Barcelona Metropolis

En els darrers anys hem vist aparèixer noves formes de protesta que sovint han derivat en violència al carrer. Són esclats de naturalesa diversa que han acabat en aldarulls, enfrontaments amb la policia i destrosses al mobiliari urbà. Barcelona ha estat recentment escenari d’aquest tipus de violència urbana, com abans ho van ser Gènova, Seattle, Praga, París, Londres, Burgos o Estocolm.

En l’impuls d’aquestes protestes sobtades, altament expressives i amb un component mediàtic molt acusat, hi trobem moviments que lluiten per velles causes com la independència de Catalunya, l’antifeixisme o la llibertat d’expressió, però també nous col·lectius socials que actuen espontàniament moguts per la ràbia o per una angoixa vital que els porta a utilitzar l’enfrontament com a eina per reclamar atenció i sacsejar l’ordre establert.

No hi ha violència sense causa, encara que de vegades costi identificar-la. En el rerefons d’aquestes manifestacions hi ha diversos motius i diverses maneres d’expressar l’enuig, però sovint aflora també un malestar latent que té a veure amb les desigualtats creixents, el trencament de l’estat del benestar i els canvis econòmics i laborals que deixen una part important de la població a la intempèrie. Els protagonistes solen ser joves, però no sempre és així, com s’ha constatat en el moviment de les Armilles Grogues a França, on van intervenir persones de totes les edats que mai s’haguessin imaginat a si mateixes enfrontant-se a la policia. Que alguns joves hagin interioritzat que sense violència no se’ls fa tant de cas ens hauria de moure a una reflexió profunda sobre l’eficàcia dels actuals mecanismes de participació democràtica.

Més que un desafiament a l’ordre establert, hem de veure aquestes protestes com el símptoma d’un malestar social i d’uns conflictes que cal gestionar. La ciutat aplega en un mateix espai anhels i interessos contraposats, i sovint és també l’escenari on es gesten i s’anticipen les contradiccions del futur. El conflicte no és necessàriament negatiu, però s’ha de saber canalitzar i, sobretot, s’ha d’evitar que s’expressi de manera violenta. No es pot banalitzar ni justificar de cap manera la violència, però tampoc s’ha de criminalitzar la protesta. Una bona política de seguretat és aquella que atén les causes del conflicte i orienta la seva gestió a l’enfortiment de la cohesió social i la participació ciutadana.