Barcelona Metropolis

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Són paraules del filòsof Antonio Gramsci quan es refereix als moments de canvi. Avui vivim un moment de canvi sobre els futurs dels treballs i és normal tenir por. Però cal tenir clar que el futur desitjable es construeix i que les nostres decisions, individuals i col·lectives, importen. Cal construir-lo.

Sempre que parlem de futur cal parlar de futurs en plural, de possibles futurs. Per analitzar, de manera àmplia, els possibles futurs del treball i els seus impactes, faré servir tres eixos o dimensions: la feina o les tasques, l’organització de la força laboral i l’espai de treball. En anglès es parla en termes de work, workforce i workplace^[1]. Si teniu una bona intel·ligència espacial, ho podeu imaginar com un cub tridimensional o un diagrama d’eixos X, Y i Z. Per a cada una d’aquestes dimensions podem situar dos punts extrems: la visió clàssica i la visió més innovadora, rupturista o futurista.

La dimensió “feina”, és a dir, el conjunt de tasques a desenvolupar, ha tingut tradicionalment un fort component humà. Hem necessitat persones per fer la feina. Les persones aprenen i s’especialitzen, creant un avantatge competitiu respecte als altres en el moment de fer una determinada feina. A l’altre extrem d’aquesta dimensió hi situem l’automatització de la feina amb màquines o algoritmes. No hi ha intervenció humana i es pot generar desocupació tecnològica. Tenim exemples que van des de robots industrials dins les fàbriques dels nous models de cotxes elèctrics, robots que fan de repartidors i robots domèstics per parar taula i posar el rentaplats fins a algoritmes que escriuen articles per al diari The Guardian o fins i tot algoritmes creatius que dissenyen mobles inspirats en un alvocat. Recomano el minidocumental Mi empleo, mi futuro,[2] de la Fundación COTEC, per entendre les possibilitats i els límits de l’automatització.

Pel que fa a la dimensió “força laboral”, la manera tradicional de construir-la ha estat a partir d’empleats amb una relació laboral de llarga durada a partir de les habilitats que necessita l’empresa per crear els productes o serveis. La idea és tenir els empleats “en propietat”, no compartits amb altres empreses, de la mateixa manera que com a família ens comprem un vehicle. A l’extrem contrari, rupturista, hi trobem les plataformes digitals laborals (Glovo, Deliveroo, Rover, Voice123, Malt, Fiverr, Etsy, etc.), on la força laboral que entrega el producte o el servei és externa, en una relació de treball autònom. Aquest extrem és possible gràcies a les tecnologies digitals, que redueixen de manera dràstica els costos de coordinació i transacció. Puc aconseguir el talent que necessito, quan el necessito i allà on el necessito de manera ràpida i eficient. La naturalesa de l’empresa canvia^[3].

Un moment ideal per fer-nos preguntes sobre futurs desitjables

Encara pensem i debatem els futurs dels treballs de manera esbiaixada, sota un prisma molt tradicional. Per exemple, reduir el concepte de persones treballadores només a les assalariades agrupades en un centre de producció físic. Aquest és només un dels punts possibles al llarg dels tres eixos que hem repassat abans. Podem començar a fer combinacions entre els tres eixos: força laboral híbrida de persones i màquines, algunes en remot i d’altres a l’oficina, algunes assalariades i d’altres freelancers. Explorar el cub tridimensional obre un ventall quasi infinit de maneres de treballar i maneres de viure que tindrà múltiples i forts impactes sobre les ciutats, les metròpolis i el territori en general.

També caldrà posar al dia tot allò que envolta aquest cub: diàleg social, sistemes de protecció per a les persones treballadores, dret laboral, esquemes fiscals, sistema formatiu, definició de carrera laboral, etc. que han estat pensats i dissenyats des del punt de vista tradicional i que ja han demostrat mancances en d’altres escenaris. Tampoc ens podem oblidar de l’impacte de totes les noves tecnologies i els nostres drets digitals^[1].

Ens trobem en un impàs, en una transició crítica. En paraules de l’emprenedora americana Lisa Gansky, “between the no more and the not yet”^[2], és a dir, entre allò que ja no serà i allò que encara no acaba de ser.

El filòsof italià Antonio Gramsci escriu sobre els moments de canvi: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. És normal estar desorientats. És normal tenir dubtes, tenir por. En un moment de canvis tenim molt clar tot el que deixem enrere i no tenim ni claredat ni certesa sobre les possibles millores que ens pot oferir la nova destinació. Mantinguem la calma. Les maneres de treballar i de viure han evolucionat constantment al llarg de la història de la humanitat. Ara també.

Un moment de canvis és un moment ideal per fer-nos preguntes sobre els futurs dels treballs, per tal que siguin futurs desitjables. Hem de tenir clar que arribar a un futur desitjable no succeeix de manera automàtica. Els futurs es construeixen. Les nostres decisions, individuals i col·lectives, importen. Els futurs no existeixen, només les nostres decisions existeixen. Les decisions que, aquí i ara, prenem, i les que deixem de prendre. Els futurs o bé els dissenyes tu mateix o te’ls dissenyen per tu o, en el pitjor dels casos, en contra teva. T’hi apuntes?