Barcelona Metropolis

Gràcies a la seva tenacitat, rebel·lia personal i caràcter indomable, Luis Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954) ha anat trenant una trajectòria vital desbordantment rica que ara explica al seu llibre de memòries La vida no regalada (Roca Editorial, 2021). Es tracta d'una novel·la biogràfica en la qual Lorenzo Almendro, el seu alter ego, rescata el nen humiliat que corre amb vestits estrafolaris per un poble de la serra de Jaén, d’on la seva família l’“arrencarà” als nou anys; l’adolescent imberbe i intrèpid que s’involucra en la lluita antifranquista i els moviments veïnals al barri de Verdum; el rodamón que recorre Europa com a músic de carrer o el visionari que funda el Taller de Músics.

Mai no ha deixat de ser qui va ser. És autor dels assajos Els altres andalusos (obra col·lectiva, La Esfera de los Libros, 2005) i Catalunya serà impura o no serà (Pòrtic, 2010), i al llarg de la conversa deixa anar una prodigiosa torrentera d’idees i vivències, històries sucoses i reflexions intel·ligents.

Des que vaig néixer, les circumstàncies m’han estat adverses. La meva família era molt pobra, molt humil, però la meva mare sabia cosir. Havia fet un curs de patronatge per correu, i amb un simple retall ens confeccionava uns vestits a la meva germana i a mi que, no vegis, no els portaven ni els rics. I això, a Arbuniel, el petit poble de Jaén on em vaig criar fins als nou anys, xocava i generava moltes enveges. Jo és que a més era un nen molt fi, molt prim, amb uns ulls verds que cridaven molt l’atenció. Semblava una nena i es reien de mi, m’humiliaven. Però jo sabia que no era una nena i durant molt de temps vaig haver de lluitar contra aquest estigma. Els nens m’empaitaven i em cridaven: “Nena, nena!”. També em van posar el sobrenom de “Torero”.

No, per culpa d’un vestit vermell que m’havia fet la mare, amb les solapes de pell negra, una armilla a joc i sabates de xarol. Jo devia tenir set anys i, és clar, surts al carrer amb aquesta fila...

Malament, molt malament. El que passa és que la bondat i la maldat són dues cares d’una mateixa moneda. Era espavilat, aprenia ràpid, i tots aquells nois grans que em molestaven després em venien a demanar que els ajudés a fer els deures. Els deia que sí, que d’acord, però els enganyava perquè l’endemà el mestre els donés llenya. Era la meva venjança, allà sortia la meva part malvada. Crec que és en aquell moment quan comença a forjar-se en mi una personalitat dual que he hagut d’anar polint, administrant i gestionant amb els anys. Al final ha guanyat la bondat. Però quan m’han fet mal, no he parat l’altra galta. Em pegaven al carrer i, quan arribava a casa, la meva mare em donava unes pallisses tremendes utilitzant fins i tot les seves sabates de taló, perquè era molt presumida. Em pegava per tot. Per haver-me ficat al riu a collir crancs, per trencar les vambes jugant a futbol. Pel que fos, ella tot ho solucionava així.

No, ara té 94 anys i ja veurem... Però hi ha hagut èpoques en què era impossible.

Jo no volia sortir d’allà, per a mi allò era un exili. Crec que ja és hora que parlem d’exili. En el cas dels pares, dels adults, es pot parlar d’immigració, però als fills d’aquelles persones que van haver de marxar per qüestions polítiques, socials o econòmiques, literalment ens van arrencar de les nostres vides. I això produeix un trencament. I d’aquí segurament ve aquesta determinació per superar-me, per deixar empremta.

Eren carrers plens de terra i pedres amb desnivells i camps replets de runa. No entenia res. Aquells blocs de cinc plantes del carrer Cuartel Simancas, on vivíem, eren com gegants terrorífics. Em preguntava: què hi faig jo aquí? Els nens, molts del meu poble i fins i tot alguns familiars que havien portat la seva ràbia amb ells, em seguien pegant, em deixaven de banda. Recordo que vaig fer dos amics, en Braulio, un cubà que havia vingut a viure amb uns familiars gallecs, i Joan Sans Villena, un català que vivia en una planta baixa amb un hort al darrere que em recordava les cases del poble. M’havia cridat l’atenció perquè la seva mare sortia a la porta i cridava: “Joan, vine a dinar”. La meva, des del tercer quarta, cridava: “Luis, sube a comer”. I jo vaig pensar, “aquest és el meu, el diferent”, igual que el cubà, que a més sabia gallec. I d’aquí surt el meu interès per aprendre català.

