Quan una persona es troba a la fi del món, desapareix?
- Dossier
- des. 21
- 10 mins
Més enllà de la moda de l’espiritualitat, les qüestions profundes han d’estar presents en l’educació de les noves generacions. La clau de l’espiritualitat a l’escola és que cada criatura pugui construir un sentit vital. Connectar amb la natura, experimentar amb el silenci o imaginar constitueixen vies per reflexionar sobre el sentit de l’existència des de la infantesa.
Per a alguns, l’educació sol ser un calaix de sastre pel qual passen moltes modes que busquen atendre les exigències de cada època. Temps d’incerteses, plagues, crisis o guerres solen portar necessitats espirituals. Per a d’altres la qüestió és: això és bo o no? Per pensar sobre això, potser cal considerar el que va afirmar Abraham Maslow: “Si només té un martell, tot sembla un clau”.
La frase que dona títol a aquest article és una pregunta d’en Pedro, un nen de 5 anys,[1] que segueix descol·locant els adults: “Quan una persona es troba a la fi del món, desapareix?”. A partir d’ella, ens podem qüestionar: la fi del món i la desaparició de les persones, són temes espirituals? Com tracta l’educació laica les sospites espirituals de la infància? És fonamental acollir els seus dubtes, tot i que no necessàriament s’hi ha de donar resposta. Les preguntes són eines reflexives poderoses, no són claus per al nostre martell… Podem investigar a partir d’elles, perquè el diàleg és un valor i és un mètode que afavoreix una educació crítica, creativa i ètica.[2] Per seguir dialogant amb en Pedro, podríem explorar i narrar mites de diferents cultures,[3] ja que la mitologia té una funció cosmològica: ordena el caos, dona sentit a la realitat i s’enfronta a l’escatologia (el més enllà). I això coincideix amb els propòsits d’una espiritualitat present en l’educació.
Per què conrear l’espiritualitat de les noves generacions
La societat consumista, materialista i individualista condueix les persones a una soledat erma i sense sentit, que es tradueix en malestar. Per això es fa necessari un marc segur que permeti canalitzar els neguits, els dolors i les incerteses. Epicur, Lucreci i Sèneca afirmaven que la por ha creat els déus i ens va fer témer la mort. La pandèmia, que ha fet palesa aquesta por i altres reptes existencials, ha provocat diversos tipus de desorientació i trastorns. En el document Salud mental e infancia en el escenario de la COVID-19, UNICEF Espanya afirma que 1 de cada 4 nens/es presenta símptomes de depressió i ansietat. La necessitat d’un confort espiritual ha passat a ocupar l’interès de l’educació laica. L’ascens d’una espiritualitat oberta, no necessàriament reglada, que no exigeixi una obediència cega o acrítica, està impulsant accions educatives. La clau d’aquesta espiritualitat és que cada infant pugui construir un sentit vital. Actualment, és comú veure a les escoles classes de meditació, de ioga, de mindfulness, de filosofia. Aquest tipus de pràctiques mostra l’interès per una espiritualitat entesa com a consciència d’un mateix i de l’altre. Aquesta espiritualitat oberta no és religió, perquè no té déu ni dogma.
[1] Els noms dels infants són ficticis per protegir la identitat dels nens i nenes reals.
[2] La filosofia lúdica utilitza metodologia dialògica per estimular el desenvolupament del pensament crític, creatiu i ètic de la infància. És un moviment dins del projecte internacional Filosofia per a Nens (FpN), creat per Matthew Lipman i Ann Margaret Sharp.
[3] El projecte Noria (www.octaedro.com/noria) proposa una literatura filosòfica per a la infància, que tracta diferents temes de l’experiència humana. A més, hi ha guies per als educadors que acompanyen els infants a l’hora de jugar a pensar.
© Sandra RilovaLa religió (que és una opció familiar) és un conjunt de creences que tracta allò sagrat i la necessitat de transcendència; és una institució jeràrquica amb sentit de control moral i sociopolític. L’espiritualitat present als espais educatius, en canvi, no hauria d’estar lligada a cap religió ni a la fe en un déu, una deessa o diversos déus. És un tipus d’ètica que afirma la transcendència humana com a procés evolutiu. Busca allò sagrat en la mateixa humanitat, en l’experiència de cura i de vincle entre tots, assumint el misteri de la vida en la seva contingència.
