La creixent precarietat laboral de les darreres dècades s'ha instal·lat en la societat, afectant especialment les generacions més joves. El retard en l'accés a una ocupació de qualitat provoca un ajornament de tots els ritus de pas a l'edat adulta: l'emancipació a través de l'accés a l'habitatge, l'inici de la vida en parella i la formació d’una família.
La crisi econòmica de 2008 va tenir un saldo rècord en les taxes d'atur a Espanya. La focalització de la crisi als sectors de la indústria i la construcció va tenir com a conseqüència nivells històrics d’atur que van afectar principalment la població masculina. Segons dades de l'Enquesta de Població Activa, durant el primer trimestre de 2013 la taxa d'atur a Espanya va aconseguir nivells sense precedents: el 26,7 % entre els homes i el 27,3 % entre les dones. En el cas dels homes, aquesta taxa d'atur s'havia triplicat des de 2008, mentre que per a les dones s'havia duplicat. Posteriorment, les taxes d'ocupació es van recuperar, però la qualitat de molts dels nous llocs de treball no ha augmentat. Així, la crisi va fer un efecte catapulta d'un procés de creixent precarització laboral que havia començat molt abans, amb la reforma laboral de 1984, que havia portat Espanya a la primera posició en la proporció de treball temporal dins d'Europa (Lozano i Renteria, 2018).
La precarietat laboral, tal com la definim avui dia, té el seu origen en la dècada dels 70, caracteritzada per la crisi del petroli i el consegüent canvi en la matriu energètica i econòmica mundial (Kallberg, 2009). El camaleònic sistema que s'havia alimentat del treball irregular i informal de les economies de perifèria, estrena en aquesta dècada un nou mecanisme en les economies de centre, caracteritzat per trencar l'herència fordista i keynesiana d'ocupació estable. Sota el títol amable de la “flexibilitat” neix la precarietat, que pot adoptar múltiples formes: la incertesa sobre la continuïtat de la feina, la falta de control sobre les hores i les condicions laborals, la insuficient protecció social o la vulnerabilitat econòmica.
Si bé l'augment de la precarietat és un fenomen de les societats postindustrials, a Espanya ha augmentat de manera més notòria respecte als països de la seva regió. Actualment, l'oferta laboral precària a Espanya és del 34 %, mentre que a la Unió Europea és només del 19 % (Lozano i Renteria, 2018).
L'impacte de la precarietat laboral entre els joves
Encara que la precarietat laboral és un problema que s'observa a totes les edats, quan s'instal·la a les generacions més joves comporta un encadenament de retards que provoquen ones expansives en l'àmbit social. Estudis anteriors (Lozano i Renteria, 2018) indiquen que els homes que avui tenen 40 anys (nascuts el 1978) han treballat, de mitjana, durant 2,1 anys en condicions de precarietat, mentre que els seus homòlegs de la generació nascuda el 1957 únicament van treballar 0,8 anys en aquesta situació. En el cas de les dones, el treball precari era d’1,4 anys per a la generació de 1957, mentre que aquestes xifres pugen a 3,5 anys per a la generació de 1978. Aquesta desigualtat de gènere en les condicions laborals té una manifestació particular entre les dones amb un nivell educatiu més alt. Si en el cas dels homes, tenir un nivell superior d'educació és un mecanisme de protecció davant les inclemències del mercat de treball, per a les dones no és cap garantia d'una situació laboral més resguardada.
La conseqüència més directa i tangible de la precarietat laboral és la percepció d'ingressos menors. Segons un estudi del Banc d'Espanya, la crisi ha truncat un procés de millora generacional de l'ingrés. Els resultats d'aquest estudi indiquen que els qui han nascut el 1987 amb baixos estudis, a l'edat de 30 anys guanyen un 20 % menys que la generació de 1977 a aquesta mateixa edat (Banc d'Espanya, 2019). A més dels salaris, la cerca de treball permanent és una altra cara de la precarietat. Una de cada quatre persones que busca feina està ocupada, segons dades de l'Enquesta de Població Activa (INE). Dins de les persones que estan ocupades, la cerca d'ocupació és més alta entre els qui tenen jornada parcial no desitjada i els treballadors temporals.