Als catorze anys acabo els estudis primaris i començo a treballar en una bodega, després de cambrer en un bar d’Horta. D’allà salto al tèxtil i més tard jo crec que em converteixo en el primer missatger que hi va haver a Barcelona. Amb una Mobylette em dedico a repartir fotos de casaments, batejos i comunions, cobro factures a botigues de queviures de l’Eixample i reparteixo el diari esportiu 4-2-4, del Grupo Mundo. Vaig agafar el gust a la vida d’autònom, la llibertat d’horaris, i mai més no vaig tornar a treballar per a algú altre. Sempre m’he buscat la vida pel meu propi compte.

Sonava “Sentado sobre los muertos”, de Miguel Hernández, que acaba: “Varios tragos es la vida y un solo trago es la muerte” (canta). Vaig entrar en xoc. Quan escolto aquella veu, aquells girs i aquell text, em dic: “Jo he de conèixer aquest home”. Havia començat ja a freqüentar els soterranis de la parròquia de Sant Sebastià, que aplegava tota la clandestinitat de la zona, i també m’encarregava de la comissió de Cultura de l’Associació de Veïns de Verdum. Els proposo crear la Peña Flamenca Enrique Morente.

Em presento a Radio Juventud i li demano el telèfon a Ricardo Romero, que m’adverteix: “Ves amb compte, perquè Morente és roig”. Li vaig trucar i vam quedar en una cafeteria de la Gran Via. Era amb Pansequito i l’Indio Gitano. La idea el va engrescar, imagina’t, jo era un complet imberbe. Després vam anar a sopar i vam acabar en una mena de discoteca on es reunien els gitanos que controlaven la prostitució de qualitat mitjana alta. Anaven a aquell antre de matinada, a fer comptes. I allà hi havia Camarón. Veig com l’Enrique i ell s’abracen, eren com germans. I jo, seguint el consell de l’Enrique, que m’havia dit que si volia ser acceptat en el món del flamenc havia de fer el que veiés que feia tothom, començo a beure whiskies i a fumar xocolata. No vegis, jo era verge en aquestes coses, però m’apunto a tot. Hores després, Morente i Camarón s’enreden mà a mà per fandangos i allò va ser una bogeria. I per primera vegada sento de la boca d’algun d’aquells gitanos la paraula duende. A la sortida, a rodolons pel carrer, vaig preguntar a l’Enrique que què era allò. “Mira, Luis, el duende són dos borratxos pel carrer buscant un cotxe que no troben”. I allà vaig començar a entendre el sentit de l’humor, la sornegueria, la intel·ligència i la gràcia d’una persona que ha estat el meu germà i el meu mestre.

Comencen a dir-me així quan entro a Bandera Roja, una història en què em fico per afinitat amb dos nois de la meva edat, Fernando Pindado, El Tati, i Francisco Martínez Chapo. En aquell temps venia a la penya amb la seva gent El Pitus, un dels líders de Nou Barris, que es feien els seus porros... Els grans passaven del tema, però jo no. I per això el nom d’“El Drogas”. Als setanta, ser del PSUC a Nou Barris era ser de dretes. Però jo sempre vaig tenir una contradicció entre marxistes i llibertaris, fins que un dia uns vells cenetistes, gent culta, em van fer veure que m’estaven utilitzant per tirar fulls de mà que escrivien d’altres, quan jo segurament els podria escriure millor.

A un noi de disset anys, que hauria de ser delicte, li encarreguen que porti tot tipus d’artefactes, punxons, cadenes, canonades de plom, per armar els piquets de defensa en una manifestació de suport a una vaga general a Ferrol. Aquell era jo. Va aparèixer un zeta i em va portar a la comissaria de Via Laietana. De cop i volta em van clavar dues bufetades, perquè són més humiliants que els cops de puny, i a mi no se m’acut res més que preguntar-los si eren catalans. Comença l’embolic. Em lliguen a una cadena i comencen a clavar-me empentes, arriben els insults, les escopinades... Així durant tres dies, i jo no paro d’insistir amb el català. Em sortia de manera natural. Els volia posar nerviosos, provocar-los, perquè recordava el que m’havia dit el meu pare. Si em feia petit, estava perdut, pensava. Després vaig ingressar a La Model i allà em va salvar que, en lloc d’estar amb els presos polítics, vaig contactar amb delinqüents de pa sucat amb oli que coneixia del barri i que em van protegir del grup dels durs. Vam organitzar fins i tot una farra per celebrar el meu aniversari, amb un pastís que va aconseguir fer-me arribar la meva àvia. Van aparèixer guitarres, va aparèixer xocolata, i vam cantar per rumbes a Camarón, a Bambino, a Los Chichos... Vaig estar-hi uns pocs dies. Un any després de la sortida, em vaig alliberar del jou del comunisme, perquè per a mi va ser un jou.