Aquesta espiritualitat és una actitud de cerca constant de sentit: qui soc? Qui vull ser? Què és el món? Quin món vull ajudar a construir? És una espiritualitat que ajuda les persones a tenir cura d’elles mateixes, dels altres humans, de l’espai públic compartit, dels altres éssers vius, de la natura, del planeta. Pot haver-hi algun tipus de bona educació que estigui en contra de tot això?
Una aproximació espiritual de la ciència
La mestra Mar Santiago du a terme el projecte El jardín de Juanita[1] amb mainada de 4 anys, i explica:
Avui hem vist les flors del jardí, “algunes estaven ‘morides’ i d’altres no perquè només tenen les flors seques. Les que són seques del tot ja no tenen solució; encara que les reguis, moren... és com la vida!”. “¿Com és la vida?”, vaig preguntar amb interès. “La vida és així, mor i després hi ha una altra persona; perquè si les persones no moren... Llavors, on viuen? Han de construir encara més cases? Nosaltres naixem de les nostres mares, creixem i quan morim en naixeran d’altres. I moren i neixen, així tota la vida, perquè el món no s’acaba”. “Al jardí podem sembrar-hi llavors i regar-les una miqueta, no gaire perquè creixeran més ràpid i moriran abans. Les altres flors les cuidem i quan es morin... en cuidarem d’altres! La vida és morir, després en neixen d’altres i quan nosaltres siguem grans tindrem fills”. Així que vam plantar nous bulbs, i quan vam fer un forat per col·locar-los ens va sorprendre descobrir que sota la terra n’hi naixia algun dels que havíem sembrat l’any passat. Era clar que la vida seguia el seu curs, malgrat que el jardí semblava que es moria.
[1] Aquest projecte forma part del plantejament de la Filosofia Lúdica, i existeix des del 2018 en diversos països. Té com a bibliografia el llibre per a adults Ciudadanía creativa en el jardín de Juanita (Octaedro, 2018) i la literatura filosòfica per a la infància El jardín de Juanita (Octaedro, 2017) i La mariquita Juanita (Octaedro, 2017).
L’espiritualitat present en els espais educatius no hauria d’estar vinculada a cap religió ni a la fe en un déu, una deessa o diversos déus.
Què fan aquestes criatures de 4 anys? Buscar sentit a la vida en la seva experiència directa de connexió amb la natura. A partir de crear i cuidar un jardí, arriben a idees que el físic Fritjof Capra tracta des dels anys setanta en obres com El tao de la física (Sirio, 2017) o La trama de la vida (Anagrama, 2006). A partir de la ciència moderna, Capra aprofundeix en les seves conseqüències filosòfiques quan la connecta amb el misticisme antic; és una aproximació espiritual de la ciència. En la seva obra, la vida es troba interconnectada i res no es pot entendre de manera aïllada. Això és present en el diàleg de les criatures de 4 anys. Podríem afirmar que aquesta experiència és un exemple d’educació espiritual? Les criatures donen un sentit coherent i efectiu a la vida, sense necessitat d’allò sobrenatural. Creen un relat a partir de la seva experiència, sense un déu o un dogma que ho justifiqui. La connexió amb la natura és una altra eina per a l’educació de l’espiritualitat, que ajuda a superar el conflicte entre la cultura individualista/materialista i les religions dogmàtiques i doctrinals.
Davant la mort de la besàvia, dos germans deien entre ells: “Però si ella és morta, com és que ara parlarà amb Déu? A la seva boca ja no hi existeixen les paraules...”, comentava l’Ana, de 6 anys. “Ella parlarà dins del seu cap”, va contestar en Jon, de 5 anys. Els dos van sortir agafats de les mans i amb la mirada perduda. En Jon es va girar, va tornar a mirar aquell cos envoltat de flors i va dir: “Quan em mori em vull convertir directament en esperit, sense que m’enterrin ni em cremin”. En el vocabulari d’aquests dos nens hi apareixen les paraules déu, esperit, enterrar i cremar, que indiquen una educació religiosa. Els totalitarismes que van intentar aniquilar les religions han fracassat, perquè segueixen allotjades en la diversitat de les cultures. Els humans necessiten creure en alguna cosa per donar sentit a les seves vides, i d’aquí l’existència de sistemes religiosos o d’una educació ètica per als qui prefereixen posar remei a aquesta necessitat de manera més oberta i flexible.[1]
[1] Comparteixo amb Joan-Carles Mèlich: “Ser ètic no és respondre bé, és saber que mai respondrem prou bé”. (Contra els absoluts, Fragmenta, 2018; p. 120).