Així mateix, a part d'una reducció en els ingressos, o a conseqüència d'això, l'accés a l'ocupació de qualitat es converteix en un aspecte vertebrador en la transició a la vida adulta i catalitzador dels rituals de pas en les societats industrials. Per tant, la prolongació dels anys en ocupació precària comporta un encadenament de retards. Tot el que en el passat solia succeir als 20 anys, actualment tendeix a postergar-se als 30: l'emancipació a través de l'accés a l'habitatge, l'entrada a la vida de convivència en parella i la formació de la nova família.
A Espanya, l’any 2017 el 61,2 % dels joves de 18 a 34 anys vivia amb els seus pares.
L'efecte en la precarietat residencial
L'accés a l'ocupació de qualitat és un aspecte clau que condiciona l'emancipació residencial. Les dificultats en l'accés a l'habitatge i el temor a perdre’l provoquen que molts no deixin la llar paterna o que optin per emancipar-se residencialment compartint pis. Segons dades de 2017 a Espanya, el 61,2 % dels joves de 18 a 34 anys vivia amb els seus pares (Esteve i Treviño, 2019). En el moment que els i les joves prenen la decisió d'emancipar-se, es troben dos processos que tenen com a resultat la doble limitació en l'accés a l'habitatge. D'una banda, ensopeguen amb els vestigis d'un mercat immobiliari desfigurat per l'especulació bancària, que ha estat especialment voraç en el mercat espanyol. Com a conseqüència de la crisi de 2008, els fons voltor es van apoderar de gran part del mercat de l'habitatge. Per exemple, les SOCIMI, Societats Anònimes Cotitzades d'Inversió Immobiliària, que constitueixen un marc regulador que beneficia l'activitat dels fons voltor, controlen el 50 % de les transaccions del mercat residencial (Janoschka, 2018). Aquest fenomen, aparellat amb el sostingut augment del turisme a Espanya, que va impactar en l'accés a l'habitatge, configura un escenari complicat. D'altra banda, les condicions que estableix el mercat residencial per a l'accés a l'habitatge resulten excloents. En part perquè el treball estable és un dels requisits dels agents immobiliaris per accedir a l'habitatge, i la conseqüència inevitable ha estat la disminució de l'accés a l'habitatge en propietat. Les acaballes del segle xx trobaven la població entre 16 i 29 anys amb l’accés a l'habitatge en propietat en nivells aproximats al 70 %, davant d'un escàs accés a l'habitatge en lloguer, situat en un 20 %. No obstant això, a partir de 2012 aquesta tendència es reverteix i la forma d'accés a l'habitatge en aquestes edats comença a ser principalment a través del lloguer (Módenes, 2019).
Segons dades de 2016, a Espanya més de la meitat de les llars encapçalades per menors de 45 anys té por de perdre el seu habitatge a curt termini.
Una vegada superats els obstacles de l'accés a l'habitatge, el desafiament és aconseguir sostenir l'emancipació residencial. En aquest sentit, les dades indiquen la fragilitat que embolcalla aquest procés. Segons dades de 2016, a Espanya més de la meitat de les llars encapçalades per menors de 45 anys té por de perdre l’habitatge a curt termini. Si observem el cas dels joves que estan en situació de lloguer de mercat, és molt probable que més del 80 % perdi l'habitatge en els pròxims sis mesos. Aquests resultats posicionen els joves espanyols molt per sobre de la mitjana europea, situada a penes per sota del 50 % (Módenes, 2019).
L'efecte en la fecunditat frustrada
La cerca d'una feina de qualitat és un motiu central per posposar la formació de família. Segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística, l'edat mitjana de la maternitat del primer fill o filla el 2018 era de 31 anys, mentre que el 1978 estava situat en els 25 anys. La recent Enquesta de Fecunditat realitzada el 2018 indica que el 52 % de les dones entre 30 i 34 anys no tenen fills, mentre que aquest percentatge era únicament d’un 26 % el 1999, segons l'Enquesta de Fecunditat d'aquell any (INE).
