Barcelona Metropolis

Sarah Whiting és una figura clau en l’arquitectura contemporània. La seva trajectòria combina pràctica professional, docència i crítica, amb un enfocament interdisciplinari i una visió transformadora del disseny. Amb el seu lideratge, impulsa el debat sobre el paper de l’arquitectura en la societat i fomenta comunitats diverses, espais de reflexió i nous paradigmes en la formació i la pràctica arquitectònica.

Sarah Whiting és una de les veus més escoltades de la pràctica acadèmica nord-americana, centrada en la dimensió pública de l’arquitectura i en la perspectiva inclusiva de la ciutat. És degana de la Graduate School of Design (GSD) de la Harvard University, on ocupa la càtedra Josep Lluís Sert, i sòcia fundadora de WW Architecture, un despatx d’arquitectura que va crear juntament amb el soci i cofundador Ron Witte. Filla d'acadèmics amb estrets vincles amb França —la mare era de nacionalitat francesa i el pare, professor de literatura francesa—, la seva formació ha entrellaçat diferents àmbits de l'arquitectura.

Es va graduar a Yale amb un Bachelor of Arts, i allà mateix va exercir com a editora de la publicació universitària Yale Daily. Durant aquella etapa, va entrar en contacte amb Peter Eisenman, una de les figures més influents per als crítics de la seva generació, que la va animar a continuar els estudis en Arquitectura. Així, després de la primera formació a Yale, on va explorar la teoria i la història de l’urbanisme, Whiting va ingressar a Princeton per cursar-hi un màster en Arquitectura. Posteriorment, va obtenir un doctorat en Història i Teoria de l’Arquitectura al MIT, sota la direcció de Stanford Anderson.

Tanmateix, la trajectòria estrictament acadèmica no és suficient per entendre la complexitat del seu perfil. Durant la seva etapa formativa, va treballar en tres despatxos clau que van marcar-li el desenvolupament professional: amb Peter Eisenman a Yale, amb Michael Graves a Princeton i amb Rem Koolhaas (OMA) a Rotterdam. La decisió de treballar amb tres arquitectes i pensadors d’aquesta envergadura reflecteix la seva ambició intel·lectual i la seva recerca constant per aprofundir en la naturalesa del projecte arquitectònic.

Parlar de disseny abans que d’arquitectura

Whiting ha desenvolupat una gran capacitat per a l’anàlisi crítica dels arguments arquitectònics en els projectes. La seva formació transversal li ha permès construir un marc teòric des del qual reivindica, de manera recurrent, una comprensió holística i generalista de l’arquitectura. De fet, prefereix parlar de disseny abans que d’arquitectura, amb la qual cosa reflecteix una ambició per transformar el món des de les formes.

Després del doctorat, va iniciar una trajectòria com a teòrica, editora i acadèmica que la va consolidar com una referència en l’àmbit anglosaxó, especialment entre aquells pensadors que van representar una alternativa als corrents predominants en la teoria arquitectònica. Un moment clau en la seva carrera va ser la publicació, el 2002, de l’assaig Notes Around the Doppler Effect and Other Moods of Modernism, escrit juntament amb Robert Somol. Amb tan sols cinc pàgines, aquest text va generar un intens debat en l’àmbit teòric durant la dècada següent. Per primera vegada en molt de temps, es plantejava una alternativa al pensament dialèctic dominant en l’arquitectura crítica. Mentre figures com Rudolf Wittkower, Colin Rowe, Peter Eisenman o K. Michael Hays centraven els debats al voltant de l’autonomia disciplinària i argumentaven en termes dicotòmics (forma versus performativitat, forma versus programa…), Somol i Whiting van irrompre amb una proposta radicalment diferent. “Defensàvem una arquitectura cool, accessible, popular i més preocupada per l’impacte ambiental que per la complexitat del discurs teòric”, explica.

En l’àmbit acadèmic, el seu compromís amb l’educació es distancia del model imperant de les escoles d’arquitectura com a simples centres de formació professional per al mercat. Per a Whiting, “el paper de la universitat és construir ‘bombolles de temps’, espais on els estudiants puguin reflexionar, experimentar i trobar la seva pròpia veu dins la diversitat d’enfocaments arquitectònics”. Per fer-ho possible, aposta per comunitats diverses, inclusives i acollidores, on el debat i l’experimentació siguin fonamentals.

La seva arribada al deganat de la GSD de Harvard va coincidir amb un context complex, marcat per l’impacte de la covid-19 i la sacsejada social del moviment Black Lives Matter. El seu lideratge representa la institucionalització d’una renovació en el discurs acadèmic nord-americà. En un moment en què les universitats de prestigi han adquirit un paper clau en el debat polític i la transformació social, el seu projecte a la GSD ha convertit l’escola en un hub d’arquitectes, intel·lectuals i acadèmics amb influència més enllà dels Estats Units. Des d’aquesta plataforma, Sarah Whiting continua alimentant la conversa sobre el potencial del disseny en la vida urbana i ens convida a participar-hi. Així ho va fer en una jornada organitzada pel CCCB el passat mes de gener. A partir d’una breu presentació sobre els reptes de l’espai públic avui dia, va compartir amb els assistents que omplien la sala Mirador de gom a gom reflexions sobre el potencial de la formació dels arquitectes com a agents de canvi. “Hem d’aconseguir que la gent abandoni el seu aïllament”, remarca.