La connexió amb la natura és una eina per a l’educació de l’espiritualitat que ajuda a superar el conflicte entre la cultura individualista/materialista i les religions dogmàtiques i doctrinàries.
El silenci i la imaginació com a eines per a l’espiritualitat
Experimentar el silenci i imaginar poden ser dos recursos diferents per enfrontar-se a les qüestions espirituals que es plantegen en la infància. En Jon ens va donar una pista: hi ha moments en què hem de parlar dins del cap. El pensament és un diàleg intern, i és possible aprendre a pensar millor donant veu a les pròpies idees i dialogant. També pot ser interessant fer el moviment invers, silenciar-se, meditar, parar atenció a l’aquí i a l’ara, utilitzant eines d’introspecció i de benestar. L’Alexia, de 7 anys, va fer un dibuix i va explicar: “És un ull que va explotar de tantes idees!”. Una altra nena, impressionada amb la imatge, va preguntar: “Com ho fas per descansar de les teves idees?”. “Escolto una meditació, dormo, jugo, descanso, fins i tot les oblido”, va respondre sense parpellejar. La veu de la infància ens fa veure que no tot és clau, perquè hi ha altres eines diferents del nostre martell…
Més enllà de la moda de l’espiritualitat, les qüestions profundes han de ser presents en l’educació. Hi ha temes ineludibles per indagar: la pau, els misteris, els ritus i rituals, el paper de les creences en forces invisibles i sobrenaturals, etcètera. Hi ha emocions espirituals sobre les quals cal reflexionar: la gratitud, la compassió, la felicitat i l’amor. Com deia el biòleg Humberto Maturana, “estimar és deixar aparèixer”. L’educació que proposem és amorosa, i és important deixar que aquestes qüestions apareguin als espais educatius.
Com que aquest és un text amb final obert, acabem amb una pregunta que va fer l’Antonio (5 anys) quan se n’anava a dormir: “Mama, quin és el número abans de l’infinit?”. Podríem seguir pensant: com fer front a l’infinit que ens interpel·la en la nostra finitud?
Referències bibliogràfiques
Per saber escoltar i pensar qüestions profundes dels nens, m’acompanyo de lectures de fons. Per a la temàtica d’aquest text, van ser les següents:
Arendt, H. La condició humana. labutxaca, 2014.
Arendt, H. La vida del espíritu. Paidós, Barcelona, 2002.
Bergson, H. Materia y memoria. Ensayo sobre la relación del cuerpo con el espíritu. Cactus, Buenos Aires, 2006.
D’Ansembourg, T. i Reybrouck, D. La paz se aprende. Comunicación no violenta, mindfulness y compasión: prácticas para el desarrollo de una cultura de paz. Arpa Bienestar, Barcelona, 2017.
Freud, S. El malestar en la civilització. Accent Editorial, Girona, 2008.
Gadamer, H. Dolor. Paradiso, Mèxic, 2020.
Han, B. La societat pal·liativa. Herder, Barcelona, 2021.
Lipman, M. El lugar del pensamiento en la educación. Octaedro, Barcelona, 2016.
Mèlich, J. C. La fragilidad del mundo. Ensayo sobre un tiempo precario. Tusquets, Barcelona, 2021.
Mèlich, J. C. Contra els absoluts. Fragmenta, Barcelona, 2018.
Mèlich, J. C. La religió de l’ateu. Fragmenta, Barcelona, 2019.
Mèlich, J. C. L’experiència de la pèrdua. Arcàdia, Barcelona, 2017.
Nussbaum, M. Paisajes del pensamiento. La inteligencia de las emociones. Paidós, Madrid, 2008.
Sátiro, A. Filosofía mínima. Octaedro, Barcelona, 2016.
Sátiro, A. i Tschimmel, K. Pensar crea(c)tivamente. Mindshake, Porto, 2020.
Zambrano, M. Filosofía y poesía. Fondo de Cultura Económica, Ciutat de Mèxic, 2017 (reed.).
Publicacions recomanades
Filosofía mínimaAngélica Sátiro. Octaedro, 2016
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis