Barcelona Metropolis

El joc capitalista consisteix a emprar un recurs social —el sistema jurídic— per obtenir un benefici privat. Es juga al servei dels actors privats, però els actors decisius no són els jugadors, sinó els seus advocats. Defineixen les regles per satisfer les necessitats dels seus clients, i ho fan mentre el joc està en marxa. És com si cada jugador de futbol tingués el seu àrbitre i aquest negociés amb els àrbitres dels altres jugadors com aplicar les regles a cada passada i a cada acció. Moltes de les accions dels advocats són difícils de detectar, ja que l’accés als contractes privats és limitat.

La manera com les societats organitzen la seva vida social i econòmica és un assumpte rellevant. Perquè un petit grup social pugui funcionar és indispensable comprendre mínimament les normes compartides, els objectius comuns i els processos de resolució de conflictes. Se sol dir que les institucions o “les regles del joc” (Douglas North) són essencials. En societats relativament petites i homogènies prevalen les normes informals. Les pràctiques quotidianes, reforçades per les autoritats, garanteixen que la major part dels membres gairebé sempre compleixin la major part de les regles. En canvi, les societats més complexes tendeixen a confiar molt més en les regles formals. Aquestes funcionen com a mecanismes de coordinació que compten amb l’aprovació de les autoritats jurídiques, com ara legislacions, tribunals i organismes reguladors, i es poden aplicar, si cal, amb l’ajuda de l’aparell coercitiu de l’Estat. L’accés a aquest aparell no es limita en cap cas al funcionariat: les persones i les empreses, per exemple, poden aprofitar aquests poders a través de la interposició de litigis o la petició a les autoritats reguladores.

Així i tot, la metàfora de les “regles del joc” és tan poderosa com enganyosa. Representa el sistema jurídic com un conjunt de regles relativament estable aplicades per un àrbitre, un observador neutral que vetlla perquè tothom les respecti. Es tracta d’una representació molt idealitzada del funcionament dels sistemes jurídics i econòmics. De fet, no seria aplicable ni tan sols a l’àmbit esportiu. Qualsevol aficionat al futbol sap que les regles solen ser generals i deixen força marge d’interpretació quan s’apliquen als fets. Era falta? La pilota ha travessat la línia? A més, els àrbitres no ho veuen tot i, per tant, els jugadors sovint se’n poden escapar, almenys quan infringeixen les regles al terreny de joc. Evidentment, els jugadors de l’equip contrari sempre poden reclamar una falta, però hauran de convèncer l’àrbitre que diuen la veritat en lloc de fingir-la amb l’esperança d’aconseguir un penal.

En l’àmbit econòmic, les coses són una mica més complexes. Les relacions d’intercanvi en les economies de mercat es regeixen per contractes redactats pels mateixos jugadors. En la teoria, negocien les condicions del contracte; en la pràctica, la part amb més poder de mercat acostuma a utilitzar un contracte estàndard, un “o caixa o faixa”. No negociem amb Amazon, Google ni Facebook les condicions d’ús de les seves plataformes; ens diuen que si fem clic a “Acceptar” vol dir que assumim les seves condicions. Algunes jurisdiccions protegeixen els consumidors del caràcter predador dels poderosos en la contractació, però, en última instància, és cosa dels consumidors defensar els seus drets, la qual cosa sol suposar un cost elevat i també temps.

En resum, les relacions econòmiques en les economies de mercat complexes no són relacions merament econòmiques, sinó també jurídiques. La llei no tan sols repara els instruments de compromís o redueix els costos de les transaccions; també permet la contractació entre parts anònimes en mercats a gran escala. Controlar les condicions de la relació jurídica és tan important com controlar el procés de producció de béns i serveis, els propòsits d’aquesta relació d’intercanvi.

A la vegada, cal controlar molts propòsits de les relacions d’intercanvi, inclosos els actius més valuosos del capitalisme avançat del coneixement o les finances, o els instruments de la llei. Antigament, la gent comerciava amb arades, bestiar i productes agrícoles. Avui, els actius financers i els drets de propietat intel·lectual constitueixen bona part de la capitalització de la borsa de les empreses que hi cotitzen. Els drets de propietat intel·lectual no existeixen per naturalesa; s’han de crear i reconèixer legalment. El mateix passa amb els actius financers. Són promeses que es rebrà algun pagament en el futur i que poden, més o menys, concretar-se. Les accions de les empreses són promeses relativament obertes que es repartirà una part dels beneficis de la companyia en cas que en tingui. En canvi, les reclamacions de crèdit ofereixen al creditor l’opció de reclamar la quantitat específica d’un pagament més els interessos en un moment determinat. A més, poden obtenir una garantia o un aval com a protecció jurídica addicional per ser reclamats.

Antigament, es feien servir pals de fusta per representar el deute dels Estats, i les accions es representaven amb trossos de paper amb els quals es comerciava. Això no obstant, no es tractava de posseir els pals ni d’acumular trossos de paper, sinó dels drets que simbolitzaven. Avui, les entrades informàtiques han substituït les representacions físiques dels drets legals. Els mateixos drets s’especifiquen en contractes detallats que solen ocupar centenars de pàgines d’incomprensible argot jurídic. A part dels advocats que els elaboren, poques persones els llegeixen o tenen temps per fer-ho. En qualsevol cas, quan els mercats canvien i els deutors comencen a deixar de pagar, els drets declarats en aquests contractes són tot el que deixen els creditors, que determinaran l’abast de les retallades que patiran. La fallida és la prova de foc dels drets creats molt abans, però amb els advocats adequats en previsió que s’esdevingui aquest fet.