Barcelona Metropolis

Per començar, és dels pocs llocs on pots anar al vespre. Al marge d’això, que és una tonteria, crec que sempre ha tingut sentit, també en els mals moments. És una trobada on pots viure una experiència col·lectiva amb altra gent i formar part d’alguna cosa que està passant ara i aquí. Aquest ara i aquí tan poderós del teatre, tan balsàmic i necessari.

No sé quina dir-te, però Txèkhov és un autor que ens serveix, per aquesta mirada cap al futur que llancen sempre els seus personatges. Tot i que, com que sempre estem en crisi, ara Txèkhov és recurrent. Això de les coses que s’estan esgotant i estan a punt de canviar... Com que fa molts anys que vivim amb aquesta sensació, Txèkhov es torna molt eloqüent. Com a Les tres germanes, que acabem de fer al Lliure. Fent-la, vaig tenir la sensació que era una obra per a ara. El mateix plantejament escenogràfic, amb els actors tancats darrere uns vidres, era previ a la pandèmia. La gent ens deia que era una escenografia “covid”. De sobte, sí, vaig tenir la sensació que aquesta obra era eloqüent.

Una família tancada en una bombolla. En vaig parlar molt amb l’escenògraf, el Lluc Castells. I amb el Marc Artigau i la Cristina Genebat, quan en fèiem l’adaptació. La bombolla, la bombolla… I ara estem tots plegats ficats en una macrobombolla.

Hem de marxar d’aquí, hem de tornar a començar, això és possible... Però no ho acaben de posar en marxa. Els grans projectes se’ls escapen, els passen per sobre. Queden atrapades per les petites coses: la feina de profe, el “m’he enamorat d’aquest”, “no puc amb la meva parella perquè cada dia la trobo més ruca”... Aquestes petites coses que ens engoleixen.

Hi vaig ser com a actor i vaig començar a fer de director, amb La forma de les coses i American Buffalo, que recordo amb molt carinyo. Va ser l’Àlex qui em va convidar a fer-les. I van aparèixer coses molt xules, com el 2666.

Sí... El tema dels diners és un tema, però no és el tema. La mirada de l’Àlex estava aquí, a obrir el Lliure a Europa i al món.

No volia fer-ho. No m’hi vaig presentar. Vaig sonar més a la premsa que en les converses reals que teníem la gent vinculada al Lliure. No m’hi atrevia, en aquell moment. Em semblava un monstre massa gros: tot just estava començant a dirigir espectacles de petit format i pensava que tenia un recorregut a fer, encara. També volia seguir fent d’actor. No m’hi sentia preparat. El Romea tenia una altra dimensió, amb només una sala, privat...

Ara em sento més preparat del que em sentia en aquell moment, sí.

Em vaig adonar que pensava molt en com faria les coses si jo dirigís l’obra en què estava participant. Després d’un assaig o d’una funció, pensava en com hauria resolt jo aquesta o aquella escena; posava en qüestió les decisions preses pel director o la directora de torn. Fins que un dia em vaig dir a mi mateix: “Para la xerrameca sobre això i, si creus que les coses s’haurien de fer de manera diferent, fes-les”.

Eren obres i autors amb els quals em sentia molt connectat. Vaig començar per obres que eren molt d’actors. M’apassionava treballar-hi i continua apassionant-me. Aquestes obres demanaven i feien possible una feina molt a fons amb els actors.

Ni l’un ni l’altre. Crec que els conec molt a bé tots dos. Molt talentosos, molt diferents, cadascú en el seu món... Però crec que hi ha una tercera via. Aprens amb la gent. Això és un ofici, com diu Mamet en llibres com Una profesión de putas, que llegíem als noranta. Insisteix molt en això. Jo, com més va, més m’adono que és així, que no és cap rucada. Els oficis es basen en la relació mestre-aprenent. Quan estàs començant has de tenir les orelles molt obertes, cosa que no vol dir que segueixis els seus passos. El més xulo és quan l’aprenent agafa un altre camí, on segur que hi ha coses del mestre.

A còpia de fer-ho menys, perds la pràctica. Potser estic una mica desentrenat i t’ho mires des de més lluny. Ara tinc ganes de reprendre la gira d’Una història real, que va escriure i dirigir Pau Miró, precisament per posar-me en risc, per defensar una història. Em convé, per salut. Em demano a mi mateix: “Has de posar-te el casc i sortir allà”, perquè és com la primera línia de batalla.

Sí... A Les tres germanes no vaig poder perquè hi havia un vidre, cosa que els actors van agrair. Soc molt d’anar als actors i tocar-los, i posar-me amb ells i fer-ho amb ells. Sempre amb molt de respecte, però, de vegades, és la manera d’explicar-te, en lloc de buscar les paraules. Això és un tema, sempre, per al director: trobar les paraules. Peter Brook deia que el més important és saber quan has de parlar i quan has de callar. I és veritat. De vegades, has de callar i deixar que les coses passin. De vegades, però, has d’intervenir-hi.

