Barcelona Metropolis

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1949) ha creat un univers literari propi. La seva escriptura capta i universalitza, des de la subjectivitat, l’aire atribolat de la seva època. Ho demostra que sigui un dels autors més traduïts i prestigiats internacionalment. El 1973, va debutar amb Mujer ante el espejo contemplando el paisaje, a l’editorial que acabaven de crear Beatriz de Moura i Oscar Tusquets. Cinquanta anys després, Vila-Matas torna a col·locar-se davant del mirall, contemplant Vila-Matas: “Potser el més atractiu de l’exercici de la literatura als nostres dies és el fet meravellós que el llenguatge no és quelcom que reprodueix la realitat, sinó que la construeix i la desconstrueix, la fa i la desfà des d’una subjectivitat inevitable”.

Em devia passar per alt el moment, potser per haver començat a escriure sense ús de raó. O no, esperi. Hi va haver una època en què vaig percebre que un dia em podria sentir escriptor. Ja anava pel quart llibre publicat, Nunca voy al cine, escrit a casa de Paco Monge a Mallorca. Mentre componia en una taula braser els relats, era conscient que un dia, uns quants anys més endavant, potser els podria millorar. I, miri, no fa gaire. Una nit de l’abril passat, algú es va interessar per saber en quin moment m’havia sentit escriptor. Em va agafar per sorpresa i li vaig donar quatre o cinc respostes diferents que no em van convèncer gens, perquè sentir-me escriptor, el que se’n diu sentir-me escriptor, això no crec que m’hagi passat mai. Seria fins i tot una mica extravagant que m’hagués passat tenint en compte que Kafka, per exemple, va dir que la seva escriptura, la seva obra, no era allà per res més que per conduir a la recerca de l’obra.

Uf, només sé que, amb catorze anys, de tant veure cinema “no apte per a menors” al Texas del carrer de Bailèn, vaig escriure una breu novel·leta policíaca en què enfrontava el Bé amb el Mal. L’inici de l’acció el vaig extreure de l’arrencada d’El falcó maltès, el primer film de John Huston. Un detectiu privat rep al mig de la nit una trucada telefònica i, de seguida, una trama ben embolicada es posa en marxa. El Bé era un dels germans de la meva mare, i el Mal, un altre. La vaig titular Sus dos tíos i passava al Congo occidental. El meu oncle, el suposadament canalla del meu llibret, es va deprimir en llegir-me. Alguns dies més tard, vaig ser obligat, per imperatiu familiar, a estudiar Dret, que no m’interessava gens. En compensació pel meu disgust, em van permetre inscriure’m a l’Escola de Periodisme a les tardes. No vaig perdre, doncs, el fil de l’escriptura.

A primer de Periodisme vaig ser elegit delegat de cultura. Vaig creure que estava obligat a organitzar alguna cosa i se’m va acudir muntar un concurs de cantautors catalans de la meva generació. El vam anomenar Festival, com si fos el de Benidorm. Entre els joves hi havia Pau Riba, artista aleshores molt incipient, el Pau d’abans de viatjar a Formentera. Per votació popular va ser el vencedor, i hi va haver escàndol pels cabells llargs i la manera de vestir-se (ara ens semblaria un gentleman), i, sobretot, per les lletres. Recordo el professor Carlos Nadal, destacat periodista de La Vanguardia, preguntant-me com era possible que el net de Carles Riba escrivís aquelles lletres tan absurdes. A l’edició següent del Festival, es va presentar un llavors completament desconegut Sisa, i no tan sols es va endur el primer premi, sinó que va enlluernar tothom.

La meva impressió és que, en aquells dies, una cosa molt potent, com sorgida del fantasma del Maig del 68, de la qual en realitat ningú no sabia res, s’estava despertant i posant en marxa.

