Barcelona Metropolis

L’expressió “Model Barcelona” per a Alessandro Scarnato seria un programa de transformació urbana d’inspiració socialdemòcrata (mai portat a la pràctica del tot), amb participació del capital públic i del privat, en el qual els arquitectes assumien un compromís intel·lectual i cívic que volia tant recuperar l’endarreriment en infraestructures i serveis com construir una ciutat al servei dels ciutadans, i amb el turisme com a motor econòmic imprescindible.

L’expressió “Model Barcelona” té a hores d’ara significats diversos, no només perquè els elements que en formen part han evolucionat, sinó perquè el que es discuteix són els seus elements constitutius.

Si per a alguns s’hauria de definir com un urbanisme redistributiu i participatiu, nascut en les lluites de la Transició i desvirtuat pels Jocs Olímpics, per a Alessandro Scarnato seria un programa de transformació urbana d’inspiració socialdemòcrata (mai portat a la pràctica del tot), amb participació del capital públic i del privat, en el qual els arquitectes assumien un compromís intel·lectual i cívic que volia tant recuperar l’endarreriment en infraestructures i serveis com construir una ciutat al servei dels ciutadans, i amb el turisme com a motor econòmic imprescindible.

Un projecte així no refusaria el fenomen archistar –neologisme en castellà que es refereix a l’arquitecte famós o “estrella”–, sinó que aquest seria un factor important de la projecció internacional de la ciutat, entesa com una mena de “ciutat estat”, una metròpolis amb una necessària projecció supranacional. Els Jocs Olímpics, doncs, no en serien una desvirtuació, sinó l’oportunitat de portar-lo a terme, ja que en els anys anteriors s’havien definit el projecte en l’àmbit teòric i també el marc legal necessari per intervenir en la trama urbana, però les accions acabades eren poques i la ciutat vella –objecte essencial de l’estudi– continuava sent un barri pobre i marginal.

Contundent en la seva definició i defensa del model, Scarnato es mostra més ambivalent en l’anàlisi de la seva crisi o, en tot cas, n’ofereix una perspectiva complexa, allunyada de les crítiques que culminen en el crit pràcticament xenòfob de “la Rambla per als barcelonins”. Assumeix l’eslògan del pas d’un “model” a una “marca” (i, amb ell, la perspectiva que suposa que disposar d’una marca és negatiu), però disculpa l’actuació (sobretot la inicial) de Procivesa, que per als crítics ja era especulativa. Ataca la banalització, però en fa una definició molt concreta, centrada en el trencament de l’equilibri entre contemporaneïtat i herència històrica. I, al capdavall, situa la mort del model en la dificultat d’assumir en un termini breu els inconvenients de viure en l’èxit i les seves conseqüències no volgudes (com el mobbing, la corrupció o la captura de la ciutat pel capital internacional), i el punt d’inflexió en el 2004.

El llibre es clou amb l’afirmació rotunda que en trenta anys Ciutat Vella ha millorat i fent l’ullet a la corporació municipal actual, malgrat que les respectives definicions del “Model Barcelona” em semblen prou diferents. El repte: superar el col·lapse de la capacitat regenerativa d’un model periclitat. Les receptes, massa vagues i sense preguntar-se què ha de produir Barcelona: defugir els escenaris de consum estandarditzat, donar la direcció a la política, més habitatge públic, reduir els vehicles privats, recuperar el sentit cívic dels arquitectes.