Barcelona Metropolis

Europa es troba davant d’una crisi d’hegemonia neoliberal que podria obrir el camí als governs autoritaris, però que també pot permetre recuperar i intensificar les institucions democràtiques a través del que Chantal Mouffe denomina populisme d’esquerres. Segons l’autora, aquest constitueix l’estratègia política més prometedora per revifar i expandir els ideals democràtics a l’Europa actual.

Ens trobem en una època clarament inestable de la política democràtica. En molts països europeus som testimonis de l’èxit creixent dels partits populistes de dretes. Des de diversos cercles se sent la reivindicació que la democràcia està en perill, i moltes veus fan saltar l’alarma davant d’un possible retorn del “feixisme”.

No hi ha cap dubte que ens trobem davant d’una crisi d’hegemonia neoliberal que podria obrir el camí als governs autoritaris, però que també pot oferir l’oportunitat de recuperar i intensificar les institucions democràtiques, debilitades per la condició “postdemocràtica” derivada de trenta anys de neoliberalisme.

Aquesta condició postdemocràtica és producte de diversos fenòmens. El primer, que he proposat anomenar postpolítica, és l’esvaïment de les fronteres polítiques entre la dreta i l’esquerra. És el resultat del consens establert entre partits de centredreta i de centreesquerra sobre la idea que no hi havia alternativa a la globalització neoliberal. Sota l’imperatiu de la “modernització”, els socialdemòcrates han acceptat els “dictats” del capitalisme financer globalitzat i els límits que imposa a la intervenció estatal i a les polítiques públiques.

La política s’ha convertit en una mera qüestió tècnica de gestió de l’ordre establert, un domini reservat als experts. La sobirania del poble, concepte clau de l’ideal democràtic, s’ha declarat obsoleta. La postpolítica només permet una alternança de poder entre els partits de centredreta i centreesquerra. S’ha eliminat la disputa controvertida entre diversos projectes polítics, crucial per a la política democràtica.

Aquesta evolució postpolítica ha tingut lloc en un context socioeconòmic caracteritzat pel domini del capitalisme financer. La financerització de l’economia ha anat acompanyada de polítiques de privatització i desregulació que, juntament amb les mesures d’austeritat imposades després de la crisi del 2008, han provocat un augment exponencial de la desigualtat.

Això afecta especialment els sectors populars, ja desafavorits, i la classe treballadora, però també una part important de les classes mitjanes, que han entrat en un procés de pauperització i precarització. Es pot parlar perfectament d’un fenomen d’“oligarquització” de les nostres societats.

En els darrers anys, han sorgit diversos moviments de resistència contra la destitució postdemocràtica de la sobirania popular i les devastadores conseqüències de la globalització neoliberal. Es poden interpretar a partir del que Karl Polanyi va presentar a The Great Transformation [La gran transformació] com un “contramoviment” en què la societat va reaccionar contra el procés de mercantilització i va impulsar la protecció social. Aquest contramoviment, va assenyalar, podia prendre formes progressives o regressives.

Aquesta ambivalència també es dona en la conjuntura actual. En diversos països europeus, aquestes resistències han estat adoptades per partits populistes de dretes, que han articulat en un vocabulari nacionalista i xenòfob les demandes dels sectors populars, abandonats pels partits de centreesquerra des de la seva conversió al neoliberalisme.

Els populistes de dretes proclamen que tornaran al poble la veu que li han confiscat les elits. Han entès que la política sempre és “partidista” i que requereix una confrontació entre nosaltres/ells. Així mateix, reconeixen la necessitat de mobilitzar els afectes per construir identitats polítiques col·lectives. Amb el dibuix “populista” de la frontera política entre el “poble” i l’establishment rebutgen obertament el consens postpolític.

Aquests són precisament els moviments polítics correctes que la majoria dels partits d’esquerres no poden fer pel seu ideal consensuat de la política i la visió racionalista segons la qual les passions s’han d’excloure de la política democràtica. Per a ells només són acceptables els arguments i procediments racionals. Això explica la seva hostilitat envers el populisme, que assimilen a la demagògia i la irracionalitat.