Barcelona ha canviat molt, i el món, també. En una novel·la sobre la desmemòria d’Europa, una embogida i genial obra búlgara que acabo de llegir, Las tempestálidas, de Georgi Gospodinov, hi ha una clínica a Zúric per a malalts d’Alzheimer, en la qual les instal·lacions reprodueixen les diverses dècades del segle xx en detall, cosa que permet als pacients tornar a l’escenari dels anys de la seva plenitud. En aquesta clínica suïssa, cada país de la Unió Europea tria la seva dècada preferida, aquella de la qual aconsegueix tenir un millor record.

Si em convidessin a triar els millors anys de Barcelona, em quedaria amb l’etapa que va del 1977 (el món del pintor Ocaña i la revolta de la Rambla com a imatge nuclear d’aquella gran explosió de llibertat) fins al maig del 1980, quan arriba Pujol. Era una Barcelona poderosa, ja molt abans que els Manolos cantessin allò de “Barcelona tiene poder, su paseo de Gràcia es su poder”. Ara aquest passeig és un bulevard cursi per a turistes de les restes del Titanic, un passeig que ha perdut l’encant i acull firmes de moda que imiten noms de supositoris.

Els canvis monumentals no els puc deslligar de la meva vida personal, en què la literatura té un paper central. I, pel fet que m’és difícil deslligar-los, diria que, després de mig segle molt mogut, només queda dempeus per a mi la zona alta del passeig de Sant Joan, encara avui clavada a la meva memòria. En part, per La calle Rimbaud, que és l’únic dels meus textos que parla de la meva infància i un dels que més m’estimo, potser perquè el sento rabiosament meu, de la mateixa manera que percebo amb claredat que és indestructible de tan profundament autèntic com és. L’associo a aquella recomanació de Hemingway per a joves principiants en una famosa entrevista publicada el 1954 per The Paris Review: “Tot el que has de fer és escriure una frase veritable. Escriu la frase més veritable que puguis… i després continua des d’allà”.

Per sort per a mi, no tot temps passat fou millor. En contra del que molts suposen, la nostra era és una època fascinant per a l’exercici de la literatura. Potser el més atractiu d’això, en els nostres dies —encara que parlem sempre que aquesta literatura ha d’esquivar la pròpia desaparició, la mort de l’autor, del text i del llenguatge—, està en el fet meravellós que el llenguatge no és quelcom que reprodueix la realitat, sinó que la construeix i la desconstrueix, la fa i la desfà des d’una subjectivitat inevitable. I això crec que ens situa davant d’un món de possibilitats extremes, infinit.

És clar que, darrerament, la tan en boga intel·ligència artificial ha complicat encara més el paper futur dels escriptors. Però això, des que vaig llegir Tom McCarthy dient alguna cosa sobre aquesta qüestió, ja ho tenia jo previst i no m’alarma en absolut. Al contrari, m’anima a continuar, sabent que vaig cap al silenci, cosa que significa, per a mi, haver de travessar territori sioux, un camí en el fons apassionant, per allunyat que estigui d’aquell entorn cultural en què vaig créixer i que buscava la innovació permanent.

Cap mena d’angoixa. Em sento acompanyat per autors contemporanis que percebo propers. Resistir és el que faig des de petit, des que, dia a dia, aconsegueixo obrir els ulls i em pregunto què faré les hores següents. I, com li deia, des que vaig llegir Tom McCarthy, ja tenia més que previst aquest paper tan complicat que els espera als escriptors.

L’adjectiu prescindible pot causar un temor lògic, però no hi prestaria tanta atenció. Si el nostre clima actual és fascinant per a la literatura és perquè, si l’observem bé, veurem que, en certa manera, tot s’està convertint en escriptura. Edward Snowden, com explicava l’altre dia McCarthy a Antonio Lozano, ens ha ajudat decisivament a prendre’n consciència: passegem per un carrer i queda rastre del nostre pas per allà en algun ordinador que reposa en una cripta al mig del desert de Nevada. La qüestió política crucial és gairebé una qüestió pròpia de la literatura: què és el que queda enregistrat i qui té accés a llegir-ho? En aquesta època, l’escriptura i la lectura han vist reforçat el seu paper. És clar que algú dirà: “Oh, però, d’altra banda, anem cap a la desaparició de la literatura”. Bé, però d’això tracta tota l’obra, per exemple, de Samuel Beckett. I ja no en parlem de la de Blanchot, el meu admirat Blanchot, que va insinuar que la idea d’escriure era absurda, que hom hauria d’aspirar al silenci. “Queda poc per dir”, va escriure Beckett. “Com ho farem, per desaparèixer?”, va preguntar Blanchot. Cada dia en sabem més, sobre com ho farem per desaparèixer. Per desaparèixer, escriurem. “S’escriu per veure morir una mosca”, deia Marguerite Duras.

