Barcelona Metropolis

Pensadora de referència en l’estudi del treball, Méda sorprèn pel seu discurs apassionat, directe, documentat i rigorós en defensa del treball en general i de l’assalariat en particular; també per la seva fermesa en sostenir l’alternativa de construir una societat més democràtica, justa i ecològicament sostenible.

La professora Méda va néixer el 1962 a Sedan (França), petita ciutat fronterera amb Bèlgica i escenari de múltiples batalles al llarg de la història. Tal vegada això ha influït en els trets bàsics de la seva personalitat, dels quals en destacarem tres. Primer, és una intel·lectual d’esquerres compromesa que forma part de la generació post-68, no postmoderna. Segon, és una pensadora en els límits acadèmics de la filosofia, la sociologia, les polítiques públiques, el gènere, l’economia, l’ecologia; gran part de la seva mirada àmplia i complexa s’explica per una trajectòria de formació, potser una mica indecisa a l’inici, que li ha aportat un bagatge de coneixements imprescindibles per exposar els valors i les idees que ara defensa. Tercer, és una batalladora incansable, com demostren els seus llibres publicats, els innombrables articles que ha escrit i la seva nombrosa aparició en diferents mitjans i institucions.

Méda va visitar Barcelona convidada per CCOO i el postgrau d’Anàlisi del Capitalisme i Polítiques Transformadores UAB-UB. Ella és, sens dubte, una figura clau al voltant de l’estudi actual del treball. Va ser alumna de l’Escola Normal Superior de París, on li van ensenyar una filosofia “extremament clàssica” i, més endavant, de l’Escola Nacional d’Administració (ENA), on es va familiaritzar amb les polítiques públiques. Entre un i altre estudi es va prendre el seu temps per considerar que els filòsofs “érem ànimes nobles que dissertàvem sobre el món sense tenir instruments per canviar-lo”. D’altra banda, a l’ENA “no hi tenia cabuda l’esperit crític, tot era pur pragmatisme”, però li va facilitar l’entrada a la Inspecció General dels Assumptes Socials, un departament molt jove on es va familiaritzar amb l’auditoria, el control i l’avaluació de les polítiques socials. Després va estar deu anys al DARES, un organisme creat per Martine Aubry el 1993, desenvolupant un tipus d’investigació sobre el treball per establir un pont entre les administracions i l’acadèmia. En aquella etapa es van aprovar les lleis de reducció del temps de treball, que també han deixat petjada en el seu itinerari. Més endavant va dirigir la recerca al Centre d’Estudis per a l’Ocupació.

El 2009 s’habilita com a professora de sociologia i, el 2011, es converteix en professora de la Universitat Paris-Dauphine. Això no obstant, no apaivaga el seu esperit inquiet: al mateix temps que imparteix classes, també dirigeix l’Institut d’Investigació Interdisciplinària en Ciències Socials (IRISSO). Alhora, manté amb Florence Jany-Catrice la càtedra d’Ecologia, Treball i Ocupació del Col·legi d’Estudis Mundials. El 2016 va ser distingida amb la Legió d’Honor.

Una mirada conscient al passat, l’actualitat i el futur

Arribats aquí, s’ha de reconèixer que Dominique Méda atresora un coneixement envejable que transmet en forma de riques i panoràmiques observacions sobre el món del treball i la societat que l’acompanya, en una mirada conscient al passat, l’actualitat i el futur.

Ens diu que “el treball no es una cosa universal, sinó que té una història”. En certes societats primitives “no es distingia de qualsevol altra activitat quotidiana”; igualment, “els historiadors mostren oficis, activitats i tasques a la Grècia clàssica, però buscaríem en va la nostra noció de treball”. És a partir de l’edat mitjana que es dona un cert reconeixement al treball en una doble vessant: positiva, com a obra divina i humana o com a acte profitós i útil; però també en un sentit negatiu, ja que s’acompanya de dolor i patiment (“treball prové de tripalium, un instrument de tortura”).

A què es deu, la degradació de les condicions de treball? L’autora aporta diversos arguments: la globalització i financerització, les novetats en l’organització del treball, en les tecnologies, en la gestió empresarial i, en particular, en la gestió pública. Ara bé, el problema nuclear és el canvi de consens social sobre el treball, “des del predomini de la justícia social i la protecció social (estat del benestar) fins a una societat mercantilitzada i privatitzada en la qual el benestar i la protecció només es poden aconseguir amb el treball individual, mentre que l’Estat només impulsa la mercantilització (workfare state)”. Aquesta darrera visió ha estat imposada per organitzacions internacionals (OCDE, FMI i UE), que sostenen que s’han de suprimir totes les normes sobre el treball per aconseguir un mercat d’ocupació autoregulat.

No és només el canvi material (condicions de treball, reducció del salari directe i dels serveis socials), és també la decepció. L’ascensor social s’ha aturat. L’acumulació de mèrits —és a dir, els estudis— ja no obre les mateixes portes de mobilitat social. En les empreses, les promeses d’autonomia i responsabilitat han donat pas a renovats instruments de control i disciplina sobre el treball i el temps, particularment estressants per a les persones. Només els països nòrdics impulsen encara mesures de participació i treball de qualitat; són països amb una alta taxa de sindicalització. Així mateix, la inseguretat o la precarietat abraça avui dia desocupats i precaris, però també treballadors fixos i autònoms. L’alternativa emprenedora amaga degradació; allò que s’anomena uberització no és altra cosa que precarietat. Igualment, la conciliació de la vida laboral i la familiar forma part de les promeses incomplertes.