Volia veure com es vivia als països democràtics. Amb tres companys de la penya vam recórrer pràcticament tot Europa en sis mesos. En Morcillo feia de palmero, en Lázaro tocava la guitarra, la Conchi ballava i jo cantava. Vam guanyar molts diners actuant a les places. A la del Louvre va ser brutal, mai no he tingut tantes càmeres gravant. El quarter general el teníem a la ciutat lliure de Christiania, a Copenhaguen, on hi havia dutxes i dormitoris comunitaris que em van servir per aprendre molt de tècniques amatòries... Però la meva obsessió era saber qui manava en aquella comuna, fins que vaig arribar a tres professors universitaris que eren qui movien els fils. Després vam anar a Estocolm i la cosa es va complicar. Feia fred, la gent no s’aturava al carrer, i ens vam haver de buscar la vida com murris, robant als supermercats i marxant sense pagar dels restaurants. I ens van enxampar, és clar.

Jo no m’he cregut mai aquest rotllo de la sang. Si un flamenc neix a la selva envoltat d’animals, no aprèn ni a parlar, per molt gitano que sigui. A tot estirar, imitarà els sons d’un tigre, dels arbres o de la pluja. Si neixes en una família on es canta i es balla, imites els grans, cantes i balles, però d’aquí a ser professional hi ha tot un món. El flamenc té un codi tan complex com el de la música clàssica, i la gràcia és que, igual que el jazz, neix de les classes pobres, gent analfabeta que crea uns codis molt bèsties en harmonia i ritme. Això té molt de valor, és un patrimoni enorme.

Totalment. A la zona hi havia un problema greu amb la droga, hi havien mort prop de quaranta joves i la policia no hi feia res. M’assabento que a sobre d’on ara hi ha el JazzSí vivia un antic macarra, personatge sinistre i fosc, que duia pistola. Em vaig imaginar que ell devia saber qui controlava el tema de l’heroïna i vaig anar a preguntar-l’hi, perquè allò s’havia d’acabar. “Tu coneixes el Camarón?”, em va preguntar. “Sí, el conec”. “Doncs si aconsegueixes que el capo que controla l’heroïna el conegui, s’acabarà la droga en aquesta zona”. A través d’un infermer de Can Ruti els vaig posar en contacte, van quedar en un bar, es van fer fotos, i tres dies més tard pràcticament havien desaparegut tots els peons de la droga als voltants del Taller de Músics. Al capo, un gitano panxarrut i corpulent, el van trobar mort un mes i mig després a casa seva, envoltat d’ampolles de whisky, heroïna i paperines de coca. La festa se li havia escapat de la mà.

De res. Només els ignorants no tenim por.

Ell s’havia casat amb una paia i no permetia que jo em casés amb la seva filla, així que el que vam fer va ser escapar-nos i no vam aparèixer fins a sis mesos més tard. Amb la meva dona, i també amb els meus sogres, vam participar en les lluites veïnals a Roquetes, segrestant autobusos perquè allarguessin el trajecte fins al final dels carrers més costeruts. Després va venir la desmitificació de la classe obrera. Amb la meva dona ens repartíem les tasques domèstiques; jo també rentava, fregava o sortia a la terrasseta comuna a estendre la roba. I van començar a dir-me marieta. Allò no anava amb mi, em vaig adonar que havia de sortir del gueto. Una cosa era lluitar perquè el barri tingués unes condicions dignes, i l’altra, les qüestions de caràcter personal, que aquells treballadors no entenien. I vam anar a viure a Gràcia.

Sí, és clar. Un amic pot ser el teu pitjor enemic perquè sap més de tu que la resta.