espero—, de cantar o escoltar aquelles paraules.

Em va ensenyar la cançó el 1953 una mestra blanca a classe de sisè, en una escola pública. La majoria érem d’origen jueu, italià o irlandès. Un solitari noi negre, que es deia George, destacava enmig de la nostra blancor. Eren els anys cinquanta i escampats entre la població escolar hi havia un petit grup de “nens de bolquers rojos”, fills de pares comunistes, entre ells jo mateixa. Ens havien ensenyat a témer els homes de l’FBI que sovint ens seguien fins a l’escola, ens preguntaven sobre els nostres pares, trucaven a casa al vespre. Els riscos eren grans: detenien i empresonaven els nostres pares. Els que teníem un pare immigrant, com era el meu cas, sempre temíem l’amenaça de la deportació. En van citar molts a declarar davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes, acusats de traïció, i els van pressionar perquè donessin el nom de camarades i amics, si no volien entrar a la llista negra nacional i quedar-se sense feina. El petit grup dels “nens comunistes” sortíem a l’avinguda a l’hora de dinar i discutíem amb els altres sobre McCarthy, sobre un sistema de valors que, com insistien els nostres pares, era l’autèntic cor de la seva filosofia política d’igualtat social i econòmica, separada durant anys, d’alguna manera, de les il·lusions i el coneixement de les tiranies dels anomenats governs socialistes. “Els negres haurien de tenir els mateixos drets que els blancs”, cridàvem. “Els treballadors haurien de beneficiar-se del seu treball. Els escombriaires són tan dignes com els metges”. I els nens nord-americans normals ens cridaven que ens en tornéssim a Rússia.

La mestra que ens va ensenyar l’Himne Nacional Negre era una “simpatitzant”, una “companya de viatge”, com anomenàvem la gent que compartia les nostres creences però que no era membre del Partit Comunista. També era la mestra de música i tocava el piano en els actes en què, després de cantar l’altre himne, tots alçàvem les veus i cantàvem Lift every voice.

Aquells dies em ressonen fortament al pensament, actualment: la por que deportessin els nostres pares, els amics i parents detinguts, tancats, per desafiar l’ortodòxia política. “Tanqueu-la!”, cridaven els simpatitzants de Trump en auditoris i estadis —i podis— quan s’esmentava el nom de Hillary Clinton. Paraules aterridores, records espantosos que desemboquen en una època esgarrifosa.

Ara, com molts han escrit i continuaran escrivint, ha començat la resistència, per preservar la fe i l’esperança, i recordo el crit dels espanyols que van resistir el feixisme franquista el 1936: “¡No pasarán!”

M’assalta un record molt recent. Una tarda de principis de desembre, camino per una avinguda d’un barri de Manhattan famós per la seva política progressista, encara que també per una creixent riquesa i unes profundes bosses de pobresa. És conegut per la seva diversitat, encara que en moltes de les seves illes i blocs de pisos hi ha tanta segregació com en la majoria de ciutats i pobles d’aquest país. He anat a comprar regals a un carrer ple de gent, i passo al costat de rengleres d’arbres de Nadal, amb una aroma de pi que em porta records de trobades familiars durant les festes d’anys passats. A la cantonada, un taxi s’atura per permetre que els vianants travessin. Un home blanc alt i atlètic travessa davant meu, i quan arribem a la vorera es dirigeix cridant a la seva filla d’uns sis o set anys. La té al costat, però crida perquè tots ho sentim: “S’ha d’anar amb compte amb els imbècils que condueixen taxis avui dia. Són tots estrangers, males persones, que no haurien de ser aquí. Si poden, et maten”. Miro el taxista, preguntant-me si l’ha sentit. Com molts taxistes de la ciutat avui dia, té la pell fosca, és un immigrant, un ciutadà naturalitzat o un nord-americà descendent d’una família que viu aquí des de fa generacions.

I així recordo que, fins i tot a Nova York, molts votants van estar disposats a votar un home que utilitza la intolerància de tota mena per mobilitzar els seus simpatitzants i que ha nomenat al seu govern una colla de persones així.

Veus alçades en càntics i en restaurants, cadàvers als carrers, gent travessant ponts, artistes fent art. La lluita dels afroamericans per la justícia social, la dignitat i la llibertat és un llegat que nosaltres, musulmans, dones i homes de tots els colors i creences, persones de totes les preferències i identitats sexuals, tots hem d’aprendre a compartir. Des dels abolicionistes i els activistes de les revoltes d’esclaus fins als freedom riders dels autobusos segregats; des de les segudes del Sud i les marxes a Washington DC reclamant llibertat i justícia per a tothom fins a les manifestacions de Black Lives Matter contra els assassinats de joves i nens negres, i la separació de nens immigrants dels seus pares que demanaven asil a un país que havia donat la benvinguda als “fatigats, els pobres, les masses atapeïdes que desitgen respirar amb llibertat"; en aquesta història trobem un model per resistir. Persones de tots els orígens es manifesten, camarades de pell fosca i de pell clara, amb pancartes que diuen: “Aquí estamos y no nos vamos”; “Soc filla d’un immigrant i n’estic orgullosa”; “No és el meu president”. La nostra herència comuna.

I reconec que els temors d’infància d’anys enrere em tornen a ocupar els somnis; l’angoixa pels meus fills negres adults quan van pel carrer de nit. Homes forts, sí, homes valents, però vulnerables, si no sempre en cos, sí en esperit, amb una sensació de seguretat substituïda per una sensació d’amenaça.

No vaig respondre a aquell home del carrer que va cridar aquelles obscenitats a la seva filla, però em vaig jurar que la pròxima vegada recuperaria la veu.

Sempre que escolto aquestes paraules sento la promesa, el clam:

“On són els blancs?” És el moment de respondre a aquesta pregunta. Aquí, amb vosaltres. A primera línia.

Notes
1. Jane Lazarre, The Communist and the Communist’s Daughter; Duke University Press, 2017.
2. Toni Morrison, Playing in the Dark, Whiteness and the Literary Imagination; Harvard University Press, 1992.
3. Alice Walker, “Good Night Willie Lee, I’ll See You In The Morning,” poema inclòs en una col·lecció del mateix títol. The Dial Press, 1975.
4. Cançó gospel de principis del segle xx que es va cantar al moviment pels drets civils dels EUA.
5. Cançó gospel de principis del segle xx que es va cantar al moviment pels drets civils dels EUA.
6. Lletra de James Weldon Johnson i música de John Rosamond Johnson.
7. Lletra de Lift every voice and sing.