Barcelona Metropolis

Quedar clar que Barcelona Pròxima és un llibre important. Tot i que sense les pretensions ni l’aura d’un autor de renom, potser caldrà situar-lo a l’alçada del Barcelones, de Manuel Vázquez Montalbán, justament reeditat, gairebé en paral·lel, pel mateix Ajuntament. S’hi poden trobar tant semblances com diferències: Vázquez Montalbán guanya en els apartats gràfic, poètic, periodístic i de relat històric; Ulied té avantatge en els camps filosòfic, tècnic, de coneixement de l’administració local i d’urbanisme comparat. Però el que justifica aquest involuntari efecte mirall és que Barcelona pròxima —que amb prou feines cita de passada Vázquez Montalbán i menysté igualment noms, actors i escenaris clau de Barcelones, com Josep Maria Huertas, Paco Candel, les associacions veïnals o molts barris— es pot llegir com a símbol o referent de certa hegemonia cultural a la ciutat d’avui.

Potser no ho han buscat així ni l’autor ni encara menys els editors, però el relat d’Ulied funciona com a negatiu actual de la Barcelona preolímpica que va retratar Vázquez Montalbán i, alhora, com a revers de la moneda de curs legal, en certs ambients intel·lectuals, encunyada per les obres de l’antropòleg Manuel Delgado i pel Ciutat Princesa de la filòsofa Marina Garcés. Per cert, ella sí que surt àmpliament referenciada a Barcelona pròxima (gairebé tant com l’arquitecte Vicente Guallart) i li serveix a l’autor per cloure l’obra reivindicant “l’actitud de resistència activa de les comunitats i dels moviments socials” i la raó poètica de Heidegger. Un colofó que remarca el concepte de retroprogressisme (Heidegger és això, igual que Ildefons Cerdà i la seva aposta per ruralitzar les ciutats) que impregna tota l’obra i que vol maquillar (amb la referència als moviments socials, que surten tan poc com les veïnes i veïns) el gran elogi de la tecnocràcia que és el llibre sencer.

 “Segons Hannah Arendt, deixebla de Heidegger, i amant seva durant cert temps, l’intent de fer pensar críticament els arquitectes i els enginyers era impossible”, recorda Ulied. Però ell se’n surt força bé, ampliant l’abast del sentit crític a altres professions i col·lectius i completant l’equació Heidegger-Arendt amb Cerdà i Sennet (i, de pas, una mica de Saskia Sassen). Ulied, que treballa de consultor arreu del món, va néixer a Sant Andreu, viu a la Vila Olímpica i ha escrit el llibre des de la casa familiar de Sant Miquel de Balenyà, d’on ell mateix és regidor d’Urbanisme per ERC. A Barcelona pròxima fa tot l’exercici des d’una admiració confessa per “l’enginyer utòpic i el polític pragmàtic” que va ser Cerdà. I sobretot, malgrat amagar-se darrere d’ambigüitats i assumir o plantejar fortes contradiccions, escriu des de l’elogi a la ciutat... i a la tecnocràcia de l’alcalde franquista José María de Porcioles i de l’enginyer urbanista Albert Serratosa.

Serratosa i Porcioles són els veritables protagonistes del llibre, malgrat Pasqual Maragall, Oriol Bohigas, Jordi Borja, Manuel Castells, Oriol Nel·lo, Joan Roca, Josep Maria Montaner o el difunt Joan Antoni Solans siguin secundaris de luxe que també han construït, habitat i pensat la ciutat. Potser ara algun d’ells, o algú altre, la voldrà repensar de nou i, en pro d’una altra hegemonia cultural, contradir Ulied com “Arendt contradeia Heidegger, i Sennet la contradiu a ella”. Ni que sigui per intentar entendre i fer entendre, des de Barcelona al món, la paradoxa (més brutalista que retroprogressista) que Ulied obre descarnadament (i no tanca) quan contraposa el jove Younes, de Ripoll, que va perpetrar l’atemptat de les Rambles de Barcelona, l’agost del 2017, amb el Mohamed Atta que va estudiar arquitectura, enginyeria i planificació urbana i, el setembre de 2001, va estavellar un avió contra les torres bessones de Nova York.