Barcelona Metropolis

Segons Esposito, l’impolític suposa que no hi ha cap altra realitat excepte la del poder, sense que això porti ni a una apologia ni a una condemna d’aquest, sinó a assumir el conflicte com a única realitat de la política. D’altra banda, contraposa l’impersonal i la persona vivent com a possible sortida per distingir entre una vida valuosa i una altra de menys valor.

La trajectòria intel·lectual de Roberto Esposito s’inicia a una edat molt primerenca, amb la publicació de dos llibres, un sobre les neoavantguardes italianes i un altre sobre Vico i Rousseau, tots dos publicats el 1976. Ja el 1980, la seva obra inclou referències a Maquiavel, autor central per a Esposito. Justament el títol de la revista Il Centauro (1981-1986) remetia a una figura central del pensament florentí. En aquesta revista, que tindrà una importància crucial en el món intel·lectual italià, Esposito anirà elaborant un pensament i un recorregut que sistematitzarà a Categorie dell’impolitico (1988), llibre que marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria.

La noció de l’impolític havia estat elaborada per Cacciari en un article de 1978 titulat L’impolitico nietzscheano i apareixia en un moment de rearticulació de la relació entre la filosofia i la política, entre els intel·lectuals i els partits polítics. Aquest procés va ser especialment marcat a Itàlia, on la subordinació de la intel·lectualitat al Partit Comunista Italià (PCI) havia estat molt forta fins als anys 70, a partir dels quals van començar a sorgir diferents corrents de pensament que van trencar amb el PCI, com per exemple el pensament feble de Vattimo, el pensament negatiu de Cacciari, l’operaisme de Tronti i de Negri. En aquesta època, declina definitivament la figura de l’intel·lectual orgànic i comença un procés de revisió crítica dels conceptes i supòsits amb què s’havia pensat la política.

En aquest marc, l’impolític va sorgir com una manera realista de mirar allò polític des dels seus marges, i partia del diagnòstic que les categories polítiques de la modernitat estaven esgotades i que per això n’era necessària una deconstrucció, similar a la que havia operat Heidegger amb la metafísica, fins a trobar un llenguatge alternatiu capaç d’explicar el nostre present.

L’impolític implica, doncs, una forta crítica tant a la filosofia política com a la política filosòfica i, més decisivament, a tot tipus de teologia política, ja sigui la cristiana, que intenta connectar allò polític a un bé o valor o extreure el bé dialècticament del mal, o bé la funcional i moderna que va de Hobbes a The concept of the politic de Schmitt, que troba en la distinció amic-enemic el criteri distintiu d’allò polític. Aquests últims seran –juntament amb el subjecte cartesià– els grans ídols negatius d’Esposito. Quant al filòsof alemany, l’impolític assumeix plenament els seus diagnòstics, però en canvia el signe. Pel que fa a Hobbes, el sacrifici de la “comunitat originària” de l’Estat de naturalesa a favor de l’Ordre sobirà se situarà al centre de tota la seva reflexió posterior, que gira entorn del paradigma d’immunització. A Categorie dell’impolitico, la crítica a Hobbes –i a la filosofia política moderna tout court– se centra en la seva teoria de la representació, que per a Esposito és sempre de l’Ordre, mentre que la política, el conflicte i la pluralitat de l’existència –com allò impolític mateix– és allò irrepresentable. Per a l’italià, la totalitat de la filosofia moderna, de Hobbes a Hegel, es mou en la direcció en què “el compliment de la subjectivitat és possible només pel sacrifici de la seva immediatesa natural”, per una alienació a favor de l’estat en el qual “el dret dels individus pugui realitzar-se només en forma d’un poder absolut destinat a dominar-los” (Termini della politica, p. 24-25 de la versió espanyola, titulada Confines de lo político).

De forma inversa, immune és aquell que és dispensat de la càrrega del munus, que se sostreu de les obligacions però també dels honors que aquestes comporten. Per aquest motiu, l’individualisme modern en què es basa el nostre dret i la nostra política és vist com una de les modalitats paradigmàtiques d’allò immune, com a defensa d’allò propi, privat, que oposa al buit del comú un buit encara més gran.

Tanmateix, communitas i immunitas no són termes antagònics, sinó dos pols en un continuum, un de positiu i l’altre de negatiu, segons comenta el mateix Esposito al llibre Immunitas. Per a Esposito, és impensable una comunitat –una donació, una exposició, un intercanvi– que no apel·li a una certa forma d’immunitat que protegeixi la vida, però això implica el risc de sacrificar totalment la vida, la relació i la seva conservació, com tendeix a fer el paradigma immunitari centrat en la protecció negativa de la vida davant d’allò que l’amenaça. La deriva immunitària sempre pot transformar-se en una forma mortífera de resoldre el conflicte al qual ens exposa el ser-en-comú.

A Immunitas, Esposito constata que la lògica i el lèxic immunitaris dominen cada vegada més el llenguatge jurídic i biomèdic, però també l’antropologia i la sociologia. La immunització implica protegir la vida per via negativa, dialècticament, fent-li provar dosis no letals de mort, per evitar el contagi. L’agent privilegiat del contagi, al qual es dirigeixen gran part dels nostres temors actuals, adquireix forma de virus: ja sigui un virus informàtic, la sida, les armes biològiques o la immigració, sempre se’n busca evitar a tota costa la proliferació incontrolada. Aquest contagi sorgeix del contacte dels cossos, cosa que explica la centralitat –metafòrica i real– del cos en tots els àmbits de la nostra existència. D’altra banda, Esposito evidencia el caràcter polemològic que adopten els tractats de medicina a l’hora de descriure el funcionament del sistema immunitari, i afirma que “al perill cada vegada més difós que amenaça allò comú hi respon la defensa cada vegada més compacta de l’immune” (Immunitas, p. 13 de la versió espanyola). Però si no hi ha un punt exterior a la immunitat, la comunitat només pot pensar-se en tensió amb ella mateixa. Per això explora una immunitat comuna a partir de la manera com el conflicte immunològic entre l’embrió i l’òvul a la gravidesa és la condició de possibilitat de la vida i en la possibilitat d’un si mateix immunològic, en què la identitat s’altera i s’afirma alhora, de manera que es converteix en allò més individual i més compartit.