Barcelona Metropolis

Qualificades com a zones verdes pel Pla General Metropolità, les barriades de la Satalia i la Font de la Guatlla han viscut molt de temps sota l'amenaça de l'expropiació i l'enderroc. En els darrers cinc anys, dues modificacions del planejament vigent les han salvat de la picota, però, des del punt de vista de la gentrificació, les dues desafectacions han tingut resultats diametralment oposats.

El portal Idealista ofereix per 725.000 € un local de 130 metres quadrats, pendent de reformar i situat al districte de Sants-Montjuïc. Té dues habitacions àmplies, “un gran terrat amb espectaculars vistes a Barcelona” i, segons el mateix anunciant, la “possibilitat real” de canviar d'ús per ser qualificat com a habitatge. Tot i així, el preu costa d'entendre fins que es llegeix que es troba al carrer de Julià, al “sorprenent barri de la Satalia”. Pels qui no coneixen aquest territori adjacent al Poble-sec, vessant amunt de la muntanya de Montjuïc, l'anunci s'entreté a explicar que “viure a la Satalia és com viure a Barcelona, però amb la sensació d'estar fora” i destaca “l'encant i l'aroma natural” de les seves casetes vuitcentistes amb hortet. Semblaria, doncs, que aquest “barri amb gust de poble petit”, a set-cents metres de l'estació de metro del Poble-sec, hauria d'haver estat sempre un lloc atractiu i reputat, de preus cars i reservat a les classes benestants. Res més lluny de la realitat.

Fins fa ben poc, la Satalia era una barriada informal, pràcticament desconeguda i condemnada a l'enderroc. El mateix li passava a la part alta de la Font de la Guatlla, a l'altra banda del recinte firal de Montjuïc. Ambdues van créixer al vessant septentrional de la muntanya, durant el període d'efervescència constructora que es va estendre entre les exposicions universals de 1888 i 1929. Inspirades pel model de ciutat-jardí, tant l'una com l'altra volien fugir de l'enrenou dels barris densos que hi ha pendent avall sense incórrer en la precarietat assilvestrada de les barraques de més amunt. El 1976, el Pla General Metropolità les va qualificar com a zones verdes, cosa que implicava la seva inapel·lable extinció. A l'espera de ser expropiats per l'Ajuntament, els propietaris tenien prohibit augmentar el volum de les edificacions existents, que només es podien sotmetre a reparacions menors de manteniment. Això n'afectava tant el preu de venda com l'estat de conservació i afavoria que els dos barris mantinguessin un caràcter popular i un paisatge suburbà, frondós i màgicament decadent.

Com és lògic, la paràlisi urbanística va resguardar els dos paratges de qualsevol transformació. Els va congelar en el temps i va propiciar la conservació d'elements patrimonials de valor notable. A la Satalia, per exemple, encara es conserva, en forma de passatge en cul-de-sac, un tram del camí Antic de València, via medieval d'origen romà flanquejada per murs de maçoneria amb grans carreus irregulars. També hi ha empedrats, mines d'aigua, sortidors, basses, aljubs, safareigs, refugis antiaeris de la Guerra Civil i La Mangrana, un casalot ruïnós que l'Ajuntament ha de convertir en equipament de proximitat. Per la seva banda, a la Font de la Guatlla destaca la masia de Can Cervera, de finals del segle xviii, també adquirida pel consistori per acollir un equipament. La fal·lera olímpica per l'ordre urbà va escombrar ben de pressa les barraques de més amunt, però les casetes amb hortet, de construcció consolidada i amb papers de propietat, van ser més persistents. Fa uns deu anys, es van produir les primeres expropiacions i van desaparèixer sota la picota algunes cases del conjunt de la Font de la Guatlla. Tot i així, la mossegada no va anar a més.

Moviments veïnals

La incertesa compartida que suposava l'amenaça d'expropiació va cohesionar els habitants d'ambdós barris, que es van organitzar al voltant de sengles moviments veïnals. Tant l'Associació de Veïns de la Satalia com la Plataforma d'Afectats pel PERI del Turó de la Font de la Guatlla —Pla Especial de Reforma Interior del 2004— van lluitar durant molts anys perquè l'Ajuntament els reconegués el dret adquirit de preexistència, els indultés de l'enderroc i els rescatés de la informalitat. A ambdues bandes del recinte firal de Montjuïc, els veïns es van sortir amb la seva. Tot i així, el resultat és diametralment oposat. Des que van ser desafectades, les propietats de la Satalia han experimentat una explosió de preus que poden haver beneficiat molt alguns veïns, però n'han condemnat d'altres al barricidi de la gentrificació. En canvi, la desafectació de la Font de la Guatlla ha anat més enllà de la mera protecció del patrimoni immobiliari i s'ha esforçat a preservar el patrimoni intangible del seu teixit veïnal. Quins aprenentatges podem extreure de cadascuna de les dues desafectacions urbanístiques? Sens dubte, la lliçó més important és que desafectar no afecta tothom per igual.

Resulta més fàcil acarnissar-se amb les altres dues contradiccions. Com el seu nom indica, el patrimonialisme mineral té predilecció per les pedres dels morts i és indiferent a les persones vives. Oblida —o obvia— que els immobles inerts són només un mitjà i que la fi última hauria de ser la vida que els omple. L'urbanisme, una de les principals competències municipals en un país d'ajuntaments febles, està dotat de capacitats per protegir el patrimoni arquitectònic però és pusil·lànime a l'hora de preservar el patrimoni intangible que li dona ús i sentit. Per combatre la gentrificació no volem ciutats melancòliques com Venècia, presa dissecada amb ulls de vidre, sinó explosions de vida com Nàpols, que sap reciclar les preexistències sense excessives reverències.

Per últim, el populisme vegetal. Mario Gaviria l'anomenava “ideologia clorofil·la”. És un idealisme naïf que consisteix a confondre el que només és verd —un camp de golf— amb el que és veritablement ecològic —un ferrocarril—. En altres paraules, si tots els barcelonins visquessin en casetes amb hortet, Barcelona arribaria fins a Mollerussa. La ciutat mixta i compacta que ens demana el futur immediat no s'assembla gens al “barri amb gust de poble petit”, a tocar de l'estació de metro del Poble-sec, que ens vol vendre el portal Idealista.