Barcelona Metropolis

Pensem en la democràcia atenenca, en el seu demos: per una banda, tan avançat que obria un conflicte permanent entre aristocràcia i plebs; però per l’altra, tan excloent que deixava fora dones i esclaus i es fonamentava en l’imperi sobre altres polis. Diverses tecnologies, a més de les reformes polítiques i de la institució del sorteig, la van fer possible: la tècnica urbana de crear espais per al demos, en particular per a l’ekklesia o assemblea, i el desenvolupament de tècniques d’oratòria, properes i hereves del teatre (una altra institució democràtica). L’art de la paraula en públic feia possible i alhora limitava la democràcia atenenca. Una assemblea depèn de la copresència física dels participants i del desenvolupament de tècniques de parla i d’escolta. A Atenes, molts conflictes —per exemple, el que va conduir a la condemna de Sòcrates— sorgien perquè a l’aristocràcia no li queia bé que hi hagués gent que ensenyés a parlar i convèncer a l’assemblea. Acceptaven a contracor la democràcia política, però no la distribució democràtica del coneixement.

Fixem-nos ara en les complexes relacions entre tecnologia i democràcia avui dia. Quan escric aquestes ratlles, tot és confós sota el cel, com deia l’antiga dita de Mao: les mateixes tecnologies de la comunicació que han mantingut la societat en marxa presenten algunes de les amenaces més greus per a la democràcia. Recentment, Donald Trump s’enfronta a xarxes socials com TikTok, la qual anima els joves a resistir a les seves fanfarronades i a no assistir als seus actes; o a Twitter, on els tuits del president es qualifiquen com a perillosos; tot i que Trump també ha estat capaç de convèncer Facebook que no censuri les seves notícies falses, la qual cosa ha motivat una repulsa general contra la plataforma per part de grans anunciants. Aquestes tecnologies, que han mantingut els serveis mínims mentre el món estava confinat, desperten temors i inspiren angoixes sobre un futur d’amenaces a la privacitat i d’un treball al domicili encara més exigent quant a temps i atenció. Els darrers mesos, les converses diàries i els mitjans de comunicació s’han omplert d’una barreja d’escatologies totalitàries i previsions optimistes sobre les possibilitats de les tecnologies informacionals.

En aquests mesos de pandèmia, hem avançat significativament en l’àmbit de la interconnexió a la feina, a l’escola i als serveis socials; mentre tantes coses s’han enfonsat, internet ha sostingut l’esforç social. Hem sentit repetir aquesta idea una vegada darrere l’altra. Però de qui són les plataformes que tan alegrement fem servir per mantenir converses i videoconferències i treballar a distància? Cal que ens adonem que són propietat de macroempreses que adquireixen un poder autònom i geoestratègic fins i tot sobre els estats i defineixen les formes que adoptaran els pròxims antagonismes mundials. Gairebé tots els progressos en què se sosté la interconnexió informàtica del món van ser d’origen procomú, de codi obert: els protocols que permeten internet, el sistema operatiu Linux. Els nous programes de videoconferència que d’uns mesos ençà fem servir tan freqüentment estan desenvolupats en HTML 5 (HyperText Markup Language, versió 5), un llenguatge obert. I, això no obstant, el món de la comunicació s’ha apropiat de tots aquests desenvolupaments i ha creat un entorn dominat per grans empreses que sustreuen les macrodades que produeix el tràfic d’informació. Les universitats espanyoles s’han afanyat a fer servir en l’ensenyament a distància la plataforma Blackboard, que emmagatzema les dades al núvol d’Amazon; les reunions de gestió a tots els nivells d’organització se celebren a Google Meet o Zoom; els correus electrònics mateixos de moltes universitats ja s’emmagatzemen als colossals dipòsits de dades de Google. Sorprèn la facilitat amb què una tecnologia disponible per a tots ha donat lloc a aquesta immensa màquina d’obtenció de macrodades formada per les plataformes. Molt poques vegades s’ha fet servir Jitsi Meet, una multiplataforma per a videoconferències grupals de codi obert que no exigeix cap vinculació amb un compte ni la instal·lació del programa a l’ordinador com a font de dades.

S’ha criticat moltes vegades el concepte filosòfic de subjecte cartesià, s’ha injuriat fins l’infinit la tècnica moderna depredadora de la natura. Però és molt difícil trobar en aquests manifests alguna al·lusió històrica als opulents subjectes de poder que determinaven el naixement del capitalisme i orientaven la història vers l’etnocentrisme i la supremacia blanca. No hauria estat possible l’autoritat d’aquestes macrocompanyies sense els progressos tècnics en navegació —per derrotar les esquadres dels imperis peninsulars—, o sense les armes automàtiques —que van permetre que petits exèrcits professionals dominessin les poblacions d’Àsia, Àfrica i Amèrica del Nord—. Les tecnologies i les sobiranies es van entrellaçar per forjar el món contemporani.

Tornem ara al nostre món. Caldria estendre això que he afirmat sobre les plataformes de videoconferència a l’entorn tècnic complet sobre el qual construïm les societats. Quan pensem en el subjecte de la política, pensem en les institucions i els dispositius de l’Estat, en les institucions internacionals, en els partits i sindicats, i també en els moviments socials, en el teixit d’associacions de base que sostenen la resistència a les diverses formes d’exclusió. Tota aquesta trama en què neix i es desenvolupa la sobirania política necessita una sobirania tecnològica per tal que la seva presència històrica sigui real: sense apropiar-se de les capacitats de transformar tècnicament el món, sense una distribució justa del coneixement, la voluntat política sempre dependrà del poder epistèmic i tècnic-hegemònic i dels seus senyors.

Referències bibliogràfiques

Mumford, Lewis, El pentágono del poder. Pepitas de Calabaza, Logroño, 2016.
Winner, Langdon, La ballena y el reactor. Una búsqueda de los límites en la era de la alta tecnología. Gedisa, Barcelona, 2009.