Quan l’origen et marca
- Dossier
- nov. 19
- 8 mins
El lloc de naixement i l’origen social són les dues variables que determinen amb més força les oportunitats dels joves a Catalunya. La societat catalana és avui una comunitat multicultural amb nombroses identitats diferents. Ser jove, d'origen estranger i amb un nivell d'estudis baix comporta un risc de pobresa més elevat. El nostre repte és construir una societat inclusiva que permeti un sentiment de pertinença i arrelament als joves nouvinguts.
El debat sobre la convivència i l’acollida de persones nouvingudes, en un context de diversitat, s’ha posat sobre la taula de l’agenda mediàtica moltes vegades. Es tracta d’un tema que normalment passa desapercebut, i que es redueix a qüestions anecdòtiques, quan és molt més profund i hi intervenen molts factors.
El passat mes de juny, l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMED) va organitzar a Barcelona un interessant debat amb el títol Polítiques públiques i desigualtat entre joves on es feia la pregunta següent: “Serveixen les polítiques públiques per pal·liar les desigualtats dels joves produïdes pel lloc de naixement i l’origen social?”. Una reflexió necessària que va aplegar desenes de persones de diferents àmbits, tant del món de l’activisme social com d’entitats públiques, per posar sobre la taula totes les informacions i preocupacions al voltant de l’encaix de la joventut d’origen divers en un context de desigualtats evidents. El debat no va ser casual, i l’elecció del tema tampoc, sinó que posava de manifest de forma científica dades i evidències publicades en l’última Enquesta a la joventut de Catalunya 2017[1]. Aquest és un estudi profund i global sobre la situació de la joventut catalana de 15 a 34 anys a partir d’un seguit d’indicadors sobre la majoria d’àmbits vitals que es relacionen amb els joves. Un treball que aporta llum i conclusions bastant preocupants sobre la necessitat de noves polítiques, però sobretot mesures urgents per pal·liar el malmès ascensor social, que s’ha aturat a causa de la greu crisi econòmica en la qual encara ens trobem immersos.
El que es conclou no sorprèn si som coneixedors de la realitat social dels nostres barris, però no deixa d’indignar i preocupar a parts iguals: el fet de ser jove, d’origen estranger i amb un nivell d’estudis baix comporta un risc de pobresa més elevat. Segons el mateix estudi, les desigualtats de partida continuen tenint un pes fonamental. El lloc de naixement i l’origen social apareixen com les dues variables que determinen amb més força les oportunitats de les persones joves a la Catalunya actual. No obstant això, en termes generals les dones joves continuen tenint un seguit de desavantatges i segueixen vivint situacions marcades per la desigualtat respecte als homes joves, tal com també evidencia el capítol dedicat al gènere d’aquesta publicació.
L’origen condiciona, i això és objectiu i innegable. Tenim un repte important com a societat i hem de fer un pas molt més enllà, especialment superar debats endèmics i enquistats, i actualitzar els discursos. Fa la sensació que les dades i el que se n’extreu no van gens en paral·lel amb les accions o la resposta que se n’espera. Ens cal una revisió no només de conceptes, sinó de relat. Bàsicament perquè la realitat ha canviat i no podem continuar executant polítiques públiques i actuant des de la societat civil de la manera com ho fèiem ara fa 40 anys, quan el fenomen de la immigració era molt recent. Si fem un exercici de futur i parem un segon a imaginar en quin món viurà el nen o la nena que avui neixi a qualsevol dels hospitals de Barcelona, en concret, o Catalunya, en general, quan tingui 18 anys, segurament visualitzem un entorn ple de canvis tècnics, però possiblement amb els mateixos reptes socials. Pensar-ho és devastador i ens crida a generar espais de reflexió i diàleg per fer-hi front des d’un pragmatisme que ara és inexistent.
Tot s’accelera i sembla que, per tal de protegir molts drets adquirits, de vegades haguem de renunciar a altres. Com més immersos estem en aquesta societat líquida i distòpica, de la qual parlava el filòsof Zygmunt Bauman, més tendim cap a una visió conservadora que vol enterrar qualsevol petit intent de revolució diària.
[1] Serracant, P. (coord.). Enquesta a la joventut de Catalunya 2017. Una mirada global sobre la joventut de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2018.