El retard de la maternitat, que amb el temps es pot transformar en renúncia, porta al fet que en l'actualitat Espanya es trobi en una situació de baixa natalitat, amb 1,3 fills/es per dona el 2017 (Esteve i Treviño, 2019). Encara que no s'ha aconseguit un consens en el debat demogràfic sobre els beneficis o perjudicis de la baixa natalitat, sí que constitueix un problema per als qui viuen una situació de fecunditat frustrada, és a dir, quan no es tenen els fills i filles que es volen tenir. Segons les dades de la recent Enquesta de Fecunditat, el 82 % de dones d'aquesta generació sosté que vol ser mare, però el seu desig està truncat per alguna limitació. Gairebé la meitat declara que l'obstacle resideix en les dificultats econòmiques o de conciliació familiar (Esteve i Treviño, 2019). Respecte a les que sí que tenen fills, la fecunditat real és molt menor que la desitjada: el nombre de fills i filles depèn de les condicions de vida i no de la quantitat que s'aspirava a tenir.
L'ona expansiva de la precarietat laboral
A aquest efecte dòmino dels alts costos socials tangibles de la precarietat laboral se suma el de l'envelliment de la població, on l'impacte que l'ocupació precària té en els ingressos i en la recaptació de l'Estat condiciona el magre sistema de benestar, ja estomacat pel saldo de la crisi. Tots aquests aspectes impacten en la sostenibilitat del sistema de benestar i de pensions. La reducció del nombre de treballadors produïda per una caiguda de la fecunditat se suma a la disminució dels ingressos a l'Estat per part de les ocupacions precàries, de manera que es dificulta l'estabilitat del sistema de benestar i les pensions de les generacions més grans. Si pensem que l'alternativa que tenen els joves per sortejar aquesta situació, especialment urgent a Espanya, és la migració internacional, tenim notícies encara menys encoratjadores a curt, mitjà i llarg termini. La fugida de cervells té un cost important.
La incertesa en el mercat laboral desencadena un efecte dòmino a altres esferes de la vida, des de l'emancipació de la llar paterna a la formació d'una família pròpia.
Aquesta època ha estat descrita per Zygmunt Bauman com la “modernitat líquida”, fent referència al fet que tot el que abans era sòlid s'ha tornat avui líquid (Bauman, 2006). La incertesa en el mercat laboral desencadena un efecte dòmino a altres esferes de la vida, des de l'emancipació de la llar paterna a la formació d'una família pròpia. Les generacions més joves seran més longeves i segurament gaudiran de més llibertat de la que van gaudir els seus pares, però seran les que viuran amb incertesa durant molt més temps del que van experimentar els seus predecessors. Aquesta serà la generació del lloguer més que de la propietat, de les parets de guix més que de maons, de gossos o gats més que de fills o filles, de voltes cada vegada més llargues a la roda de la mala fortuna de la precarietat laboral.
Referències bibliogràfiques
Banco de España, La juventud en España: retos y oportunidades. A: https://www.bde.es/f/webbde/GAP/Secciones/SalaPrensa/IntervencionesPubli... [Últim accés: 17.11.2019]
Bauman, Z., Vida líquida. Editorial Planeta, Barcelona, 2006.
Esteve, A.; Treviño, R., “Los grandes porqués de la (in)fecundidad en España”. Perspectives Demogràfiques, 15: 1-4, 2019.
INE - Instituto Nacional de Estadística. www.ine.es [Últim accés: 17.11.2019]
Janoschka, M., “Gentrificación en España Reloaded”. Papers: Regió Metropolitana de Barcelona, 60: 24-33, 2018.
Kalleberg, A., “Precarious Work, Insecure Workers: Employment Relations in Transition”. American Sociological Review, 74 (1): 1-22, 2009.
Lozano, M.; Rentería, E., “El imparable aumento de los años en precariedad laboral de los adultos jóvenes en España, 1987- 2017”. Perspectives Demogràfiques, 12: 1-4, 2018.
Módenes J.A., “El insostenible aumento de la inseguridad residencial en España”. Perspectives Demogràfiques, 13: 1-4, 2019.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis