Barcelona Metropolis

Fabricar l’enemic

Tal com apunta Bridle, “el símptoma prototípic de la paranoia clínica és la creença que algú ens vigila, però aquesta creença ara és raonable”. En un món en què ja hi ha més smartphones que persones i on cada telèfon intel·ligent és un sistema d’espionatge eficaç que recopila automàticament informació personalitzada sobre què fem, on anem i què desitgem, tot condueix al marc mental de la paranoia i la conspiració. I d’aquest marc es nodreix la retòrica ultra, addicta a la fabricació de l’enemic, a qui es construeix lingüísticament com un model sinistre de maldat contra el qual estan justificats la mentida, l’insult o qualsevol arma de desinformació massiva.

Donald Trump ha piulat en múltiples ocasions —sempre sense aportar proves o raonaments, només mitjançant enunciats-exabruptes autojustificats per la sospita—, que l’escalfament global és una conspiració contra les empreses estatunidenques, probablement algun tipus d’intriga xinesa; o ha sostingut a les xarxes que Obama mai ha estat ciutadà estatunidenc i, per tant, mai no hauria d’haver sigut president del país. Amb l’objectiu de justificar la seva crida a aixecar un mur per evitar que les colles de mexicans “assassins i violadors” envaeixin Estats Units, i tot i disposar del servei d’intel·ligència estatal més sofisticat del món, Trump va preferir, al mode sofista, recórrer a vídeos pobres, d’indubtable impacte viral i cuinats en llocs web conspiranoics com a prova de càrrec.

Seguim el recorregut d’una fal·làcia ultra a Espanya. El líder de Vox, Santiago Abascal, va anunciar la seva proposta d’un “pin parental per defensar els nens menors de sis anys de l’adoctrinament en jocs eròtics. Afirmem que l’ensenyament de jocs eròtics es troba lluny de l’educació i al costat de la corrupció de menors”. Aquest pseudoargument, potenciat per l’assertivitat i la vehemència amb què el defensava l’orador que l’estava propagant, aconsegueix col·locar en la mateixa frase les paraules “educació”, “adoctrinament”, “jocs eròtics” i “corrupció de menors”, tot creant en la ment de qui l’escolta una xarxa semàntica, un món imaginable pel simple fet d’haver estat enunciat.

L’impacte als mitjans va ser immediat i es va convertir en l’objecte de debats televisius durant setmanes i de topades parlamentàries sonades. Del no res, la retòrica ultra va saber com inocular quelcom que no formava part de l’agenda informativa en un ecosistema mediàtic que actualment està mancat d’anticossos eficaços contra la propaganda ultra. El cicle de vida de la fal·làcia va culminar uns dies després, quan Pedro Fernández, regidor de Vox a Madrid, va elevar el sofisme a argumento ad hominem, és a dir, a la categoria d’insult i agressió verbal, en la seva intervenció a la seu parlamentària contra els progressistes electes: “Miri, sap què li dic? Aparti... aparti aquestes mans brutes seves del meu fill, aparti els seus desitjos marxistes i els seus apetits sexuals del meu fill i, sobretot, no li permetré, i perdi tota esperança... perdi tota esperança d’adoctrinar els nostres fills per convertir-los en malalts com vostès. Moltes gràcies”. La retòrica ultra assenyala, assetja, denigra els seus enemics i arremet contra els consensos democràtics per tal d’esquerdar-los i fer del caos una oportunitat per ser i influir.

Les xarxes socials creen gàbies de Faraday que aïllen els “mateixpensants” en bombolles d’informació autosuficients que, tot servint-se d’un flux de confirmació multimèdia en constant renovació, retroalimenten els seus biaixos, la qual cosa provoca polarització social. La retòrica ultra centra el seu arsenal de fal·làcies i sofismes en la destrucció d’allò que Bridle anomena “la zona gris”, l’espai discursiu de coexistència i cooperació entre persones, sensibilitats i comunitats diferents, el qual ara s’ha convertit en una zona de guerra comunicativa en la qual s’atrinxeren els fets indemostrables i les falsedats versemblants que la retòrica ultra dissemina mitjançant fluxos d’informació aclaparadors amb l’objectiu de fer que el sistema d’informació globalitzada s’esbotzi, sobresaturat de tanta entropia.

