Barcelona Metropolis

En efecte, una de les múltiples derivades d’aquesta situació d’emergència és que ha obligat als governs a treballar més des del problema que des de les competències, més des de la col·laboració i la proximitat que des de la jerarquia i la distància (quan, precisament, l’escenari natural de les administracions públiques és el de l’estructura piramidal amb una distribució clara de competències). Estem passant per situacions en les que ja no val dir allò de “farem una comissió”. Qui mana és el problema, i les solucions que es contemplin han d’estar directament connectades a ell. És molt diferent veure la coordinació o les alternatives a peu de carrer i des de l’epicentre mateix del problema que pensar-hi a l’atalaia des d’on cada organització o departament acostuma a relacionar-se amb la realitat. Allò que guanyem en perspectiva des de la llunyania es perd en concreció. En aquest sentit, els cants recentralitzadors que ara se senten s’equivoquen profundament.

Per altra banda, sembla evident que la mobilitat global es veurà qüestionada seriosament, i amb ella la hiperactivitat dels grans hubs aeroportuaris. Les mesures de seguretat que es van adoptar després dels atemptats de l’11-S ara s’incrementaran amb controls de temperatura, certificats d’immunitat reconeguts internacionalment, equips de protecció personal, distàncies als accessos i reducció de l’aforament als avions. Altres protocols semblants es podrien traslladar als trens i al transport públic en general. Les activitats comercials, culturals, esportives i turístiques que suposin aglomeracions de persones també hauran de modular-se en funció de les exigències de salut que es vagin prescrivint. En cada cas s’hauran de combinar diversos paràmetres: els de les autoritats sanitàries; la voluntat per part del públic a seguir les indicacions en relació amb els objectius de l’acte (l’equilibri entre els incentius per assistir-hi i els desincentius per la quantitat de precaucions que s’hauran de prendre); i la capacitat logística de la qual disposin les entitats, les empreses o les institucions que organitzin l’activitat.

Les ciutats es veuran també obligades a repensar la seva dinàmica econòmica, laboral i social, així com la seva estructura urbana. Això que aquests dies és un experiment de teletreball a gran escala pot acabar transformant les ciutats i les seves connexions amb l’entorn metropolità. A mesura que s’inverteixi més en la connectivitat de totes les activitats, es veurà reduït l’atractiu potencial de la densitat com a factor d’innovació. Malgrat això, les ciutats punteres en coneixement, ciència i innovació tecnològica mantindran sens dubte tot el seu atractiu, tot i que hauran de repensar la vigència de les seves línies d’investigació i la conveniència de buscar nous mecanismes de coproducció i de coresponsabilitat en la relació entre els projectes empresarials i les dinàmiques d’inversió pública[1].

La significació que estan tenint en el moment actual els serveis de primera línia (infermeria, emergència, alimentació, neteja, assistència) ha de ser reconeguda no només simbòlicament, sinó laboralment. Hem d’afrontar urgentment els límits evidents que presenten les institucions[2] d’acollida de persones grans tot buscant fórmules que permetin als ancians seguir vivint a casa seva i en entorns socials i valorant la lògica de les cures, que requereixen una posada al dia. El mateix passa amb les greus carències en la provisió de productes bàsics i en la xarxa d’alimentació de proximitat, que ha posat de manifest la dependència que tenen les ciutats. La diversificació de les activitats econòmiques (amb una presència més elevada d’indústria tecnològicament avançada) i la incorporació d’espais de producció de proximitat (de productes bàsics, especialment alimentaris) que redueixin la dependència exterior són plantejaments que s’hauran de reconsiderar després d’aquesta situació excepcional.

Impacte desigual

L’impacte de la crisi de la covid-19 no s’ha distribuït de manera equitativa[1] en el conjunt de les ciutats. Aparentment, ens trobàvem davant d’un virus “democràtic” en el sentit que podia afectar per igual a persones de qualsevol condició, edat, gènere o lloc de residència. A la pràctica, i després de vàries setmanes d’evolució de la pandèmia i de confinament, tenim dades més que suficients sobre la incidència desigual de la crisi del coronavirus. Els impactes de la malaltia han estat superiors entre les persones grans, els nuclis familiars que viuen en espais més limitats, aquells qui tenien professions o oficis que requereixen més contacte social o entre els ciutadans que s’han vist obligats a treballar, malgrat la pandèmia, a causa de la seva especialitat. Convé repensar la relació entre l’espai privat i l’espai públic a les ciutats. Les fórmules que s’estan aplicant en algunes per limitar la sobreocupació de l’espai urbà per part dels cotxes, com les superilles de Barcelona, poden jugar un paper clau en aquest propòsit.

Els efectes colaterals de la crisi sanitària, com la pèrdua de feina, el tancament d’escoles o la ruptura de lligams de proximitat, han provocat una major precarietat i han generat més problemes de subsistència bàsica a persones amb feines pitjor remunerades, sense estatut legal consolidat o en condicions de connectivitat digital inexistents o molt fràgils. La multiplicitat d’aquest tipus de factors en una mateixa persona o col·lectiu provoca, com sabem, situacions de més exclusió social i vulnerabilitat. Són situacions que, a més, no permeten respostes segmentades, ja que requereixen abordatges complexos i personalitzats. Heus aquí la importància de projectes d’inversió multifactorial, com el Pla de Barris de Barcelona, que permeten abordatges integrals per evitar que les desigualtats augmentin i generin bretxes vitals més significatives.

Les fases posteriors a la crisi, de “desescalada” o “desconfinament”, també posaran a prova les ciutats. Si no ha estat fàcil aconseguir un més que notable seguiment de les recomanacions de salut per combatre la pandèmia, pot ser tant o més difícil aconseguir que tornin a posar-se en marxa els equipaments, comerços, centres educatius o espais públics de tot tipus, atenent a les seves peculiaritats, als tipus d’activitat, als públics als quals es dirigeixen, etcètera. Per altra banda, un altre interrogant que hem de plantejar-nos és si els avantatges ja esmentats en termes de mobilitat i de qualitat ambiental de les ciutats als quals ha obligat la situació d’emergència podran mantenir-se d’alguna manera. Sembla clar que aquesta crisi ens ensenya els errors comesos en separar natura i cultura[1], tot afavorint l’hegemonia dels imaginaris urbans com a sinònim d’innovació i progrés i infravalorant la importància de mantenir equilibris bàsics entre ciutat i hàbitat. En aquest sentit, com en tants altres, ens queda l’interrogant de saber si la “nova normalitat” després de la crisi de la covid-19 anirà cap a la resiliència (tot mantenint les nostres pautes i maneres de fer, malgrat el xoc produït) o si a conseqüència de la pandèmia i del seu impacte brutal en la “normalitat” aconseguirem trencar amb rutines i hàbits, la qual cosa ens permetria millorar les nostres condicions de vida urbana i afrontar millor les inevitables crisis a les quals haurem de fer front.

La crisi del coronavirus està essent massa costosa en vides i penalitats com per parlar-ne com si fos una oportunitat. Però sí que ens pot permetre posar de manifest les coses en què val la pena insistir, i la ciutat n’és una. Llocs en què la proximitat, el veïnat entre desconeguts, la possibilitat de viure junts, de tenir la nostra pròpia autonomia i de ser reconeguts en la nostra diversitat, mantenen tota la seva força i atractiu. Les ciutats obertes són, i han de seguir essent, una expressió de vida concentrada.