Jo soc molt respectuós amb els autors. Hi penso molt. Vas a recollir un premi i envies agraïments a la producció, als actors... I després penses: “No hem dit res de l’autor!”. I afegeixes: “Col·legues, tot això ho hem començat, ho hem aixecat, ens ha fascinat... per culpa de la història que ha escrit algú!”. Com que no tinc gaire confiança en mi mateix, en l’escriptura, m’agrada adaptar els textos dels altres. I m’agrada fer-ho amb un petit equip, amb el Marc i la Cris. M’agrada fotre-hi mà per convertir un text que no és teatre en una obra de teatre, o per actualitzar una obra de teatre clàssica.

Si escrius poesia, és impossible. M’agrada molt treballar en grup. Sempre m’ha agradat. Potser és una de les raons per les quals em dedico al teatre. A la televisió es fa molt més, i també al cinema, on sovint hi ha dues o tres persones que signen un guió. Per què no en el teatre? Per què no trencar la idea de l’autor poeta? És una possibilitat: hi ha autors que són grans poetes, com Koltès, Mouawad o Butterworth. En una altra dimensió i en un altre tipus d’obres, és possible l’escriptura col·lectiva. Em diverteix molt.

Són molt bons explicant històries. Sí, poden desconstruir-les, negar-les, però tot neix en això: que són molt bons explicant històries. I potser és que ho necessiten molt. Peter Brook deia que els anglesos són els millors actors del món. Jo no sé si és veritat ni si ell ho pensa de debò. Però parla sobre el sentimentalisme a l’hora d’actuar i com manegar les emocions. Diu que els mediterranis les tenim molt en primer terme, que hi ballem. En canvi, els anglesos són tan maldestres, tenen tants problemes a la vida real amb les seves emocions, amb tantes inhibicions i pudors que, a l’hora d’actuar, van per camins tangencials i acaben fent interessant la seva actuació. Potser necessiten tant explicar històries perquè la seva interacció personal està tan protegida que és a través de la ficció que s’acaben d’explicar a ells mateixos.

Perquè el teatre contemporani em parla més directament. Quan llegeixo alguns d’aquests autors que hem comentat o d’altres, m’hi connecto amb més facilitat. Ara tot això s’està movent, potser per l’edat. I em permeto llegir un clàssic com si fos contemporani. He agafat textos contemporanis perquè m’agraden més, sobretot com a director. I no, no he fet cap Shakespeare. És una assignatura pendent.

​Una bona pila: Hamlet, Rei Lear, Timó d’Atenes, Macbeth, Romeu i Julieta... I cada vegada, com a actor, he flipat. Com a espectador vull veure teatre contemporani, però després sempre penso: “Que bé que un director hagi decidit muntar un Shakespeare i proposar-me que hi sigui”. En canvi, obro Shakespeare i penso: “Quin muntaria? Com ho faria? Potser Hamlet o Rei Lear serien les que faria...”. A les altres hi trobo sempre algun problema, coses que me’n distancien. Com a actor, posar-te allò a la boca és poderós. De sobte, t’emociones quan t’adones que aquelles frases que dius van ser escrites fa tant de temps...

Haurà de passar un temps sense que ningú no la faci pel mig, perquè es tracta d’una obra que es va fent...

A l’Oriol li agrada tornar a certes coses. És molt lliure. Fa poc que la va dirigir Pau Carrió, però, tot i així, si té ganes de fer una cosa, la fa.

La Brutal s’ha convertit en un actor importantíssim en el nostre panorama teatral tan petit i tan vilipendiat. És important que hi sigui.

​Espero que sí. M’agradaria, per seguir fotent-me en problemes, per seguir creixent i sortir de l’ou. Surts d’un ou i te’n fots en un altre. Està bé anar-los trencant... En el nostre ecosistema s’hauria de pensar seriosament que les coses que neixen aquí surtin d’aquí. S’ha d’intentar... Anar a dirigir una cosa a fora, amb actors de fora, m’encantaria. El camí natural seria, primer, treure alguna cosa que has fet aquí, amb la teva gent. Això ja podria haver passat. Tothom ha de tenir ganes de fer-ho... Ara, les coses ja no surten ni de Catalunya, gairebé. No hi ha ni gires estatals. Només comptades produccions que tenen un perfil molt comercial. Els teatres públics no van enlloc. Hi ha moltes obres que moren massa ràpid.

Fan servir un llenguatge més exportable, amb produccions que són exportables. Però hi hauria d’haver la voluntat de treure els teatres d’aquí.