         En aquest mateix sentit, Christian Salmon afirma a La era del enfrentamiento que la retòrica ultra persegueix minar la confiança de les persones en el llenguatge, una desconfiança crítica que ja havia mostrat Mark Thompson al seu assaig Sin palabras. Aquesta suspicàcia ciutadana vers el valor de les paraules comporta la impossibilitat de diferenciar entre veritat i mentida. És per això que Trump ja no explica històries, no és un narrador coherent amb un projecte comprensible; és un especulador que fomenta la inestabilitat amb la seva incontinent producció de piulades colèriques per entretenir els seus seguidors mentre, en silenci, desregula l’economia nord-americana. Utilitza una retòrica ultra per avançar un programa econòmic liberal.

Com a nucli de la retòrica ultra, la fal·làcia del disfemisme apunta a dos fronts; per una part, a la denigració de l’enemic (“la dictadura progre”) i, per una altra, al qüestionament radical dels consensos democràtics (“malbaratament autonòmic” i “espoli fiscal”). Aquests són dos dels recursos verbals centrals del seu programa comunicatiu.

Parem atenció en l’ús dels verbs amb significat bèl·lic que Abascal fa servir en la seva intervenció: jutjar, defensar, il·legalitzar, combatre, discriminar, dividir, enfrontar i condemnar. L’escenari polític que dibuixen aquests verbs de gran intensitat semàntica és el d’una emergència nacional davant els múltiples perills que amenacen el país. Aquesta retòrica persegueix provocar en l’audiència l’impacte que produeix aquest tipus de lèxic emfàtic, que sobredimensiona la dissensió fins a ubicar-la en el mateix marc mental ja no de la discrepància, sinó de l’enfrontament bèl·lic.

Desacreditar els arguments contraris

En el tancament d’aquest minut final d’Abascal, guanya protagonisme la figura retòrica de la refutatio (refutació), la qual consisteix en desacreditar els arguments que són contraris o resulten desfavorables a les tesis pròpies.

Al clímax del seu discurs, Abascal clama per restaurar un ordre institucional suposadament trencat, per tornar a l’estat central totes les competències autonòmiques, per liquidar les polítiques d’igualtat. Seguint el programa comunicatiu estàndard de la retòrica ultra, el polític proposa durant el seu discurs la refutació global de l’ordre democràtic constitucional tal com el coneixem avui dia. I al mode retòric ultra prototípic, sosté la seva pseudoargumentació amb fal·làcies que han estat repetidament desacreditades per les dades estadístiques oficials aportades pels serveis de comprovació de fake news dels principals mitjans de comunicació, en dir per exemple que “la immigració il·legal omple els nostres carrers de delinqüents”.

En les darreres eleccions celebrades al nostre país, VOX va rebre 3.640.063 vots i es va convertir en la tercera força parlamentària. Aquestes són les xifres objectives que mesuren el grau de penetració actual de la retòrica ultra en la ment de la ciutadania.

Referències bibliogràfiques

Abascal, S., minut d’or al debat del 10N. Madrid, 2019. https://www.youtube.com/watch?v=NHtCw7A8OUE.
Bonilla, S. i Montolío, E., “Nueva política, nueva y vieja retórica”, a Archiletras, 7, pàgs. 144-155. Madrid, 2020.
Bridle, J., “Capítulo 8. Conspiración”, en La nueva edad oscura. La tecnología y el fin del futuro. Cátedra, Madrid, 2020.
Salmon, C., La era del enfrentamiento. Del storytelling a la ausencia del relato. Península, Madrid, 2019.
Schwab, K., La cuarta revolución industrial. Debate, Madrid, 2016. 
Thompson, M., Sin palabras. ¿Qué ha pasado con el lenguaje de la política? Debate, Madrid, 2017.
Vilarroya, Ò., Somos lo que contamos. Cómo los relatos construyen el mundo en que vivimos. Ariel, Barcelona, 2019.