Barcelona Metropolis

Les grans ciutats sempre s'acompanyen d'un relat que les impulsi al món. Aquests relats poden ser generats des d'instàncies institucionals (i en aquest cas solen tenir l'embranzida de la propaganda política) o poden emergir de la cultura de la ciutat i guanyar-se l'oficialitat gràcies a l'acceptació popular. El consens unànime que ens identifica amb una història s'assoleix, però, quan compta amb un suport institucional i alhora és refrendat per la ciutadania. D’aquí en pot sorgir un relat guanyador, que doni identitat i sigui motor de canvi. El relat olímpic en seria un gran exemple.

Quan triomfa un determinat relat correm el perill que es converteixi en únic i uniformitzador. I és necessari que al seu voltant hi hagi espai perquè hi creixin les males herbes de la dissidència, la disconformitat de la contracultura. Perquè són els inconformistes els que poden fer emergir les idees que amb el temps poden regeneren o substitueixen discursos hegemònics obsolets.

En el debat d'aquest plec analitzem per què la crisi de l'audiovisual no facilita la creació de noves imatges i relats des de la ciutat de Barcelona i del país. Alhora ens preguntem, a partir del darrer llibre de Julià Guillamon, per què la contracultura dels anys setanta va ser esbandida pels Jocs Olímpics i per què els creadors, encara ara, viuen sumits en una certa impotència.