Em vaig adonar que era el que buscava quan, a la sortida de l’hospital Clínic, vaig començar a corregir, de manera cada dia més sorprenentment entusiasta, el tímid esborrany inicial de Montevideo. Aquell esborrany l’havia acabat abans d’entrar, el desembre del 2021, a l’hospital, per rebre un trasplantament de ronyó, donat més que generosament per la Paula, per la meva estimadíssima, des de fa tants anys, Paula. En corregir, en reescriure, em desconcertava aquell entusiasme creixent, ja que no l’havia experimentat mai, encara que, és clar, continuava corregint i ampliant detalls (cosa també estranya en mi, que sempre he escrit de pressa). I, a mesura que continuava amb el nou Montevideo, anava veient com, de manera paral·lela, tant l’autor com l’obra respiraven, en efecte, cada cop més vius.

És possible que la gairebé imperceptible i lleu millora diària de salut influís en la creixent atracció que sentia per l’esborrany que estava modificant i que, de vegades, com el meu cos, semblava avançar i millorar tot sol. Cap a les pàgines finals, després de fugir de l’infern de Bogotà (situat en una habitació del Beaubourg de París amb vista a la ciutat suïssa de Sankt Gallen), escrivia emocionat, i per això vaig entrar lateralment al tema de l’elevació: “T’has convertit en els darrers temps en un escriptor al qual les coses li passen de debò. Tant de bo comprenguis que el teu destí és el d’un home que ja hauria d’estar desitjant elevar-se, renéixer, tornar a ser. T’ho repeteixo: elevar-se. A les mans hi tens el teu destí, la clau de la porta nova”.

Sense deixar mai de ser a Barcelona, vaig escriure Montevideo com si em trobés a París. No va ser deliberat. Simplement, la meva ment no se’n va moure, però això ho vaig veure quan el llibre ja estava acabat. Amb tot, a la darrera pàgina, Barcelona no és precisament absent. Pel que fa a la meva zona zero, no sabria què dir-li, no soc bo per a les descripcions i, a més, sospito que hi fa molt de fred.

És un viatge vertical, de nord a sud de la ciutat. Un trajecte en què, per poder passar pel passeig de Sant Joan, me’n surto sempre molt bé. Vaig fins a la mateixa zona on, en una revetlla de Sant Joan, l’anomenat Pijoaparte va sorgir de les ombres del seu barri i va baixar caminant per la carretera del Carmel. I des d’allà baixo fins a la inevitable Rambla, que un dia ho va ser tot per a mi. Eren temps en què una gent brutalment local constituïa el seu únic espectacle, un gran riu d’humanitat i de bogeria que baixava fins al mar, com encara es pot veure a la gran ciutat de Nàpols.

Perquè és a prop de casa meva i l’arquitecte que la va crear va ser ni més ni menys que Rafael Guastavino, que, molts anys després, va construir la gran volta de la Grand Central Station. Així doncs, l’Escola és la meva connexió personal, glamurosa, amb Nova York. Per a fotografies, va sobrada de decorats de tota mena, alguns de fins i tot futuristes, ja que Guastavino tenia un punt genial… És clar que també el tenia com a estafador. Més motius per haver-la triat: la fotogènia de l’Escola me la va descobrir Philipp Engel, el dia que em va citar sota el rellotge. “Quin rellotge?”, vaig preguntar.