Seria un error continuar barrejant les estratègies d’acollida amb les de convivència i inclusió d’aquelles persones que son filles de la immigració d’anys enrere.
Han passat molts anys des d’aquelles primeres migracions, i ara tenim un panorama molt diferent. Si bé fenòmens migratoris com la crisi de les persones refugiades i els adolescents migrats sols, sense referents, exigeixen mecanismes d’acollida digna en la seva arribada, la diversitat de la societat catalana ha evolucionat de forma molt ràpida i seria un error continuar barrejant les estratègies d’acollida amb les de convivència i inclusió d’aquelles persones que són filles de la immigració d’anys enrere. Els processos migratoris són diferents en tots els casos.
En un context de polarització social, transformació i revolució digital importants, tot es torna molt més complex per comprendre el nostre entorn i especialment el món que ve, no només entre els joves d’origen divers sinó de tots els joves en general. Sense anar més lluny, en el meu cas particular sempre he viscut aquest procés amb molta intensitat. Viure i créixer en un entorn de contrastos constants et fa replantejar contínuament la teva idiosincràsia i quin és el diàleg que estableixes amb el teu món. He crescut amb un nom diferent, Mohamed, nascut i educat en la cultura del Marroc i, a la vegada, amb influència cultural catalana a partir dels tres anys. Penso, parlo i sento en català i en àrab, tot alhora. De religió musulmana. Tinc uns valors i una forma d’entendre les coses pròpia. Com deia Ortega y Gasset: “Jo soc jo i les meves circumstàncies”.
Existeixen elements de socialització que influeixen de forma poderosa en el nostre creixement i projecte vital. Els últims anys s’ha parlat molt de la identitat o, més ben dit, de les identitats múltiples. És a dir, la possibilitat de cada persona de decidir lliurement qui és i qui vol ser, sense imposicions. Generar climes i mecanismes que facilitin la construcció d’aquestes identitats sòlides és el gran objectiu, que va estretament lligat amb la necessitat imperiosa de crear també societats d’inclusió que permetin un sentiment de pertinença i arrelament. En aquest sentit, trobem treballs i reflexions molt valuoses, com l’aportació al debat sobre les identitats per part del francolibanès Amin Maalouf amb Identidades asesinas. Publicat els anys 90, aquest llibre es va popularitzar a Europa gràcies a les seves reflexions entorn d'un tema que sovint ha resultat tabú, i ara torna a ser prioritari: no hi ha societats multiculturals sense identitats diferents. La diferència és el que genera la riquesa humana. Quan som capaços de valorar la trajectòria vital de cada individu, les seves conviccions, els valors, les sensibilitats... i entre totes elles busquem el consens i allò comú, és quan comença el canvi i una convivència real. No es tracta de transmetre identitats, sinó de construir-les.
Els últims anys a causa de la greu desacceleració econòmica, l’ascensor social s’ha quedat paralitzat.
Tots aquests elements poden ser condicionants en el procés d’inclusió i especialment entre els joves. La necessitat constant de trobar el seu lloc en el món pot arribar a ser fins i tot estressant i augmentar la seva vulnerabilitat.
Els últims anys, a causa de la greu desacceleració econòmica, l’ascensor social s’ha quedat paralitzat. Un de cada deu infants a l’estat espanyol viu en una situació de pobresa crònica i creixerà en aquesta situació a causa de la cronificació de la pobresa familiar, segons nombrosos estudis.
Per fer front a la vulnerabilitat dels joves fills de la immigració, que viuen en un context de diversitat, cal ser autocrític i refer els nostres models, no només els de convivència. Tot i que som una societat diversa, sembla que no tothom n’és conscient. Encara es mira amb recel el diferent i, més enllà de conviure, tendim a la coexistència i la falta d’interacció. Cal dotar de més recursos els centres educatius, que són els espais de creixement i socialització més importants després de les unitats familiars. Des de les escoles es pot lluitar contra l’estigmatització, les desigualtats i fomentar l’arrelament, amb polítiques socials i econòmiques (beques, ajuts familiars) que evitin l’aïllament. Cal capgirar les xifres i aconseguir que cada cop més joves puguin accedir a estudis superiors o universitaris —sense importar l’origen social—, facilitar l’accés al món laboral i a un habitatge digne, lluny de prejudicis i conductes racistes, i promoure nous lideratges que inspirin.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis