Barcelona Metropolis

Tres dècades de neoliberalisme desregulador pel costat salvatge del mercat han obturat i desfigurat les possibilitats democràtiques urbanes i han desacoblat la ciutat de la gent. Algunes experiències municipalistes recents, malgrat la inferioritat de forces, estan entestades a donar un nou protagonisme a les ciutats per combatre les desigualtats i redemocratitzar l’esfera pública.

Ciutat i sobiranies, ciutat sobirana, sobirania ciutadana; mots que porten a preguntes del tot persistents per continuar pensant en els dilemes del segle xxi. En un context de degradació social i desdemocratització global on la sobirania dels estats i la sobirania dels mercats —diguem-ho així— poc o res tenen ja a veure amb la dignitat de les persones i la sobirania dels pobles. Menys encara en absència i buit de qualsevol dispositiu de governança global que no sigui l’acceleració neoliberal; ni tan sols el miratge de la UE —que tant presumeix dels valors fundacionals que tant s’encarrega de demolir cada dia— és cap espai democràtic formal. El Parlament hi pinta poc, el BCE és fora de control públic i en l’escenari grec, italià i espanyol de 2011 va deixar ben clar de què anava una partida essencialment antisobiranista: va deposar un president grec per convocar un referèndum, va col·locar —cop d’estat tècnic— un govern a Itàlia sense passar per les urnes i —miracle miraculós— va reformar la irreformable Constitució espanyola una nit d’agost. Tot en nom de la cessió de sobirania als mercats, que tant retallen drets socials i civils com segresten la capacitat de decidir, precisament, sobre com protegir i eixamplar drets, llibertats i garanties.

En estats intervinguts o cooptats, afeblits o semifallits, pot el municipalisme protegir per sota el que es vol desmantellar per dalt? Poden les ciutats, com diria Saskia Sassen, desplegar un nou protagonisme, combatre la metàstasi de les desigualtats en les zones urbanes i redemocratitzar l’esfera pública? Aquest és l’intent desigual en què estan entestades algunes experiències municipalistes recents, que van topar en primera instància i des del primer moment amb un llarguíssim tallafoc: el sistema està més pensat per autoreproduir-se que per ser transformat, fins i tot des de dins. Hi ha un segon element advers: l’acceleració mercantilista —quan el capital ha entès que en les ciutats pivota el negoci global— pren velocitat sideral de creuer, les alternatives van a vela i sense motor. Sense oblidar, a més, que en tot sistema de poder elitista i classista hi ha una realitat translúcida i paral·lela: que hi ha qui mana molt més i cada dia, fora de les institucions locals i sense passar per les urnes, sense retre comptes de res.

En perspectiva, qui mana a les ciutats i qui en mou els fils? Qui les acaba configurant de debò, qui les desiguala i qui les desequilibra? Algú mana més que el poder del diner? Si la ciutat que fa temps que ja no és dels prodigis continua sent una marca global, quin preu en paga en segregació i exclusió socials per jugar a la lliga de la globalitat? Quina factura —quins desplaçaments, quantes precarietats, quines substitucions— abonen els seus ciutadans i les seves ciutadanes? Si fa una dècada parlàvem d’una dissortada “democràcia deslocalitzada” —en la mesura que moltes decisions cabdals es prenien de facto des de fora—, si fa anys que el moviment veïnal analitzava el poder a l’ombra del G-16 de Barcelona —l’elit de grups de poder barceloní que gairebé sempre se sortia amb la seva des de l’ortodòxia econòmica—, què n’hauríem de dir avui? Hem avançat o hem retrocedit? Quant i com de sobiranes són realment les nostres ciutats? Qui les configura, qui les planifica, qui les decideix? Qui pot més, Uber o el taxi en lluita? Consumidors fallits i espiral de preus, què ens pesa més, el poder global de la boutique o la supervivència precària del topmanta? I per què s’imposa, novament i com a metadona, la ficció del discurs de la modernitat, el miratge del creixement il·limitat i el mite del progrés lineal contra cada nova resistència?

Potser la primera reflexió necessària seria abandonar el decorat que convida a creure que vivim sota un model democràtic de poder polític i civil representatiu i socialment redistribuït, com ens volen fer creure cada dia i com gairebé cada dia queda desmentit. No hi ha gaire democràcia quan la realitat desdibuixa que estem sota règims —europeus, estatals, autonòmics, locals— fonamentalment plutocràtics a redós d’una poliarquia gens encoberta. Mana qui més té, ens deixen triar quina fracció de les elits ens disciplina la vida i votem només cada quatre anys, quan democràcia —en plenitud i plenament declinada— vol dir alguna cosa més —i algun esforç addicional major— que dipositar una papereta cada mil cinc-cents dies. Tres dècades de neoliberalisme desregulador pel costat salvatge del mercat —directe o subtil, encobert o camuflat— han obturat i desfigurat les possibilitats democràtiques urbanes i han desacoblat la ciutat de la gent. I sense aquest vincle, res no és possible. O més aviat, tot —tota distòpia mercantilista de l’acumulació per despossessió— és materialitzable en l’smart city, meitat aparador, meitat caserna. Pulsió mercantilista i pulsió autoritària, ben juntetes.

Barcelona sí, és clar, però quantes Barcelones i sota quines segregacions polítiques, elitismes culturals i exclusions socials? Quantes altres cares de la lluna? Barcelona serà capital global en els parquets mundials i en el paper cuixé de cada prospecte de l’esdeveniment de torn. Però, com que mai no hi ha història sense contrahistòria, no es podria explicar el Mobile sense l’esclavitud moderna de les subcontractes de les grans companyies i l’abassegadora llei del silenci sobre l’extracció del coltan o la sobreexplotació de les factories de Shenzhen. És possible explicar la indústria turística sense les Kellys o els impactes tòxics socials, laborals i ecològics? Podem menjar de tot en la ciutat smart al preu de la precarietat sobre rodes? Quin nivell adquisitiu cal per consumir a les catedrals de la cultura? Per a qui es dissenya la ciutat del disseny?

Des de sensibilitats molt distintes s’han emprat nombrosos adjectius per qualificar la depurada irracionalitat del capitalisme al segle xxi: “suïcida”, per l’economista liberal Miquel Puig; “senil”, per la crítica Miren Etxezarreta; “zombi”, per Anton Costas, del Cercle d’Economia. I fins tot “sàdic”, en paraules de Kaurismäki: “Ja no hi ha capitalisme, ara hi ha sadisme.” “Tots estem en perill”, escrivia Passolini. La corrosió de la democràcia avança i corca les poques coses bones que cal preservar. Fet i desfet, han anat tan lluny que ja no es tracta d’anar a un lloc millor, sinó, i sobretot, sortir del lloc pitjor on ens volen mal ficar. I les ciutats haurien de ser els dics de contenció que, sobiranament, ho permetin. En aquest estrany mentrestant —sense governabilitat global, amb estats de dret jivaritzats— les resistències seran locals. N’hi haurà prou i hi arribarem a temps? No queda clar, però afrontar, desmuntar i capgirar la regressió antidemocràtica, el retrocés antisocial i la involució autoritària requerirà múltiples esforços, lluites compartides i sobiranies recuperades. Abans que el concepte de ciutat oberta només remeti, en els termes bèl·lics d’una severa derrota, a la ciutat que ja no oposa resistència, que ja no té forces ni estris ni sobiranies per defensar-se i que ha decidit lliurar-se en harakiri a la voracitat dels seus botxins.